William Shakespeare, sonet 73: vuit traduccions

Posted on 9 Mai 2013

6


“Totes les traduccions han de ser marcades. No poden ser d’altra manera. I en el cas de Shakespeare, els traductors, a més a més, estem condemnats a ser traïdors per la mera raó de la diferència immensa de talent entre Shakespeare i sigui qui sigui el traductor”  Salvador Oliva

 shakespeare

“Traduttore traditore” diu un conegut proverbi italià. “Traduir no és trair, sinó triar” és la resposta catalana que hem pogut sentir de traductors com Joaquim Mallafrè o Francesc Parcerisas. I Txema Martínez –el darrer dels traductors catalans de Shakespeare- obre el pròleg del seu volum amb la frase “traduir, abans que trair, és triar”. La traducció és, doncs, una tria: d’autor, de llengua literària, de forma… I pot ser, segons com, una traïció.

Sigui com sigui, Shakespeare és, ben possiblement, un dels autors més traduïts. També al català. I una bona mostra en són els seus sonets. Vegem-ne el cas d’un, el sonet LXXIII:

That time of year thou mayst in me behold
When yellow leaves, or none, or few, do hang
Upon those boughs which shake against the cold,
Bare ruined choirs where late the sweet birds sang.
 
In me thou seest the twilight of such day
As after sunset fadeth in the west,
Which by and by black night doth take away,
Death’s second self, that seals up all in rest.
 
In me thou seest the glowing of such fire
That on the ashes of his youth doth lie,
As the deathbed whereon it must expire,
Consumed with that which it was nourished by.
 
This thou perceiv’st, which makes thy love more strong,
To Love that well which thou must leave ere long.

 William Shakespeare (c.1564-1616)

 

Que en tingui constància, aquest sonet 73 ha merescut, almenys pel que fa a l’aparició en llibre, l’atenció de vuit traductors, des de començaments del segle XX fins avui mateix:

El temps de l’any pots contemplar en mi,
en què ja bo i ni fulles groguejants
hi ha en ‘quells brancatges, que el fred emmudí,
on refilaven els moixons abans.
 
En mi veus el capvespre d’un bell jorn,
quan, post el sol, a poc a poc decau
en la nit fosca, com l’etern sojorn,
que a la nit imposa son segell de pau.
 
Mira en mi agonitzant una foguera,
sobre la cendra que el jovent deixà;
jaç de mort on s’apagui amb la darrera
flamarada del foc que l’engendrà.
 
Bé prou que tu coneixes, quan l’amor,
veient que em moro, se t’ha fet major.

 Magí Morera i Galícia (1853-1927)

 

En mi aquell temps de l’any pots contemplar
en què, ja grocs i secs, els branquillons
són tristos com deserts, que el refilar
ja no estremeix, dels gais petits moixons.
 
En mi la fi d’un jorn pots veure, encar,
en què la llum vers l’Occident es mor
i negra nit tot engolir-s’ho apar,
negant-ho tot en pau, semblant la Mort.
 
També el caliu pots veure en mi d’un foc
que era fogar d’ardida joventut,
amarg rescalf consumit poc a poc
per al que abans fou sa major virtut.
 
I és pressentint que tost t’has de desprendre
de mi, que en ton amor t’has fet més tendre.

Carme Montoriol (1893-1966)

 

En mi aquell temps de l’any podries veure
en què ja no hi ha fulles o, grogues, unes quantes
pengen de branques que en el fred s’agiten,
cors nus, en runes, on cantaven ocells dolços.
 
En mi veuràs el cap al tard d’un dia
quan, post el sol, en el ponent s’apaga
i que la nit a poc a poc s’emporta,
talment una altra Mort, que amb pau tot ho segella;
 
la resplendor veuràs d’aquelles flames
que en cendres de la seva jovenesa reposen
com en un llit de mort, fins que hi expirin,
vençudes del que els era abans nodrença.
 
Ho veus, i s’enforteix el teu amor, i estimes
més el que deixaràs abans de gaire.

 Marià Manent (1898-1988)

 

En mi aquell temps de l’any pots contemplar
en què penja, si en resta, un fullam groc
de branques que l’hivern fa trontollar
-cors nus on cantà el dolç ocell fa poc.
 
En mi veus l’acaball d’un dia, quan,
el sol post, torna pàl·lid a ponent,
i a pleret la nit negra el va esborrant,
segona mort, que venç tot moviment.
 
La resplendor d’un foc pots veure en mi,
damunt les cendres da sa joventut,
com el llit d’agonia on cal morir,
consumit per allò que l’ha pascut.
 
Això veus, que l’amor t’ha reforçat,
i ames més el que et cal deixar aviat.

Marià Villangómez (1913-2002)

 

En mi pots veure aquella estació
en què les fulles grogues, cap o alguna,
pengen de branques, joc de la fredor,
adéu d’ocells, cors desolats en runa.
 
En mi veuràs un dia cap al tard
que, post el Sol, cap a l’oest s’apaga;
la negra Nit l’endú, part rera part;
segona de la Mort, tot ho apaivaga.
 
