Del voltor de Miramar. 3 poemes per a s’Arxiduc: Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar i Joan Alcover

Posted on 2 Juny 2013

0


arxiduc

Ludwig Salvator von Österreich-Toskana, arxiduc d’Àustria, príncep de Bohèmia, d’Hongria i de la Toscana, un Habsburg amb doble tractament d’altesa reial i imperial nascut a Florència el 1847, fou un personatge singular en el seu temps. Viatger, intel·lectual i escriptor, als vint anys va tenir la seva primera relació amb les Illes, una visita a Eivissa i Formentera, primer, i a Mallorca tot seguit .

S’establí a Mallorca el 1872, on comprà possessions diverses, hi dugué una vida poc habitual en els aristòcrates de l’època, restaurà vells edificis –com el monestir de Miramar, a Valldemossa, l’indret triat per Ramon Llull per a fundar els seus ensenyaments d’àrab i escriure-hi alguna de les seves obres- i recopilà rondalles i tradicions. S’Arxiduc –com fou conegut a l’illa- va protagonitzar anècdotes sucoses –i escandaloses per a les classes benestants-  i va publicar obres diverses, majoritàriament en alemany, començant per  l’extensa miscel·lània etnològica, històrica i artística Die Balearen in Wort und Bild geschildert (Les Balears descrites en paraules i imatges, en set volums). També va publicar llibres en català, com Rondayes de Mallorca i Lo que sé de Miramar.

Son Masroig, a Miramar

A les seves propietats –notables i en distints indrets de l’illa-, hi va convidar artistes, escriptors i intel·lectuals catalans –com Jacint Verdaguer i  Santiago Rusiñol- i espanyols -com Miguel de Unamuno. I mallorquins, evidentment. Producte de la seva relació amb els escriptors illencs tenim tres poemes que se centren en el mateix fet: un voltor tancat en una gàbia que l’Arxiduc Lluís Salvador tenia, a començaments del segle XX, a Miramar.

Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar i Joan Alcover –que devien visitar la finca o, en tot cas, devien conèixer de primera mà la història- van prendre aquell  voltor com a motiu literari comú: dos sonets –Oliver i Alomar- i una faula en alexandrins apariats –Alcover. Fins i tot, no és agosarat pensar que fos un obsequi dels poetes a s’Arxiduc amb motiu d’una visita o un encàrrec d’aquest.

Miquel dels Sants Oliver (1864-1920),  habitualment més valorat en les seves altres facetes literàries que com a poeta i autor d’un nombre considerable de sonets, li’n va dedicar un:

 
A UN VOLTOR ENGABIAT A MIRAMAR
 
Tancat en curta gàbia, fermat a la cadena,
sospira per l’altura sens terme ni aturai:
d’immensos panorames sa vista encara és plena,
ses plomes són humides de l’èter de l’esplai.
 
Al cèrcol dels qui es befen altiu gira l’esquena:
no mirarà l’oruga qui el sol veu amb esglai;
emperador dels aires caigut a Santa Elena,
dins llot mulla ses ales, que no es reteren mai.
 
Així també d’ingeni, voltat de gents mesquines,
com una afronta amaga les ales gegantines
indiferent, sens llàgrimes, sens ira ni gemec.
 
La tonteria humana convoca sos acòlits;
i, quan no pot ferir-los, fa riure a n’els estòlids
l’escata de ses ungles, la corba de son bec.

 

Un sonet en alexandrins i rima francesa –maròtica- que es contraposa al sonet petraquista i en decasíl·labs de Gabriel Alomar (1873-1941):

 

EL VOLTOR CAPTIU
 
La mar se perd enfora, en la boirina;
esclata el bosc en llum i en primavera;
d’aucells una escampada renouera
amaga entre ses fulles cada alzina.
 
Dels pins gegants desborda la resina
que dins els troncs pujava presonera…
I des del cel mirant-lo, falaguera,
somriu al pres la llibertat divina.
 
Solitari, ferest, amb ràbia muda
mira allà endins en l’hora misteriosa
el sol ponent que dins l’abisme es llança.
 
I la immensa dolor desconeguda
que va agotant sa força poderosa,
de Prometeu consuma la venjança.
 

Amb una voluntat més reflexiva –anant més enllà de l’anècdota mateixa-, Joan Alcover (1854-1926) va escriure un poema més extens –que mètricament segueix la forma medieval de la Faula del també mallorquí Guillem de Torroella, alexandrins apariats. Publicat el 1902, serveix, doncs, per situar històricament la sèrie:

 

EL VOLTOR DE MIRAMAR
 
¿És ver que val la pena de plànyer mon silenci
¿És ver que m’aconselles, Heliodor, que llenci,
 per recobrar ma lira, la toga de lletrat,
i el nodriment rebutgi d’auceil engabiat?
 
Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa
 baixava de l’altura del Teix, llenegadissa,
un jovencell que havia caçat un voltor viu;
a costa de sa vida el davallà del niu.
Criada entre les boires que l’aspre cim esqueixa
conserva l’au salvatge la majestat del néixer,
i presa dins la gàbia del parc de l’Arxiduc,
els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc
el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,
la barba de la serra i sa pelada testa,
la mística llanterna que s’alça com un far,
 el ritme que davalla de la pineda al mar…
 
Com un sultan asmàtic que enmig de son imperi
del reuma i la pruaga sofreix el captiveri
i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així el voltor s’arrufa, sense girar l’esguard
a la sublim onada que baixa de l’altura
com un alè que eixampla el pit de la natura
fins a les grans marines que es baden a l’entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
i sols llavors les ungles del botador desferra
i, descloent les ales, se deixa caure en terra,
i del toisó de plomes estira son coll nuu
fins a la carn sagnosa que el missatger li duu.
 
I passen els poetes i canten la tragedi’
del presoner, vlventa encarnació del tedi,
qui sembla condormir-se en el llunyà record
de l’ombra d’unes ales sobre la neu del Nord.
 
—”¡Com deuen acorar-te l’enyorament, l’enveja
del núvol que rodola, de l’au que volateja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l’afronta d’un presidi de rei exonerat!
Ah! si ta porta obrissin… Amb la primera fua,
per recobrar ton trono sobre la penya nua,
als núvols pujaries, com Bonapart ho féu,
tornant de l’illa d’Elba al capitoli seu!”
 
Això els poetes diuen, és il·lusió. La ràbia
de l’hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia,
arriba a esmortuir-se dins l’habitud servil,
i l’àguila es fa ximple i l’home torna vil.
Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa.
Els ossos se rovellen i l’esperit també.
¿Vol llibertat i’il·lustre voltor?… Doncs ja la té.
 
 No es mou; hem d’arruixar-lo per a lograr que surta;
 prova d’alçar-se, pega una volada curta,i cau;
en pega una altra i es posa a un turó.
 
Passa la nit. Els hèroes no van al refetor…
Rastreja una llocada, perquè té fam el pobre,
i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;
i es troba, si la flaire d’un ase mort l’atreu,
que altres hereus del monstre botxí de Prometeu
deixaren, atapint-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no és per ell la glòria d’omplir el seu gavatx
amb tràgiques despulles de brega i de naufraig
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
I sent que la campana de Trinitat el crida,
i, fent la torniola, s’acosta a sa presó,
i dins la gàbia espera l’arxiducal racció.
 
“Tu, mestre, que an el coure li saps donar l’aspecte
de l’or amb la llum viva d’un generós afecte;
tu, que a ma pobra musa dediques mots suaus
i de la mà la’m portes perquè facem les paus;
tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga
que l’esperit enrampa i el pensament eixuga,
Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir
de la presó perpètua que tanca mon albir?
 
No és bo per a ésser lliure qui a servitud s’avesa…
Sense tenir les ales de l’hoste de Sa Altesa,
jo bé volar voldria pels horitzons de l’art,
mes, per emancipar-me de mon ofici…, és tard.

 

La crítica, que no sempre ha recordat l’evident paral·leliisme històric i anecdòtic dels tres poemes,  ha retret dos clars i distints antecedents per a aquest voltor de Miramar. Un, de més proper, el voltor que apareix  la tercera estrofa d’“El pi de Formentor “, l’extraordinari poema  escrit el 1875 per Miquel Costa i Llobera (1854-1922). També mallorquí, ran de mar:

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
               remoure son fullam.

 

Ara, l’antecedent més evident, pel que fa de prendre una gran au d’entorn marí com a punt de reflexió  per a la llibertat i, especialment en Joan Alcover, de la voluntat estètica i ètica del poeta, el trobem en un dels  poemes més reconeguts de Charles Baudelaire (1821-1867), “L’albatros”, escrit el 1842 i referència obligada per a tots els seguidors de la poesia francesa vuitcentista:

 

Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
 
A peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons trainer á coté d’eux.
 
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguére si beau, qu’il est comique et laid!
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!
 
Le Poête est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.
 

(en traducció de Xavier Benguerel:

 
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge c
apturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
 
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.
 
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
 
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.)