What is more, I am a Catalan (Pau Casals a l’ONU)

Posted on 1 Abril 2013

1


(Text escrit per a Help Catalonia com a presentació d’un vídeo en què personalitats de la vida social i política catalana llegeixen el discurs de Pau Casals a l’ONU el 1971, per tal de difondre’l internacionalment. Hi ha versions en anglès, francès, alemany, italià i espanyol.)

 

pau casals

“Aquest és l’honor més gran de la meva vida.

La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.

A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: “El cant dels ocells”. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”

“This is the greatest honour I have ever received in my life.

Peace has always been my greatest concern. Yet in my childhood I learned to love it. My mother—an exceptional, brilliant woman—used to speak to me about it when I was still a child, because in those years there were also a lot of wars.

What is more, I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. All the authorities of Catalonia in the Eleventh Century met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace, at the Eleventh Century. Peace in the world and against, against, against war, the inhumanity of the wars. So I am so happy, so happy, to be with you today. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart.

I have not played the cello in front of an audience since long years but I think I must do it this time. I am going to play a melody from the Catalonian folklore: “The singing of the Birds”. Birds, when in the sky, go singing: Peace, peace, peace. And this is a melody that Bach, Beethoven and all great people would have admired and loved. And, in addition, it springs up from the soul of my country: Catalonia.”

Aquestes paraules són, encara avui, l’al·legat més frapant mai fet davant un alt organisme internacional sobre “l’ànima del meu poble, Catalunya”. Les va pronunciar, en anglès i davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el violoncel·lista, compositor i director musical Pau Casals (1876-1973).

Era el 24 d’octubre de 1971 i van tenir com a marc l’homenatge que Casals va rebre a la seu novaiorquesa de les Nacions Unides -on ja havia actuat el 1959 i hi havia interpretat “El Pessebre” el 1963. El Secretari General de l’ONU, el birmà U Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau i el músic català -a punt de fer noranta-cinc anys- hi va dirigir l’”Himne de les Nacions Unides”, que ell mateix havia composat amb lletra del poeta W.H. Auden. Va ser en finalitzar aquesta interpretació que, fora de protocol, Casals va dir, emocionat, aquelles paraules. A continuació, les notes del “Cant dels ocells” van ressonar estremidores per tota aquella immensa sala, impregnades per la magnificient solitud del mestre. Com ell mateix havia recordat, feia temps que no tocava el violoncel en públic -que havia mantingut en el mateix silenci en què es trobava el seu país-, però l’ocasió ben bé s’ho valia.

L’himne de Casals, malgrat tot, mai no va acabar d’oficialitzar-se com a l’himne de l’ONU, que era el que havia i hauria volgut U Thant. El binomi Casals-Auden -per motius polítics i morals- no era el més adequat per a aquells anys encara de guerra freda, amb molts estats sotmesos a dictadures i amb unes grans potències amb poques ganes de remoure a fons el panorama, revestides a més d’una moral essencialment conservadora. L’himne, malgrat tot, ha esdevingut l’”Himne a la Pau” i així és conegut i interpretat avui dia.

Pau Casals -sovint més conegut com a Pablo en el món anglosaxó i llatinoamericà- va ser un músic de gran prestigi internacional -que el 1989 encara va rebre un premi Grammy pòstum-, i no només pel fet d’introduir, en els inicis de la seva carrera, una notable innovació en la interpretació amb el violoncel que fou adoptada per tots els intèrprets d’aquest instrument. Casals va ser, també, un promotor i divulgador incansable, tant de la popularització de la música clàssica com de la causa de la pau i la llibertat. En són un bon exemple la seva aposta -amb d’altres músics- per la creació, el 1920, a París, de l’École Normale de Musique i el 1926, a Barcelona, de l’Associació Obrera de Concerts, amb la voluntat d’apropar la música clàssica a les classes més populars.

Casals, que el 1931, havia organitzat un concert de celebració, també a Barcelona, de la proclamació de la República espanyola, dos anys després, el 1933, va rebutjar la invitació de tocar amb la Berliner Philharmonisches Orchester. Era la seva manera decidida i insubornable d’oposar-se a qualsevol ideologia totalitària. En aquest cas, l’arribada al poder d’Adolf Hitler i les primeres persecucions dels nazis. Ja el 1917 havia anunciat públicament la seva decisió de no tornar a Rússia mentre hi hagués un règim comunista no democràtic. Amb els anys, Casals es mantindria ferm a no actuar mai en cap estat totalitari.

Arran de la victòria del feixisme franquista que va acabar amb la República, va estar des de la primera hora al costat dels seus compatriotes internats en camps de concentració a França. Entre 1938 i 1940, Casals -amb un reconeixement professional internacional que no es va interrompre en cap moment- va organitzar concerts solidaris, va remoure cel i terra per obtenir donatius i va donar personalment més de 140.000 francs als catalans exiliats, fonamentalment a partit de dues organitzacions que va sostenir, les Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aids.

Vivint el seu propi exili des de Puerto Rico -on havia nascut la seva mare, aquella “dona excepcional, genial”, néta d’emigrants catalans-, i després d’haver-ho rebutjat durant dues dècades, l’octubre de 1958 Casals va acceptar la invitació d’oferir un concert a l’ONU. La seva crida a l’acció contra l’amenaça nuclear i el missatge de pau que hi va afegir -gravat prèviament a Ginebra i retransmès a 40 països- el convertiren en símbol de la lluita per les llibertats -amb el so de fons perenne d’aquell “Cant dels ocells”, la cançó popular catalana estilitzada en el seu arc que l’acompanyaria sempre.

En la seva faceta d’ambaixador universal de la pau, Casals va començar, dos anys després, una estreta relació epistolar amb John F. Kennedy, nou president electe nordamericà, sempre al voltant de la lluita per les llibertats -a arreu del món i, també, en la seva enyorada pàtria, Catalunya. I el 1961 Kennedy el va convidar, de manera insòlita, a tocar a la Casa Blanca -reproduint, així, una primera actuació del músic a la residència oficial dels presidents nordamericans, la que havia efectuat, el 1904, davant Theodore Roosevelt. De fet, la premsa dels USA, arran d’aquella actuació, va remarcar el paral·lelisme entre Kennedy i Rossevelt com a mandataris que apostaven per la cultura, precisament a partir del nexe Casals. Kennedy, finalment, li atorgà, el 1963, la Medalla de la Llibertat.

Una llibertat que Pau Casals va defensar, amb tota la força de la seva música i la tenacitat de la seva personalitat, fins a la seva mort, a Puerto Rico, el 1973, encara a l’exili. Llibertat en pau per a la gent, per a les llengües, les cultures i els països. També per a la seva gent, la seva llengua, la seva cultura, el seu país: Catalunya. “The greatest nation in the world”.

 ONU

Nota

Si voleu accedir al discurs de 1971, el podeu veure en aquest vídeo de la Fundació Pau Casals