Bigas Luna, de la terra i la lluna (& El Bigas de Virgili)

Posted on 7 Abril 2013

0


bigas

BIGAS LUNA, DE LA TERRA I LA LLUNA

“Vostè és l’autor de Li xumava la xona xopa de xocolata?”

La pregunta feta així, de sobte, i per telèfon, un vespre de començaments dels 90, em va agafar en fora de joc. Feia uns anys que, en un fanzine de Reus –el Fenici del Francesc Vidal i la Montse Cortadellas- , havia escrit un article sobre l’alexandrí català, dos hemistiquis hexasil·làbics amb cesura femenina i tot això. A l’article, a un jove aterrat a la barra d’un bar li sortia aquell alexandrí volgudament eufònic quan veia la noia del costat.

La pregunta, doncs, era estranya. “Sí”, vaig respondre. “I autoritzaria Bigas Luna perquè l’inclogués en un diàleg de la seva propera pel·lícula?”.  “Clar!”. “Doncs, esperi un moment, per favor, que ara s’hi posarà”. La conversa, de moment, ja tenia un punt de surrealista, però tot plegat va anar embolicant-se encara més. Bigas em va demanar si volia col·laborar en el guió de la pel·lícula que estava preparant i que, si acceptava, hauria de preveure instal·lar-me uns dies a Torredembarra i agafar un assessor en lèxic casteller.

Havia conegut el Bigas a mitjans-finals dels anys 80. A l’estudi de la casa de Vespella de Gaià dels pintors Arranz Bravo i Bartolozzi, on ens havia dut el Marcel Pey. Havia acabat de rodar  “Lola” (1986) i de posar-se a viure a Virgili, el llogaret de la Riera de Gaià que havia triat perquè deia que aquella terra, a tocar de Torredembarra i Altafulla, era la Toscana catalana, el més semblant al seu paradís. Aquella nit –ja matinada- vàrem parlar de la terra, el Camp, els marges, les oliveres i els garrofers, i la vinya, la platja i el roquer de Torredembarra, la terra i la gent, els arrossos… I de cinema i castells. El seu pare era de Valls, republicà i amant dels castells –de la Nova dels Xiquets, si mal no recordo.  I em va dir que algun dia els trauria en alguna pel·lícula.

I ara li havia agradat aquell alexandrí eròtic, etílic i homofònic –que ves a saber com li havia arribat- i li havia semblat que podia ser el punt de partida de la seva nova pel·lícula, en què, precisament, hi apareixien els castells. I m’havia fet trucar sense relacionar el meu nom amb aquella conversa a Vespella –ni recordar, tampoc, que jo vivia a Torredembarra, on volia establir bona part del rodatge, i ja havia publicat alguns llibres sobre la tradició popular iniciada pels Xiquets de Valls.

Així, a partir d’aquesta mena de rebot que semblava que anava més enllà de la casualitat, em vaig convertir en el dialoguista en català de “La teta i la lluna” (1994), el colofó de la trilogia ibèrica que havia començat amb “Jamón, Jamón” (1992) i “Huevos de oro” (1993). Rodada a la Barceloneta, platges del Baix Llobregat, Torredembarra, Valls i Tarragona, “La teta i la lluna” és la compilació de les obsessions de Bigas Luna: el sexe, el paisatge, la gastronomia, la cultura popular… Un univers particular que neix i creix en la nostra mediterrània col·lectiva. I que té en els castells el seu símbol per excel·lència: tradicional i viu, vell i jove, plàstic i fâl·lic, sensitiu i sensual… La veu flamenca trencada d’un jove Miguel Poveda al costat del descobriment d’un encara més jove Biel Duran, el nen de Gelida enxaneta dels Minyons de Terrassa triat a partir d’un càsting i acompanyat durant tot el rodatge per gent de la colla.

