El sonet a l’obra de Marià Villangómez

Posted on 6 gener 2013

0


villangomez

Nascut el mateix any que Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel –de qui enguany també es commemora el centenari-, l’obra de l’eivissenc Marià Villangómez (1913-2002), sovint massa poc valorada per la crítica del Principat, és fonamental tant en l’evolució de l’ús del sonet en la nostra literatura com en la recepció moderna de poetes d’altres literatures.

El traductor

Com a traductor, va dur al català poetes simbolistes –De Baudelaire a Supervielle (1958)-, poetes diversos en francès i en anglès –Versions de poesia moderna (1971) i Noves versions de poesia anglesa i francesa (1977)-, així com, entre d’altres, volums de Laforgue i de Yeats. De fet, a mitjans anys seixanta deixà d’escriure poesia pròpia i es dedicà de ple a les versions de poesia estrangera. Per entendre aquesta ingent dedicació, podem esmentar que, en les seves Obres completes, les versions de l’anglès, del francès,  de l’italià i d’altres llengües, entre les quals el castellà, ocupen gairebé set-centes pàgines. La nòmina dels poetes versionats per Villangómez és immensa i impressionant.

Molts dels poemes que Villangómez va traduir van ser sonets, perquè molts dels poetes que va triar per versionar havien estat uns grans sonetistes: Shakespeare, Donne, Wordsworth, Coleridge, Shelley, Keats, Spender, du Bellay, Ronsard, Hugo, Baudelaire, Rimbaud, Valéry, Mallarmé, Supervielle, Verlaine, Apollinaire, Éluard, Desnos, Dante, Leopardi, Góngora, Quevedo, Alberti, Cernuda.. . Joaquim Mallafrè (en l’article “Les traduccions de Marià Villangómez”, publicat a Marià Villangómez. Sessió en memòria, Institut d’Estudis Catalans, 2004) remarca l’especial predilecció del poeta eivissenc per oferir-nos versions de sonets i apunta que, sonetista com era ell mateix, és en la forma en què se sent més còmode. I ens en dóna un exemple: la traducció d’un sonet de John Donne1:

 

Death be not proud, though some have called thee
Mighty and dreadful, for, thou art not soe
For, those, whom thou think’st, thou dost overthrow
Die not, poore death, nor yet canst thou kill mee.
From rest and sleepe, which but thy pictures bee,
Much pleasure, then from thee much more must flow,
And soonest our best men with thee do goe,
Rest of their bones, and soules deliverie.
Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desperate men,
And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell,
And poopie, or charmes can make us sleepe as well,
And better than thy stroake; why swell’st thou then?
        One short sleepe past, we wake eternally,
        And death shall be no more; death, thou shall die.

 

que, en la versió de Villangómez, fa:

 

No t’altivis sentint-te anomenar
poderosa i temible, Mort: no ho ets.
Car aquells que tu creus per tu desfets,
no moren, pobra mort, ni em pots matar.
 
Del son, només el teu retrat fingit,
molt goig en ve; de tu, encar més segur.
I més prest els millors se’n van amb tu,
descans de l’os i vol de l’esperit.
 
Serva d’atzars, fats, reis, desesperats,
amb malalties vius, guerra i verí.
Herbes i encants ens poden fer dormir
més que els teus cops. Per què, doncs?
 
Un son breu, despertem a eterna sort
i la Mort ja no hi és. Moriràs, Mort.

 

En ambdós casos, versos decasíl·labs i rimes creuades, com fa veure Mallafrè: lleialtat a la forma original, doncs. Ara bé, també ens podem adonar que, mentre Donne utilitza la fórmula que es coneix com la del sonet de Milton –una de les imperants a la poesia anglesa del XVII-, Villangómez fa servir la del més canònic sonet shakespearià. És a dir, la rima original del poeta anglès té l’estructura ABBA ABBA CDDC EE, mentre que la de la versió de Villangómez és ABBA CDDC EFFE GG.

Mallafrè mateix retreu, també, la traducció de Villangómez dels primers versos d’un altre sonet, el famós Bright star de Jhon Keats:

 

Bright Star, would I were steadfast as thou art!
Not in lone splendour hung aloft the night,
And watching, with eternal lids apart,
Like Nature’s patient sleepless Eremite,
The moving waters at their priestlike task
Of pure ablution round earth’s human shores…

 

que per Villangómez és

 

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat, eremita de l’espai infinit-
les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans….

 

i la compara amb la corresponent de Marià Manent:

 

Com tu jo fos constant, estrella clara!
No un brillar solitari de la nit
i vigilant, obertes per sempre les parpelles
-talment de la natura l’ermità sense son i pacient-,
com fan tasca de clergues les aigües movedisses
tornant pura la terra als ribatges humans…

 

Villangómez  –conclou Mallafrè- és molt més fidel a l’original. I el resultat és, si més no, idènticament líric.

El poeta

L’escriptor eivissenc, però, no fou només un excel·lent traductor de poesia, fou, també, un gran poeta. I un magnífic sonetista, adepte de les formes més clàssiques:

 

EL MEU PAS COM EL VOSTRE
 
Ahir. Vells versos. Meus? Com la despulla
d’un naufragi, els tinc ara entre les mans.
Estelles dels erectes cels d’abans,
un baf estrany de sentiments els mulla.
 
