Una i només una

Posted on 29 gener 2013

0


España una y no cincuenta y una” ha estat un eslògan reiterat amb entusiasme durant un munt d’anys a les manis més fatxes de l’Estat. Ara, l’eslògan forma part de l’ideari de capçalera del Govern de Madrid –res, no massa cosa, com a molt un parell de folis impresos per una cara i grapats de qualsevol manera,  amb l’emblema de la FAES, això sí.

El lector perspicaç potser dirà que això li recorda un altre eslògan picat damunt pedra en molts edificis del franquisme, o pintat damunt la calç de la paret de les casernes: “Una, Grande y Libre”. I, cert, és un record pausible: de fet, tot forma part d’un mateix fil conductor argumental –capaç, i tot, de parlar de llibertat oficial en plena dictadura: els seus hereus continuen barrejant-t’ho tot pel broc gros. També diuen que Espriu –ara que estem oficialment en el seu Any- va deixar escrit que “Castilla ha hecho España y Castilla la ha deshecho”. Sigui com sigui, el concepte de l’”U” és consubstancial per a aquesta Espanya immutable, perenne, caduca, al·lèrgica a la diversitat. Aquí sí que no hi cap aquell “U Divers” de Foix. “España Una y solo Una”.

La reforma educativa del ministre Wert, la llei d’unitat de mercats i la normativa de projecció exterior de García Margallo tenen molts objectius –regressió pedagògica, control estatal, submissió del sector públic…- però les uneix una coincidència innegable: la voluntat d’unificar, uniformitzar… I una segona coincidència, encara, tenir en el punt de mirar unificador i uniformitzador el nostre país. La nostra llengua i la nostra història, la competència de mínima intervenció econòmica, la capacitat de projecció exterior… No endebades, tot això -i la nostra ràdio i televisió públiques, que un dia d’aquests també tindran la seva llei estatal amorosament anorreadora- forma part de les relatives estructures d’identitat i de supervivència que hem anat bastint des dels primers anys del pujolisme –a empentes i rodolons, amb més convicció o menys- i que el PP –la inefable Sánchez-Camacho donant la cara- va voler esborrar en els pactes de la passada legislatura –amb l’ajut, més o menys entusiasta, de col·laboradors locals. Ras i curt, l’ideari dels dos fulls mal girbats diu: ni identitat ni economia, i endavant les atxes. Espoli fiscal, espoli cultural, espoli nacional.

Això de la projecció exterior és simptomàtic: ha estat una obsessió de la caverna, tant de la mediàtica –des de Madrid amb unanimitat i a Barcelona amb algun noble aliat- com de la política –la central i les seves sucursals. I una obsessió comprensible: avui, només ets si ets en el món i al món. La teva identitat només existeix si la coneixen i la reconeixen els altres. I en el procés que Catalunya ha encetat encara més: sense coneixement no hi ha reconeixement. La caverna hi ha barrejat demagògia amb falsetats: la residència privada acabada de construir l’any passat per a l’ambaixador espanyol en un país del nord d’Àfrica va costar més del doble que el pressupost global de totes les delegacions de la Generalitat a l’exterior. Però, no ens enganyéssim: el que preocupa Margallo, Sánchez-Camacho i tota la colla és prou simple: que a fora hi anem com a catalans.

A fora i a dins, “España Una”. Ben aviat, ja veureu, com se n’inventaran de noves. Ja en veig unes quantes, però me les callo, no fos que encara no hi haguessin caigut.

(Per cert, se’m fa difícil de veure com casa aquest’”U” perenne amb el federalisme. El que no pot ser, no pot ser ni és, ni serà, com no sigui que t’enganyin –o et deixis enganyar. Parlant de l’any Espriu: una relectura de la seva magistral narració “Conversió i mort de Quim Federal” en pot ser prou alliçonadora: “la faula popular i edificant acaba aquí”.)

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 29 de gener de 2013)

(Reproduït -en català i en castellà- a http://www.elperiodico.com/ el 29 de gener de 2013)