El sonet a la poesia de Mercè Rodoreda

Posted on 18 Febrer 2013

0


rodoreda-2

La novel·lista Mercè Rodoreda (1908-1983) va ser, també, una poetessa autora de sonets ben suggestius.  Rodoreda, però, només va donar a conèixer, en vida, alguns poemes de manera aïllada: el 1947 la Revista de Catalunya li publicà, des de l’exili, “Nou Sonets”. No va publicar mai cap llibre de poemes, ni ja retornada a Catalunya i amb èxit. Com succeí també amb bona part de la dramatúrgia de Rodoreda, la seva producció poètica restà molts anys inèdita, fins que Abraham Mohino la va editar en un únic volum, Agonia de llum, ja al 2003, amb un total de cent cinc poemes, dels quals la gran majoria són sonets –de fet, només set no ho són. La majoria d’aquests poemes van ser escrits a París i a Ginebra entre 1946 i 1954, anys en què Rodoreda participà en Jocs Florals a l’exili i en d’altres premis, obtenint diversos guardons.

En l’estudi preliminar a la seva edició, Mohino afirma:

En cada un dels poemes d’aquest volum hi respira un clàssic. No l’assaig menor o auxiliar d’una escriptora llegida i reconeguda com a prosista, sinó una obra plena, intrínsecament valuosa, que s’abeura en la tradició més selecta, se n’apropia i ens n’ofereix un producte personalíssim d’una enorme qualitat, rar i fort. (a “Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda”, Angle editorial, 2003, p. 11)

I subratlla, també, la influència de Carner –amb qui establirà una correspondència molt interessant sobre el seu procés líric- en la seva elecció formal:

Quan Mercè Rodoreda es decideix a escriure en vers, escull les complexitats del sonet de manera absoluta i sense vacil·lacions, potser amb el record dels inicis del mestre o, potser, més aviat, aconsellada per aquest. Sigui com sigui, se sotmet a una doble exigència molt eloqüent: la primera, a la de la forma; després, al doble sedàs d’un poeta rigorós (Carner) i d’un crític inflexible (Obiols). (p. 13)

Els poemes de Rodoreda són plens d’influències, cert. Millor, de lectures, en bona part d’Homer i la seva Odissea, directament i indirectament -cita, així, sobre l’últim viatge d’Ulisses, la Divina Comèdia de Dante.  Però també del simbolisme francès, la gran i innovadora tradiició vuitcentista.

Els seus sonets són, d’aquesta manera, una suma de temes i registres: miniatures líriques i records de guerra, bestiari irònic i poemes amorosos, personatges d’Homer i visions de Dante.

El model

Dels cent cinc poemes de Rodoreda –recordem-ho-, noranta-vuit són sonets. D’aquests:

  • noranta-un són d’estructura estròfica clàssica, tots de rima consonant: trenta-vuit en versos decasíl·labs, trenta-dos en heptasíl·labs i vint-i-tres en alexandrins
  • i cinc són anglesos –és a dir, tres quartets i un dístic-, tots en alternança de versos blancs i assonants i en heptasíl·labs

Pel que fa a la rima dels sonets canònics clàssics:

  • la majoria dels escrits en decasíl·labs i en heptasíl·labs són de quatre rimes creuades en els quartets i de rima maròtica en els tercets, amb aquesta estructura: ABBA CDDC EEF GGF, que és la majoritària total.
  • bona part dels escrits en alexandrins també són de quatre rimes als quartets, però encadenats, i amb els tercets de rima francesa: ABAB CDCD EEF GFG
  • les altres estructures que utilitza són aquestes: ABBA ABBA CCD EED / ABBA ABBA BBA AAB / ABAB CDCD EFF GFG / i ABBA CDDC FFG EGE.

És a dir, malgrat que la gran majoria dels seus sonets són canònics –dos quartets i dos tercets de rima consonant-, no són petrarquistes pel que fa a les combinacions de rimes, sinó fonamentalment francesos –perquè en els tercets hi predominen els dos tipus hegemònics de combinació d’aquesta tradició mètrica. La polimetria que utilitza acaba de subratllar l’evident petjada simbolista –molt més que petrarquista- en el seu model de sonet.

 

Els registres

Els personatges de l’Odissea li serveixen a Rodoreda per parlar, des d’un pretès distanciament, de l’amor. Ja sigui prenent un rol:

 

PENÈLOPE
 
Em compta el temps la marinada amarga,
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s’ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
 
Oh xaragall lluent! La seda blanca
serà la lluna de la meva nit;
l’arbre cairat, capçal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.
 
