Salvador Espriu: “Nosaltres tots, castellers”

Posted on 13 gener 2013

0


espriu
 
 
 
Nosaltres tots, castellers 
 
S’aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d’oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l’ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l’esplendorosa
pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.

No és un dels poemes més coneguts de Salvador Espriu (1913-1985). Tampoc no pertany a cap dels seus poemaris més rellevants -segons el parer de la crítica canònica. Però és, sens dubte, un poema que recull molts dels elements definitoris i essencials de la seva lírica, tot i que el seu motiu sembli molt allunyat del món del poeta de Sinera. Confegit amb els textos que Espriu va aplegar al volum D’una vella i encerclada terra, de 1980, publicat com a pròleg del llibre d’Eloi Miralles Fem pinya!, el 1981,  i incorporat, després, el 1984, a Per a la bona gent –el seu darrer poemari-, “Nosaltres tots, castellers” ve conformat per una sèrie de deu haikús, una de les formes fixes més estimada i conreada per Espriu -ell mateix un poeta amant de la forma mètrica però no massa donat a conrear-la, si més no pel que fa a les composicions fixes tradicionals.

El haikú, d’origen japonès (俳句), lligat al zen i introduït en les literatures occidentals en el segle XX, és una composició anisosil·làbica limitada a tres versos curts –un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual en la nostra poètica és: 4(+1) 6(+1) 4(+1), és a dir un tetrasíl·lab femení (acabat en paraula plana, de quatre síl·labes mètriques, cinc lingüístiques), un hexasíl·lab i un altre tetrasïl·lab, també femenins. Blancs, sense rima fonètica, els haikús d’Espriu solen tenir una certa assonància entre els tetrasïl·labs: en la majoria dels casos -també en el poema que ens ocupa-, els dos tetrasíl·labs de cada haikú solen acabar amb el mateix so vocàlic àton.

En la poesia japonesa tradicional, el haikú va nèixer per parlar de la quotidianietat, la natura, els fets intranscendents… Per desenvolupar un sentit espiritual damunt allò que és obvi, viscut. Per transcendir allò que no ho és. La delicadesa formal i la necessària mesura que impliquen van comportar que Espriu prengués els haikús com un exercici poètic precís:

Quin preu? La vida.
Si volies pagar-lo,
la salvaries.

Aquest és un haikú extraordinari inclòs a Formes i paraules (1975), el llibre que Espriu va dedicar a les escultures d’Apel·les Fenosa, l’artista amic de Picasso, resident a París i amb casa-taller al Vendrell. La relació d’Espriu amb el fet casteller -que és el motiu del poema que ens ocupa- va sorgir, precisament, al Vendrell -o, per ser més exactes, a partir de la capital del Baix Penedès. El 1976 va contactar amb el món dels castells gràcies a un amic seu, l’advocat Salvador Palau Rovira, integrant de la colla dels Nens del Vendrell. I va ser aquesta amistat profunda que va permetre que Espriu escrivís el pròleg a l’opuscle que es va publicar aquell any en commemoració del 50è aniversari dels Nens. El pròleg té aquell regust a text d’encàrrec que Espriu deixava anar quan li convenia, però és l’inici d’una relació difícil de preveure entre un poeta molt poc propens a les mostres de cultura popular festiva de caràcter tradicional i un costum antic, els castells, que en aquells moments tot just albiraven tímidament la seva esplendor posterior.

A “Nosaltres tots, castellers”, Espriu hi reprèn alguns dels seus propis motius poètics, especialment explítics en el darrer haikú de la sèrie:

Per servir l’únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.

No costa massa veure-hi, així, les traces d’un dels seus poemes més coneguts, aquell “Indesinenter” popularitzat en la veu de Raimon i que comença:

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

 

En el mateix llibre –Les cançons d’Ariadna (1949)-, hi trobem un altre poema -també musicat per Raimon- que  actua com a referència del que comentem:

El meu poble i jo
 
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Però, “Nosaltres tots, castellers” no té només com a referents hipotexts propis, sinó també un altre d’il·lustre, aliè i més antic. Espriu hi reprèn parcialment, així, el lema tòpic dels castells que va instaurar Josep Anselm Clavé ja en el segle XIX.