Els castells, la petjada romana, els calçots i els pastissets, el flamenc, el mestissatge i l’europeisme configuren la visió catalana d’aquella trilogia en què el paisatge i els costums del Camp de Tarragona –la platja de Torredembarra, la pedrera romana del Mèdol, la plaça del Blat de Valls…- en són el nexe arrauxat, molt més sentimental del que sembla. Una bogeria de colors i olors que omplen aquella seva pròpia Toscana personalitzada al Baix Gaià –premiada a Venècia i el Japó i estrenada a Los Angeles i tot.

Recordaré sempre les converses apassionades amb el mateix Bigas i la Cuca Canals sobre el guió de “La teta i la lluna”, en el pis que tenia a Sarrià, a tocar de cal Foix, on anàvem a comprar el dinar. De les converses en sortia el material que jo havia de dialogar. Alguna va ser memorable: una de les primeres, en concret. Jo opinava que “teta” em sonava a poc col·loquial, que preferia “pit” o “mamella”. Van arribar a sortir les “popes” lleidatanes i tot. Com era evident, vaig perdre el debat: per a ell, “teta” era molt més popular. Ja se sap que, en qüestions de llengua, cadascú és cadascual.

I acabada la pel·lícula –amb canvis de guió, i en conseqüència de diàlegs, constants-, vaig continuar veient-lo per casa nostra. A Virgili, i a la Riera, la Nou, Salomó, Altafulla… I, especialment, a Torredembarra, passejant amb la Celia i el gos per la platja, menjant a Baix a Mar o al Port, a la seva botiga “Pa, vi i xocolata” –que va obrir-hi i que ven productes ecològics, també del seu hort, la seva granja i el seu celler… La terra. La Torredembarra que ja havia fet sortir a “Lola” (1986) i que tornaria a aparèixer a “Jo sóc la Juani” (2006), ni que fos d’esquittllèvit .

L’univers de Bigas Luna era –és- mediterrani i universal. I català, d’una catalanitat arrelada a la terra, a la gent i als seus trets d’identitat. No pas d’una postura intel·lectual equiparable al catalanisme convencional, sinó d’un arrelament sensual i assumit a aquesta terra que tenia el seu centre del món a Virigili i al Baix Gaià, a les platges llargues de sorra fina, als trossos amb marges, les oliveres, les vinyes i els garrofers… I una catalanitat sorneguera, de clucada d’ull, de castells i flamenc, pedreres romanes i calçots… D’una sornegueria de nen maldestre fet gran. Una nit –en un sopar a Virgili- em va dir que li feia molta gràcia que ningú no se n’hagués adonat del que havia fet amb una bandera espanyola a una de les darreres escenes de “Huevos de oro”, de les rodades a Estats Units.

I ni “li xumava la xona xopa de xocolata” ni l’escena que n’era la plasmació fílmica van sobreviure el muntatge final. Coses del cinema –i de la necessitat que les diverses comissions d’avaluació de cada país no se’ls acudís de posar cap X a la seva catalogació. Un bon dia, però, poc després de l’estrena de la pel·lícula a Los Angeles, vaig rebre un exemplar d’un setmanari especialitzat de Hollywood: l’alexandrí hi apareixia al subtítol d’un reportatge-entrevista sobre “La teta i la lluna”.

Gràcies, Bigas.

(article publicat a http://www.nuvol.com/ el 6/4/2013)

Bigas a Virgili

EL BIGAS DE VIRGILI

Devia ser una nit de mitjans-finals dels anys 80. A l’estudi de la casa de Vespella de Gaià dels pintors Arranz Bravo i Bartolozzi, on ens havia dut el Marcel Pey. Allí vaig conèixer Bigas Luna. Havia acabat de rodar  “Lola” (1986) i de posar-se a viure a Virgili, el llogaret de la Riera que havia triat perquè deia que el Baix Gaià era la Toscana catalana, el seu propi paradís.

