La mida de totes les llengües

Posted on 31 Març 2013

2


De tant en tant, de manera cíclica i potser no espontània, surt algú dient que una llengua petita –com el català, afegeixen- només pot anar pel món si va de la mà d’una llengua gran –com l’espanyol, reblen. Amb això de la mida de les llengües passa com amb tantes d’altres coses, que no hi ha manera de posar-se d’acord –ni tan sols en el concepte mateix.

Ni els científics de la matèria –que són els sociolingüistes, no pas els politòlegs, ni els comunicadors, ni tan sols els escriptors- s’aclareixen massa. Els que defensen que sí, que les llengües tenen “mides”, consideren que només es pot parlar de llengua petita per sota del milió de parlants. Que, per damunt, les llengües són mitjanes. I que no hi ha llengües grans, sinó llengües internacionals –“llengües auxiliars internacionals”, en diuen-, parlades per centenars de milions de persones, habitualment oficials en més d’un estat, predominants en àrees geogràfiques àmplies i nexe de relacions interestatals en aquestes àrees. Diuen, també, que, a hores d’ara, només ho són el xinès, l’anglès, l’espanyol, el rus, l’àrab, el portuguès i el francès. Ni tan sols l’alemany o l’italià, si no ens movem de terres europees: els manca aquesta àrea geogràfica àmplia i el seu ús com a nexe internacional.

El català, doncs, no és una llengua petita. Les dades oficials parlen de gairebé 11 milions de persones que l’entenen i més de 9 milions que el parlen. Amb aquestes xifres, el català, a Europa, té més parlants que el portuguès mateix i que el txec, l’hongarès, el suec, el búlgar, el danès, l’eslovac, el finès, el gaèlic irlandès, el lituà, el letó, l’eslovè, l’estonià i el maltès –per esmentar només  llengües que són oficials a la Unió Europea. De fet, per a la sociolingüística, d’aquestes només serien llengües petites el gaèlic irlandès i el maltès. I, certament, algú gosaria dir que el txec, l’hongarès, el suec, el búlgar o el danès –totes amb menys parlants que el català- són llengües petites i que només poden anar pel món de la mà d’una altra, més gran? Que vagi a casa seva i els ho digui.

El català és una llengua europea mitjana i amb una capacitat d’atracció i de presència internacional molt superior a la d’altres llengües d’un volum de parlants similar. Essent la 14ena llengua més parlada a la UE, és la 7ena més apresa a Europa i la 22ena més traduïda del món. S’estudia, d’una manera o altra, en unes 160 universitats de tres continents –tot i que, si volem cenyir-nos de manera estricta a una presencia curricular reglada, ens situaríem en unes 115. Sigui com sigui, més presència acadèmica internacional que el suec, el danès o l’hongarès, per exemple. Ser una llengua romànica ens ho facilita, evidentment, però sense una pròpia vitalitat tampoc no seria possible. En el món 2.0, la seva presència és essencialment significativa:  la 19ena més utilitzada a Twitter,  la 15ena en articles publicats a Viquipèdia… Només 4 dels 10 webs més visitats del món no tenen versió en català: en tenen Google, Facebook, Youtube, Wikipedia, Windows Live i Twitter.; no en tenen Yahoo, Amazon, Baidu i QQ –i tot tenint en compte que aquests dos darrers només disposen de versió en xinès.

Clar que els que parlen del català com a llengua petita potser no es refereixen a tot això. Potser és més simple: volen fer esment que els escriptors en català tenen menys lectors potencials que els escriptors en castellà. Però les coses tampoc no són necessàriament així. Ja fa uns anys, algú li va preguntar a Umberto Eco quina era, per a ell, la llengua d’Europa. El periodista devia ser d’aquells que –a més de creure en la mida de les llengües- pensen que això de la pluralitat és una cosa lletja i que on hi ha unitat política hi ha d’haver unitarisme lingüístic, però el professor i escriptor italià va ser contundent en la resposta: “la veritable llengua d’Europa és la traducció”. I Eco tenia tota la raó del món: per als lectors d’Europa –i d’arreu-, l’important no és la llengua en la qual escrius, sinó que els puguis arribar en la llengua –o llengües- en què ells llegeixen. Des de Bernardo Atxaga -escriptor en una llengua amb pocs parlants però que té molts més lectors que prou escriptors en llengües mitjanes o internacionals, perquè és força  traduït- fins al cas espectacular dels autors de novel·la negra suecs, noruecs, danesos i finesos –que, des de llengües mitjanes, arriben, via traducció, a milions i milions de lectors d’arreu del món. No els cal anar-hi de la mà d’una altra llengua que la seva. Simplement anar-hi a partir de totes les llengües del mercat editorial. La traducció, doncs, és la mare de totes les llengües i n’esborra les fronteres i, especialment, les mides.

Potser, però, els que diuen que la nostra és una llengua petita el que volen és remarcar una evidència: el català no és la llengua oficial de cap (gran) Estat. I això és cert i en rep les conseqüències: no té cap estructura diplomàtica reconeguda que la situï en els fòrums internacionals –ni tan sols al nivell del gaèlic irlandès o el maltès-, li doni suport davant les empreses de tecnologia i 2.0 o la faci sentir com a pròpia en el mercat editorial globalitzat. Té alguna estructura que hi ajuda, però en cap cas al mateix nivell –ni oficialitat- de les moltes i diverses que té l’espanyol.

Ara, si fos cert que aquí rau la veritable essència de la mida de la nostra llengua, resultaria que la grandària no té res a veure amb les companyies, sinó amb un pas prou evident: un Estat que la tingui com a pròpia. I no només per a la visibilitat internacional, també per a la millora de la seva situació interna. De coses com les 202 lleis que obliguen a etiquetar en castellà  –per contra les només 2 que ho fan pel català- o el seu nivell d’ús en l’administració de justícia –al voltant del 10 per cent en la majoria dels processos a Catalunya, que és el territori que ofereix un percentatge més alt. I donar un cop de mà, també, als altres territoris –en els quals, en nom de la comunió en la suposada grandària, que no grandesa, es desprotegeix a marxes forçades la nostra llengua, se la margina oficialment i se l’esvaeix fins i tot dels topònims propis.

Res, coses de llengües petites.

(Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 31/3/2013)

Referències

–   Informe CAT2013. 50 dades sobre la llengua catalana  (Plataforma per la Llengua) https://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/3496/InformeCAT-2013-WEB.pdf

–    El català, llengua d’Europa (Generalitat de Catalunya) http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Catala%20llengua%20Europa/Arxius/cat_europa_catala_07.pdf

PostScriptum  Publicat l’article, m’arriben unes altres paraules, d’un il·lustre Premi Nobel: “”Els escriptors fan la literatura nacional i els traductors la fan universal” (Saramago). Doncs això.