Dels Xics Caleros i les comunitats d’aprenentatge

Posted on 3 Febrer 2013

0


Aquest diumenge, per la Candelera i a l’Ametlla de Mar, s’han presentat els Xics Caleros, la primera colla castellera que apareix més avall del Camp de Tarragona. La progressió de l’expansió geogràfica del món casteller ha estat, especialment en les darreres dècades, impressionant i sostinguda, però sempre nord enllà –resseguint el tòpic espriuenc. De les sis colles existents l’any 1971, les catorze del 1980, les vint-i-sis del 1993 o les cinquanta-vuit del 2000 fins a les gairebé setanta que té registrades ara mateix la Coordinadora de Colles Castelleres  –comptant-hi les universitàries-, aquesta expansió havia tingut una frontera que semblava insalvable pel sud. Més enllà del Camp i del Penedès, havien aparegut colles, primer, a Barcelona –ja el 1969- i, després, a l’àrea metropolitana, al Vallès, al Maresme, la Catalunya central, les comarques de Lleida i de Girona, la Catalunya del Nord i les Illes… -fins i tot els casos, ara per ara encara exòtics, de la Xina, Xile i el Quebec.

L’Ebre en quedava al marge. En un primer moment, ho explicava el fet que la migració de la gent del Camp i del Penedès havia anat, evidentment, cap a les comarques més industrialitzades, que aquestes tenen molt més població… I que les terres de l’Ebre mantenen un model festiu propi i basat en una tipologia prou diferent de la que va donar origen als castells. Però, també era evident que l’apogeu del fet casteller –subratllat per la seva consideració de Patrimoni de la Humanitat el 2010- havia d’acabar revertint la tendència i regirar-se també cap al sud.

L’aparició dels Xics Caleros –i d’una segona colla, en una fase més incipient, a Amposta- marca aquesta reversió i eixampla la geografia castellera. La diversitat i la riquesa dels valors del fet casteller i la seva evolució, progressiva i sostinguda, cada cop amb més colles, més actuacions i construccions més grans i més complexes, han agombolat un activitat de cultura popular, tradicional i festiva que ha esdevingut referent d’èxit. De fet, podríem dir que un model de comunitat de convivència i d’aprenentatge, de cohesió de grup, de compartició d’interessos, cooperatiu i social… Amb uns objectius clars i definits, i assolibles a través de l’esforç col·lectiu com a suma d’una multiplicitat d’aportacions individuals fetes des de la voluntarietat i la implicació… I com a diversió i oci.

Tot això ho pensava divendres al matí –tenint ja a les envistes aquest diumenge- mentre participava, al Campus d’Excel·lència Internacional de la Catalunya Sud de la Universitat Rovira i Virgili, en una taller sobre la intel·ligència col·lectiva i les comunitats d’aprenentatge i de pràctica reflexiva. Les comunitats de pràctiques són claus en els processos d’innovació i de generació de talent. De compartició d’intel·ligència des d’una perspectiva moderna i social, compromesa i creativa. En la comunitat universitària, investigadora i innovadora. I en l’associativa, cultural i popular. I en la nacional.

Diria que el procés de transició nacional que hem encetat no deixa de ser això. O, potser millor, ens en sortirem si esdevé això: un lloc comú, de progrés, social, innovador, col·laboratiu, cooperatiu… D’abandó de velles pràctiques –russos, sobres i tot això- i d’assumpció de reptes de millora col·lectiva, des la identificació d’uns trets a la vegada tradicionals i moderns. L’aposta per la generació d’un nou país per a viure-hi millor.

Aquest diumenge, els Xics Caleros.

(Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 3 de febrer de 2013)

En la seva presentació, els Xics Caleros han carregat un 3 de 6 i descarregat aquest 4 de 6 amb l'agulla

En la seva presentació, els Xics Caleros han carregat un 3 de 6 i descarregat aquest 4 de 6 amb l’agulla