En mi veuràs la resplendor d’un foc
que jeu en cendres de la jovenesa:
el llit de mort l’espera en aquell lloc,
i del seu nodriment serà la presa.
 
I això que veus et fa estimar més bé
allò que hauràs d’abandonar primer. 

Joan Triadú (1921-2010)

 

En mi pots veure aquella estació
en què pengen les fulles groguejants
del brancatge estremit per la fredor:
runes ja sense ocells ni dolços cants.
 
En mi veuràs el dia esmorteït
caminant, abatut, cap al ponent
i engolit poc a poc per negra nit,
bessona de la mort, repòs silent.
 
Veuràs en mi el caliu, que fou guspira,
sota la cendra d’aquell foc d’ahir,
cendra que és llit de mort on ara expira
consumit per allò que el va nodrir.
 
Perquè això has vist, amb més força has d’amar
les coses que aviat has de deixar.

 Gerard Vergés (1931)

 

En mi pots contemplar l’estació de l’any
quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara,
tremoloses pel fred, de branques sense tany,
cors on fa poc cantaven ocells amb la veu clara.
 
En mi veus el crepuscle d’un dia en què a ponent
la posta ja s’ha fos i a poc a poc la nit
(l’altre jo de la mort) arriba lentament
i, negra, se l’endú i la tanca en l’oblit.
 
En mi veus el fulgor del foc que es calmarà
sobre les cendres de la seva galania,
com un llit d’agonia on haurà d’expirar,
consumit per la flama amb què abans es nodria.
 
Perceps això, que et fa l’amor il·limitat
perquè estimes qui hauràs d’abandonar aviat.

 Salvador Oliva (1942)

 

Em mi podràs contemplar el temps concret
en què les fulles grogues vacil·lants
pengen de branques tremolant de fred,
cors desfets on l’ocell cantava abans.
 
En mi veuràs crepuscular el dia,
amb el sol esvaint-se ja a ponent,
la negra nit poc a poc fent via,
segon jo de la mort, repòs jacent .
 
En mi veuràs jaient un foc radiant
sobre les cendres de la joventut,
llit de mort on ha d’acabar expirant,
consumit pel que abans l’ha mantingut.
 
Així perceps que es fa l’amor més fort,
l’amor que en breu hauràs de veure mort.

Txema Martínez (1972)

 

En poesia, el traductor pot optar, fonamentalment, per cinc opcions distintes:

  1. La reproducció íntegra del model original: mateix metre, mateixa combinació de rimes…
  2. La reproducció del model, però amb una combinació de rimes diferent i/o amb un metre diferent. És, pel que fa a la diferència en la combinació de rimes, la més habitual a casa nostra al llarg dels segles XIX i XX. La tria d’un metre diferent ja és més escadussera.
  3. La utilització de versos blancs per a un original amb rima fonètica –i, per tant, tot i que es manté el metre, s’opta per la renúncia a un tret fonamental en el model triat pel poeta. És, amb tot, una solució habitual per a traduccions que pretenen, abans que res, fer arribar el sentit del poema al lector, però també es fas servir per a traduccions més literàries.
  4. La traducció formalment lliure: no es trasllada a la nova llengua cap dels trets del model triat pel poeta, excepte l’estrofisme: ni la rima fonètica, ni el metre… Com en l’opció anterior, és habitual per a traduccions funcionals, però també pot ser el camí triat per a traduccions literàries.
  5. La reelaboració del sonet traduït en una versió que esdevé original del nou autor. No és que sigui un tret característic de la traducció en si, sinó que és la translació a l’àmbit de la traducció de les versions de sonets clàssics per autors moderns de la mateixa llengua –com és el cas de George Pérec amb sonets de Baudelaire. En podem veure un exemple en català amb la “Contraexultació al sonet CXXIX de Shakespeare” –precisament- de Segimon Serrallonga.

Tot i que, doncs, la nostra pròpia tradició en la traducció poètica no ha optat centralment per la tria de la reproducció íntegra del model original, sí que ha estat aquesta l’opció de la majoria dels traductors dels sonets de Shakespeare. Vegem-ho en el cas que ens ocupa.

El sonet  73 de Shakespeare segueix fil per randa el model del sonet anglès isabelí: versos decasíl·labs (per ser més exactes, pentàmetres iàmbics entesos en la nostra tradició com de deu síl·labes), rima accentual masculina, rima fonètica consonant i estructura estròfica de tres quartets i un apariat. La combinació estròfica de la rima fonètica és, també, la majoritària en el model shakespearià: ABAB CDCC EFEF GG. Les vuit traduccions catalanes segueixen majoritàriament l’opció més fidedigna a l’original.

  •  Opció1. Reproducció íntegra i completa del model: Morera, Montoriol, Villangómez i Martínez. Gairebé completa: Triadú (només varia la rima accentual, alternada en els 3 quartets) i Vergés (alternada en el tercer quartet).
  • Opció 2. Reproducció del model però amb metre diferent1 : Oliva (versos alexandrins, amb les mateixes rimes, tot i que introdueix la rima accentual alternada en el primer i tercet quartet).
  • Opció 3. Utilització de versos blancs per a un original amb rima fonètica: Manent (que, a més, combina els decasíl·labs  amb cinc alexandrins).