El 1863, Clavé va ser Vilafranca del Penedès, convidat a dirigir, per Sant Fèlix, el “Coro del Panadés”. D’aquesta visita -en la qual va conèixer de primera mà els magnes castells que s’aixecaven en aquella època- en va sorgir la composició musical, datada el 1867, “Los Xiquets de Valls”, que Clavé dedicà a Eduard Vidal i Valenciano, l’escriptor i dramaturg vilafranquí, i que conté la coneguda tornada:

Quina gatzara, quina delícia
Causen al poble los braus Xiquets,
Quan fan alarde de llur perícia:
Força, valor, equilibri i seny.

Espriu reprèn ara el darrer vers de la tornada claveriana, tot obrint sengles haikús a la “força”, l’”equilibri” i el “seny”, elements clau en el devenir del poema i que permeten prendre “la mida del món”. El “valor” no hi és explícit, però clou clarament els anteriors, en el haikú que els segueix:

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Sense plors ni temença”, de “dreçats captaires”, “venim a prínceps”. “Ordre”, “mesura”, “somnis”… El poema d’Espriu, reprenent Clavé, en supera conscientment la intenció. Si la literatura catalana del XIX (Guimerà, Pin i Soler, Narcís Oller…) quan s’acara al fet casteller ho fa des de la identificació popular d’un territori concret, el Camp de Tarragona i el Penedès, ara Espriu els atorga un nou caràcter. Ja no són només la identitat local d’un territori a partir de les classes més populars: han esdevingut, en aquest final de segle XX, el símbol transversal d’un país.

L’insigne Francesc Pujols ho havia intuït a “La Hiparxiologia dels Xiquets de Valls”, un article extraordinari publicat l’abril de 1936 a Mirador, amb fragments magnificients com aquests:

No es pot somiar una imatge més plàstica ni més respiratòria de l’escala ontobiològica de la Hiparxiologia o ciència universal catalana, que la que ofrenen els Xiquets de Valls. Allí hi ha carnalment representades les relacions entre l’esperit i la matèria descobertes per la ciència moderna. Els Xiquets de Valls són l’escala de la vida tan viva com la de la realitat.

(….)

El dia que Catalunya es decideixi a portar la seva ciència pel món, no hi pot portar una representació més plàstica de l’escala de la vida que la dels Xiquets de Valls. Valdran més ells que tots els llibres.

Pujols feia futorologia: els castells estaven, en aquells anys, en la seva renaixença, però molt lluny de l’esplendor del segle XIX, i tancats en un àmbit geogràfic que encara no havia superat el més tradicional i antic. Espriu una mica, però no tant: en els anys 80 ja hi havia símptomes -pocs però sòlids- del futur que els esperava. El d’avui, patrimoni de la humanitat.

Notes.

Si voleu saber més de la relació entre Espriu i els Nens del Vendrell: http://vendrelletresicastells.blogspot.com.es/2012/06/5-salvador-espriu-els-castells-i-els.html

Si voleu escoltar Espriu en la veu de Raimon:

– “Indesinenter” (primera gravació el 1968, darrera el 2003, a Raimon-Espriu. Poesia cantada): http://www.viasona.cat/grup/raimon/raimon-espriu-poesia-cantada/indesinenter

– “El meu poble i jo” (primera gravació el 1973, darrera el 2003, a Raimon-Espriu. Poesia cantada): http://www.viasona.cat/grup/raimon/raimon-espriu-poesia-cantada/el-meu-poble-i-jo

Si voleu escoltar Espriu en la veu d’Ovidi Montllor:

– algunes Formes i paraules (a Homenatge a Apel·les Fenosa, 1989): http://www.youtube.com/watch?v=7NWjBJsFEDk