Esquerpa, sola, tota fel i espina,
faig i desfaig l’absurda teranyina,
aranya al·lucinada del no-res.
 
Un deix d’amor arran de llavi puja
i mor com una llàgrima de pluja
al viu del darrer pètal que ha malmès.

 

o un altre:

 

PLANY DE CALIPSO
 
Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.
 
Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.
 
T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mal exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.
 
Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

 

En d’altres ocasions, pren la veu popularitzant –i en pren també la forma: versos heptasíl·labs, rima alternada blanca i assonant, com la cançó tradicional, però seguint el model estròfic shakespearià

 

CANÇÓ DE LES MOLINERES, I
 
Als molins on el temps mol
només hi ha farina negra;
–ara el blat, com indecís,
ens verdeja ran de terra.
 
L’ombra en pren tota flor
i la maura amb aigua freda;
–ai que el blat es va gronxant,
abrinat, en mar espessa.
 
Ni una engruna de llevat
i en un forn que és ple de cendra!
–cada espiga rossa estreny
un grapat de grana tèbia.
 
Als molins on el temps mol
tot serà farina negra!

 

Rodoreda, a la vegada, no deixa d’adoptar un to greu en els seus sonets de guerra:

 

SONET DE GUERRA, II
 
De treva era la nit i tot tornava:
el vestit amb la flor que el temps desféu,
esblanqueïda llum del darrer adéu,
en un revolt opac agonitzava.
 
Al buit on l’aire brunz riu la bandera;
sol entre els homes, com els homes breu,
ploro la mà més freda que la neu
abans total panteix de primavera.
 
Van viure amb mi mentre la nit moria,
fantasmes blancs en mars de melangia,
el company mort en el combat darrer,
 
l’acerba mà, la mà de l’estimada,
i amb bandera de bales clivellada
la terra de l’espiga i l’ametller.

 

Els registres de la poètica rodorediana són, doncs, amplis, com ho demostra aquest altre sonet, que s’apropa a una ironia continguda i bastida per un seguit d’imatges plenes d’adjectivació:

 

SONET DE DON JOAN
 
Nivis escots ornats de dures pedreries,
gipons acolorits, profunds plecs del vellut,
cabells d’or o de nit cobejosament tries
dins del somni llançat, no pel somni vençut.
 
Divins peus imprudents arran d’amples faldilles
et passen lluny del cor, pel diable engolits;
allargues alts els braços al revolt d’unes illes
de flonjos vols de randes que et freguen just els dits.
 
Se t’apropen als llavis joves colzes com roses,
juxtaposats somriures en boques mig descloses,
súbits esclats de dents que afuen doblement
 
el desig excedit pel teu desig d’atreure,
dolços calius de nard concedits lentament
per atònits refusos que fingeixes no veure.

 

La saviesa mètrica

La ironia de Rodoreda arriba al seu moment més àlgid en el seu bestiari, els poemes dedicats a animals. Ens poden recordar la senzillesa lírica dels de Carner, però també l’acidesa vital dels de Pere Quart. La tria del pentasíl·lab com a metre –a diferència dels versos llargs, que fa servir per als temes menys banals- exemplifica la saviesa mètrica de Rodoreda que, sense sostraure’s del sonet com a forma predilecta, sap trobar els models estròfics, els metres i les opcions de rima accentual i fonètica més adequats per a cada ocasió.

 

ESCARABAT
 
Estic cansat de trescar
empenyent sempre la bola.
Si m’atura l’escarola,
glapeix, quan em veu, el ca.
 
Si el camí ve de baixada
s’escapoleix el botí.
Però si munta el camí
la bola esdevé pesada.
 
Fill de femta ja podrida,
meno escarrassada vida
a través d’aquesta vall.
 
I algun dia, cosa trista,
quan ja hauré perdut la vista,
em trepitjarà un cavall.

 

Katheleen McNerney, en la conferència inaugural del Congrés Internacional Mercè Rodoreda, l’octubre de 2008, va fer una repàs de la darrera bibliografia nordamericana sobre l’autora. Entre curioses –per dir-ho així- digressions sobre patriotisme i prostitució, va subratllar l’acceptació que havien tingut als Estats Units la poesia i la pintura de Rodoreda, i que aquestes havien estat qualificades de surrealistes. La facilitat amb què la crítica ha qualificat tan distintament la poètica rodorediana ens ve a demostrar, ni que sigui per la via de l’oposició, la seva riquesa i la seva personalitat pròpia. Com tota la seva obra, ja sigui narrativa, dramatúrgica, poètica o pictòrica.

 poesia rodoreda