Certament, allò que ens pot sobtar més, d’entrada, és l’opció del metre: majoritària pel decasíl·lab –seguint la tradició catalana d’entendre el decasíl·lab a la italiana com a corresponen al pentàmetre iàmbic anglès-, molt concreta per l’alexandrí. Salvador Oliva i Txema Martínez –el darrer traductor català de Shakespeare- han defensat les seves opcions en sengles i interessantíssims pròlegs a l’edició de les seves traduccions:

“L’elecció de l’alexandrí es defensa sola. Hi ha versos anglesos que, traduïts al català, en una versió literal, passen de tenir deu síl·labes a tenir-ne vint-i-quatre. El lector ho pot comprovar en moltíssims exemples que trobarà a les versions en prosa. L’exacta correspondència 10 / 10 és l’excepció que confirma la regla.” (Salvador Oliva)

“La primera decisió, clara, rotunda, va ser que els sonets s’havien de traduir (…) en decasíl·labs i rima consonant. Des del meu punt de vista, no existeix millor correspondència amb el pentàmetre iàmbic que el nostre decasíl·lab, en un idioma, a més, farcit de mots monosil·làbics…” (Txema Martínez)

La raó de la tria de la integritat del model, que ja he dit que no és el que succeeix habitualment amb la majoria de les traduccions modernes i contemporànies de poesia al català, rau en la rigidesa formal del sonet shakespearià. Rigidesa entesa no pas com a encotillament, sinó com a solidesa d’un model que és clarament definit i que, per ell mateix, esdevé gènere.

Hi ha un altre element formal, que no pertany a l’estructura definitòria del sonet, perquè és retòric, no mètric, però que és prou evident : l’anàfora “In me thou seest” amb què Shakespeare obre el segon i tercer quartet, establint un clar paral·lelisme recurrent. Aquí les opcions dels nostres traductors són molt distintes: Morera, Manent i Villangómez no la respecten, per bé que tots ells –tret de Morera- en creen una de nova (l’”En mi” amb què encapçalen el primer i segon quartet). Vergés fa com tots ells, però introdueix el joc de regirar l’anàfora inicial en el tercer quartet (“En mi veuràs” / “Veuràs en mi”). Triadú, Oliva i Martínez, en canvi, sí que la mantenen –i hi afegeixen, també, el recurrent ’”En mi” al primer quartet).

Amb tot, les traduccions acaren la forma original, evidentment, però són vehicles de transmissió del poema, del to, la intenció, les idees, les paraules del poeta. I aquí les opcions són encara més lliure, tot i més tenint en compte que la translació és de l’anglès shakespearià del segle XVI –culte, personal i en un  context determinat- al català literari de l’ampli espectre –tant lingüístic com contextual- que va de començaments del segle XX al començament del segle XXI, i afegint-hi la voluntat de menor o major literalitat. Repassant només el primer vers ens adonem d’aquesta varietat:

Shakespeare:          That time of year thou mayst in me behold  

Morera:             El temps de l’any pots contemplar en mi
Montoriol:        En mi aquell temps de l’any pots contemplar
Manent:            En mi aquell temps de l’any podries veure
Villangómez:    En mi aquell temps de l’any pots contemplar
Triadú:              En mi pots veure aquella estació
Vergés:              En mi pots veure aquella estació
Oliva:                 En mi pots contemplar l’estació de l’any
Martínez:          En mi podràs contemplar el temps concret

“O learn to read what silent love hath writ!”, que diria William Shakespeare.

 

shakespeare 3

 

Nota 1 Noti’s que –per la cita que reprodueixo tot seguit- Oliva considera que l’alexandrí és el que més es correspon en català al pentàmetre iàmbic de deu síl·labes anglès. Conseqüentment seria defensable que Oliva segueix el model també pel que fa al metre, ni que la seva opció, en aquest sentit, difereixi de la tradició catalana.

Bibliografia de les traduccions

  • W.S.: Els sonets de Shakespeare. Trad. Carme Montoriol, Llibreria Verdaguer, Barcelona, 1928.
  • W.S.: 40 sonets de Shakespeare. Trad. Joan Triadú, Enciclopèdia Catalana, 1993.
  • W.S.: Tots els sonets de Shakespeare. Trad. Gerard Vergés, Columna Edicions, 2001 (1a ed. 1993).
  • W.S.: Els Sonets. Trad. Salvador Oliva, Edicions 62, 2006 (1 ed. 2002).
  • W.S.: Sonets. Trad. Txema Martínez. Eumo-Cafè Central, 2010.
  • Magí Morera i Galícia: Obra poètica completa. Biblioteca Literària de Ponent, 2001. (Recull els volums de traduccions de Shakespeare XXIV Sonets (1912) i Selecta de Sonets (1913))
  • Marià Manent: L’ombra i altres poemes. Atenes A.G., 1931
  • Marià Villangómez: Obres completes: Versions de poesia, Columna, 1991. (Recull el volum Noves versions de poesia anglesa i francesa (1977))