A “Lola”, una jove obrera –Ángela Molina- camina pels carrers de Babilònia, a Torredembarra, envolta la fàbrica Pirelli –ara un solar desmenjat envoltat d’una tanca plena de graffitis- i, en un revolt, fa cap al Malla de Berà –ara un wok xinès al peu de l’Arc romà. Coses de la màgia del cinema. Aquella nit –més aviat matinada- vàrem parlar a Vespella de la terra, el Camp, els marges, les oliveres i els garrofers, Virgili, la vinya, la platja i el roquer de Torredembarra, la terra i la gent, els arrossos… I de cinema i castells.

El seu pare era de Valls, republicà, amant dels toros –amb els que, en algun moment i de manera col·lateral, s’havia guanyat la vida- i dels castells –de la Nova, si mal no recordo. Anys després, d’aquella conversa –i sense esperar-ho- en va sortir la meva col·laboració en els diàlegs de “La teta i la lluna” (1994), el colofó de la trilogia ibèrica que havia començat amb “Jamón, Jamón” (1992) i “Huevos de oro” (1993). Rodada a la Barceloneta, Castelldefels, Torredembarra, Valls i Tarragona, “La teta i la lluna” és la compilació de les obsessions de la mediterraneïtat de Bigas Luna: el sexe, el paisatge, la gastronomia, la cultura popular…

Els castells, la petjada romana, els calçots i els pastissets, el mestissatge i l’europeïtat configuren la visió catalana d’aquella trilogia en què el paisatge i els costums del nostre Camp en són el nexe arrauxat, més sentimental del que sembla i ple de sentits, colors i olors. Aquella seva pròpia Toscana personalitzada al Baix Gaià que va ser més admirada pel món –amb premis a Venècia i el Japó i estrena a Los Angeles i tot- que a casa nostra.

Bigas –en el seu anar i tornar amunt i avall- ja no es va moure mai de Virgili. Te’l podies trobar a la Riera, la Nou, Salomó, Altafulla… I a Torredembarra, passejant amb la Celia i el gos per la platja, menjant a Baix a Mar o al Port, assegut a una terrassa de la Plaça de la Font, a la seva botiga “Pa, vi i xocolata” –que va obrir als Munts i que ven productes ecològics, també del seu hort, la seva granja i el seu celler, “BL”… I a Tarragona o a Reus, on va encetar cursos i grups de treball de noves tecnologies digitals cinematogràfiques. Sempre a la recerca de nous llenguatges, sense deixar mai el seu univers, les seves obsessions. Com a “Jo sóc la Juani” (2006). Hi podreu veure, un altre cop, Torredembarra .

Fa una setmanes, a Barcelona, en la presentació del llibre de Joseba Sarrionandia, el seu cosí, Jordi Bigues, ja em va dir que semblava que la malaltia anava guanyant. I aquest dissabte que tan aviat plou com fa sol en un Baix Gaià primaveral que va voler dur arreu del món, Bigas Luna ha mort a Virgili. A casa seva.

(article publicat a http://www.baixgaia.cat/ el 6/4/2013) (reproduït a “Diari de la Torre”, núm. 183, maig 2013 vg. http://www.baixgaia.cat/ca/municipis/noticies-torredembarra.html)

dvd anglès

I UNA HISTÒRIA XINESA

“La teta i la lluna” ha tingut una llarga vida en video i dvd arreu del món, amb edicions a molts països i en moltes llengües.

La majoria de legals, però algunes de pirates. I el pirateig, sobretot si es fa via 2.0, et pot donar sorpresos. A la Xina van tirar d’algun cercador per fer la caràtula del DVD i, quan van posar Bigas Luna a la corresponent finestra, els devien sortir moltes, moltes fotos. Per algun misteri d’aquells difícils d’entendre, van acabar triant una de meva -que no havia de ser pas cap de les primeres del llistat. I, a més, no en van triar una de qualsevol:

bigas luna

Els devia agradar la senyera.