Joan Salvat-Papasseit: tres sonets

Posted on 21 Març 2013

2


salvat

El poeta més popular d’entre els avantguardistes fou, sens dubte, Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), barceloní, d’arrels gitanes i d’origen familiar a les meves terres  –l’avi patern era de Reus i l’ àvia, de la Selva del Camp; l’avi matern, de Miravet, i l’àvia, del Pla de Cabra. Avantguardista de voluntat i poeta eclèctic, va utilitzar cal·ligrames, collages literaris i versos trencats, però també una poesia popularitzant i, quan li calgué, clàssica. Poeta vitalista –malgrat la seva malaltia, o potser a causa, precisament, d’aquesta-, fou el poeta de l’amor i també de la modernitat, però no d’una modernitat entesa com a procés intel·lectual o com a acte de cultura. Més senzill, la modernitat com a consciència de la quotidianitat. Per això mateix, també fou un poeta social i patriòtic, perquè volia viure del tot i de totes el seu moment. De “poesia de l’entusiasme” va qualificar Joan Fuster (a Literatura catalana contemporània, 1976, 2ona) la seva obra i l’eclecticisme que hi surava.

Un eclecticisme que també va ser formal i que va anar evolucionant de la innovació cap a una pràctica mètrica més clàssica. Malgrat les mostres més avantguardistes, més radicals –prou nombroses a l’inici-, bona part de la poesia de Salvat-Papasseit va acabar essent formalment tradicional, amb força poemes en base d’estrofes de quatre versos o de dístics, en el que Joaquim Molas defineix com:

Una pràctica que refon en termes naïfs algunes de les propostes més genuïnes de l’avantguarda pre-dadadista amb d’altres procedents d’un model de cançó/culta popular. Un procés que, en conjunt, dirigeix tots els seus moviments cap a tres objectius: la descripció intimista de la realitat quotidiana, l’amor com a font de plaer/creació i, “last but not least”, l’afirmació polèmica d’un país: Catalunya. (pròleg a “Poesies Completes”, 1978, p. LIV)

En aquest procés d’adopció d’estrofes classicitzants i popularitzants, Salvat-Papasseit va arribar al sonet, tot i que –almenys que ens hagin arribat- només en va escriure i tots ells anglesos. És a dir, seguint la fórmula shakespeariana de 14 versos presentats en tres quartets i un dístic. El sonet anglès era, evidentment, molt més proper a les estrofes popularitzants que havia adoptat que el més tradicional petrarquista –els 14 versos presentats en dos quartets i dos tercets.

I ho va fer, també, en la darrera etapa de la seva producció. Del seu darrer llibre, L’irradiador del port i les gavines (1921), aquest deliciós sonet, suggestivament evocador d’una quotidianitat infantil i seguidor del model canònic del sonet anglès, per bé que en alexandrins i amb una sintaxi que s’hi encavalca en les estrofes, de manera molt més evident com més avança el poema:

PANTALONS LLARGS
 
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.
 
Ja no tornaré més fent osca! osca! corrent,
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
 
i sóc infant encara, i no puc fer esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer què diria la gent…
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
 
tant si és bella com no –cavallet tot pintat,
campaneta daurada- i que us deixi al terrat.

En aquest altre –del mateix llibre-, Salvat-Papasseit hi utilitza la tècnica del vers trencat, la rima assonant i la fórmula del sonet continu –que repeteix les rimes- per emmarcar, de nou, aquesta vivència íntima que amara la seva poesia des de la lleugeresa magnificient d’un instant i el joc de constrastos –amb la “modernitat” del foxtrot com a epifonema, el sorprenent trencament final: 

PESOMBRA
 
 
Lluny de ciutat, quin repòs
                                                    -i quina ànsia-
a mitja nit em desperta un soroll:
dormo tan prim que el cloquer, que ara canta,
em fa l’efecte que crida a tothom.
 
Fins a dir dotze cada campanada
deixa un ressò que anuncia un retorn.
Perquè serà que la gent no s’afanya
i encar no es lleva, si comença el jorn?
 
En el silenci el capsal m’afalaga-
veig una estrella i milers en redós;
però en veig sols un perquè aquesta em guaita,
i el capsal i ella em tornen el son.
 
En somniar, a ciutat faig entrada
a mitja nit
                     i ara escolto un foxtrot.

I, finalment, aquest –un altre cop canònic, no publicat en llibre per l’autor i datat el 1920-, ple de força, per la successió d’anàfores, la reiteració paral·lela en començar cada estrofa, però també per la visió fugissera –“efímera”- de la noia que el poeta ha vista al tramvia:

CANÇÓ DE L’AMOR EFÍMERA 
 
Oh bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol,
qui mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d’estram.
 
Oh bella inconeguda qui ets menuda i audaç
i qui sense companya t’arrisques a la platja;
i no tems l’escomesa del fillol qui s’assatja
al domeny de les ones, i te’n prega el teu braç.
 
Oh bella inconeguda qui en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t’has commogut…
tancades les oïdes a mots que el vent s’ha endut,
bo i sospirant potser pel goig d’una carícia.
 
Oh bella inconeguda, del tram t’he vist baixar;
– i avui t’he somiada, i et somiaré demà-.
 
 
 
 

papasseeit11

 

Fitxes mètriques

1. “Campaneta daurada…”
Tipologia: sonet anglès en alexandrins
Rima fonètica: consonant Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1. Quartets (tres): de rimes cadenoencadenades: ABAB CDCD CECE
2. Dístic (un): d’una rima apariada: FF
Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
Observacions:
a) el quartets són de cinc rimes, no de sis com demana la preceptiva clàssica per al sonet anglès isabelí –repeteix la rima C
b) tot i que la rima B i F són idèntiques, les hem marcat com a distintes per la seva llunyania
 
2. “Lluny de ciutat…”
Tipologia: sonet anglès continu
Rima fonètica: assonant Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1. Quartets (tres): de dues rimes encadenades ABAB ABAB ABAB
2. Dístic (un): de dues rimes: AB
Metre: decasíl·labs no cesurats (accent constant a la 4a)
Observacions:
a) el fet que només hi hagi dues rimes en tot el sonet trenca el cànon del sonet anglès: ens trobem davant d’un cas singular de sonet anglès continu –que repeteix la mateixa combinació de rima en totes les esteofes-, similar, doncs, als sonets italians continus dels dolce stilnovistes i posteriors;
b) el segon i el tercer vers es presenten trencats tipogràficament, tret de l’avantguarda habitual en la poesia de Salvat-Papasseit;
c) la rima B vacil·la entre “o” oberta i “o” tancada
 
3. “Oh bella inconeguda…”
Tipologia: sonet anglès en alexandrins
Rima fonètica: consonant Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1. Quartets (tres): de sis rimes creuades ABBA CDDC EFFE
2. Dístic (un): d’un apariat: GG
Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima femenina, excepte en el quart vers del tercer quartet)
Observacions: hi ha una anàfora evident: el primer vers de cada estrofa comença amb “Oh bella inconeguda…”