Model cultural i lingüístic en una Catalunya independent

Posted on 27 Mai 2013

2


Gelida 2

El dijous 23 de maig, a Gelida, l’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès i l’acabada de crear delegació local de l’Assemblea Nacional van convocar un debat sobre el “Model cultural i lingüístic en una Catalunya independent”. Van tenir la pensada de convidar-nos com a ponents a la Carme-Laura Gil i a mi mateix, potser amb la voluntat que, més enllà de les coincidències en el procés sobiranista, expresséssim discrepàncies en el model.

I, certament, amb la Carme-Laura hem tingut històricament discrepàncies notables en l’aplicació de polítiques educatives, ja des de començaments dels anys 80, quan ella era Directora General de Batxillerat i jo director d’Institut –i vaig acabar presentant-li la meva dimissió. Anys després, en el Parlament, les discrepàncies van ser més públiques i notòries –força temps ella en el Govern i jo des de l’oposició, més escadusserament amb els papers capgirats. Malgrat tot, sempre hem mantingut una relació personal més que cordial i més ara, que no deixem de tenir una mirada distant de la més estricta quotidianitat política –per molt apassionada i apassionant que continuï sent.

I vàrem coincidir –tots dos i el públic assistent- en el model, tot i els matisos evidents i enriquidors. Si haguéssim parlat d’educació potser els matisos  haguessin estat més profunds -no pas en el canemàs fonamental de la llei Wert-, però el dibuix de com entenem la cultura en una Catalunya independent va tenir els mateixos traços gruixuts. Una cultura oberta, creativa, en xarxa…. Que sigui entesa com un sistema d’organització de país. Un imaginari propi empeltat de fragments d’altres imaginaris.

Tot amb tot, la majoria del debat es va centrar en l’aspecte lingüístic del model. Tant pel que fa a les nostres intervencions com –i encara més especialment- les del públic. I es pot dir que, amb matisos de nou –i més-, se’n poden extreure un seguit de conclusions:

 el model lingüístic d’una Catalunya independent ha de ser motiu de reflexió asserenada i allunyada de tòpics

 no es pot crear un nou Estat a partir de renúncies

 hem de crear un nou Estat a partir de l’anàlisi i la voluntat de superació dels erros dels vells estats

 no hi ha cap motiu per renunciar a que el català sigui l’única llengua oficial del país (mantenint per a l’aranès una oficialitat parella a la de l’actual Estatut)

 no podem bandejar la realitat de la diversitat lingüística dels ciutadans i ciutadanes del nostre país

Com va dir uns dels assistents, resumint el sentit de les intervencions prèvies: “català llengua única oficial sí, però…”. I en aquest “però” se centra la reflexió, la seguretat de la no renúncia i la necessitat de reconeixement de la realitat:

 la llengua pròpia del país ha de ser-ne l’única llengua oficial en tots els àmbits

 ho ha de ser com a eina de cohesió social i territorial, com a via d’integració, com a senya internacional i, també, com a garantia per al futur de la llengua en els seus altres territoris

Però, de la mateixa manera que no ens podem permetre errors que ens duguin a un model que ens converteixi lingüísticament en alguna cosa semblant a Irlanda –amb una llengua pròpia oficial arraconada i marginada per una altra llengua oficial, molt més potent i poderosa-, no podem obviar que els catalanoparlants no som monolingües i ja no ho serem mai, perquè la realitat europea camina, ni que sigui lentament, cap a la desaparició dels monolingües –de fet, en la nostra societat sí que hi ha bosses monolingües, però en cap cas de catalanoparlants, i això també és significatiu en el debat i en les decisions de futur. Són els dos extrems de l’espectre i el model lingüístic ni l’hem ni el podem situar en cap d’aquests dos escenaris.

Però, Espanya, amb la seva política lingüística al llarg dels segles –i avui mateix- ens ha ensenyat com no ha d’actuar un Estat i que les llengües no han de ser eines d’imposició, sinó de diàleg i convivència. El català és una llengua europea mitjana envoltada per dues de les set llengües que els sociolingüistes consideren com a “llengües auxiliars internacionals”, l’espanyol i el francès. Ha de saber treure profit d’aquesta relació de proximitat –molt més forta en el cas de l’espanyol, evidentment- i, a la vegada, saber bastir les estructures que li permetin de garantir el seu futur en aquesta situació.

De fet, el “però” caldrà continua debatent-lo i potser acabar deixant-lo escrit. Vaig apuntar que em semblava que seria bo de plantejar una Llei de Llengües, no pas per fer invents a l’aragonesa, sinó per garantir l’ús altres llengües a l’ensenyament –l’ús i el seu coneixement, de l’educació primària a la Universitat-, per garantir de manera adequada els drets dels parlants d’altres llengües que el català –amb garanties, evidentment, per als que tenen l’espanyol com a llengua d’interrelació personal i la senten com a part essencial de la seva identitat… Per garantir una societat amb una llengua pròpia i respectuosa amb les llengües dels seus ciutadans i ciutadanes.

Reflexió i debat sense estridències ni escarafalls. Ni renúncies.

A Gelida, la darrera intervenció del públic es va escapolir de l’escomesa. De la del model cultural i lingüístic, no pas de la Catalunya independent:

-“Què en penseu de les declaracions i els posicionaments de Duran Lleida sobre el procés de sobirania?”

-“En aquesta tema, deixo la resposta ens mas de la Carme-Laura, que em sembla que la pot dir més grossa i fonamentada que jo mateix”

I així va ser.

 (publicat a http://intocabledigital.cat/ el 27/5/2013)

 Gelida-23052013