El secret d’un tarda qualsevulla
vinclava sobre els mots signes llunyans.
Dispersió sense retorn de tants
vols de què creia la cançó curulla.
 
D’un grapat d’aire vet aquí el no-res.
Volia dir-vos… La claror il·lusòria
busqueu al vostre cel o a la memòria.
 
El pas dels homes és mortal, encès.
De flama i pols el vast tresor. Oh cendra
feliç del verb si un cel llunyà hi pot prendre!

 

Villangómez va començar, en la grisor del franquisme, amb dubtes sobre quina havia de ser la seva llengua literària –Elegies i paisatges, és datat entre 1933 i 1943, però no fou publicat fins el 1949, mentre que Sonetos mediterráneos és de 1945-, però aviat es decidí pel català com a llengua d’expressió literària. A Terra i somni (1948), el seu primer poemari editat en la nostra llengua, Villangómez hi inclou –entre d’altres- la sèrie “Poemes del Port”: set sonets anglesos, tots en decasíl·labs i amb l’estructura més ortodoxa, shakespeariana: sis rimes als quartets i un dístic apariat. Són, també, unes visions plenes de color, força i lirisme que tenen el port de la seva ciutat d’Eivissa com a nexe comú:

 

PORT A 172 MILLES
 
Com endut per la brisa, el pensament
dins teu recala, port de ma infantesa,
oh cada jorn davant mos ulls estesa
planura, sota un aire ja impotent
 
per a torbar un repòs que vol ser idil·li
amb la corba ribera, tendra mà
que amb manyac abandó deixa la mar
a una terra amorosa. Un sol navili
 
per a la joia basta de l’estoig
si, com la flor els pètals, obre al dia
les veles: el silenci i l’harmonia
–no un afanyat traüt– és el teu goig,
 
port, espill de l’atzur!… Alta, escalona
la vila els seus esguards, del cel a l’ona.

 

El gran llibre de Villangómez, el que li obre les portes de la seva recepció fora de l’illa, és Sonets de Balansat, premiat, el 1955, en el certamen literari de Cantonigròs, cabdal per a la poesia catalana de postguerra sota l’empenta de Joan Triadú. El llibre contenia 44 sonets, tots en decasíl·labs, la majoria seguint el cànon clàssic, petrarquista (és a dir, dos quartes de dues rimes ABBA ABBA i dos tercets de dues o tres rimes, amb estructures com CDD CDD, CDE CDE, CDC DCD, CDC EED…) i alguns de maròtics (amb la fórmula dita de rima francesa  ABBA ABBA CCD EED). Cal fer notar aquesta aposta pels models de sonet més canònics: Villangómez només farà servir en la seva producció pròpia les fórmules més ortodoxes –el sonet petrarquista, el shakespearià i el maròtic-, sense endinsar-se en cap de les estructures de sonet -ja siguin medievals, barroques o modernes- que presenten un nombre distint als catorze versos o juguen amb fórmules de rima diverses a les tradicionals –i això que, com a traductor, va fer acarar-se a poetes del Barroc espanyol o del XIX francès que sí que les van utilitzar.

Joan Triadú, precisament, va subratllar el pes específic de Sonets de Balansà en la poesia catalana dels anys 50 a partir de l’alta qualitat d’uns sonets que se centren en la fusió, assenyalada pel mateix poeta, entre el com i l’essència interna del poema -el què:

Sonets de Balansat sembla que ens vulgui fer pensar que el sonet tingui la funció de dir en poesia allò que no es pot dir d’una manera tan lingüísticament cruel amb prosa. Això foren per a Shakespeare els seus “Sonets”. Carles Riba havia presentat en aquell mateix certamen de Cantonigròs, quatre anys abans, el recull inèdit Vint sonets, que, ampliat, passaria a anomenar-se Salvatge cor, i J. V. Foix, també allí present, havia reunit a Sol, i de dol sonets escrits des del 1913, any de naixement del nostre poeta” (“Anotacions en el record i sobre Sonets de Balansat” a Marià Villangómez. Sessió en memòria, p. 18)

Balansat és un lloc concret d’Eivissa, el clos familiar del poeta, però també la denominació que tria per a la seva construcció mítica de la illa:

 

ILLA FIDEL
 
No torbaràs la terra que jo veig,
ni tan sols al seu lloc a on guiada
és la nau, viatger. Una altra alenada
m’afavoreix el rumb, bé de llebeig,
 
bé de gregal, més pura. Abstret passeig,
dintre meu, per una illa treballada
i ja en saó. I la túnica daurada
no es desclou sense un llarg, dur malaveig.
 
No trobaràs la pedra que s’arrela
en quaranta anys de somni i de desig
i floreix en uns cims de poesia.
 
L’aire que hi duu coneix sols una vela.
Veuràs el puig, el solc, l’arbre… I jo, enmig,
altra llum dins la llum, més fèrtil dia.

 

Hi predomina el paisatge, però també la reflexió vital i literària, l’anàlisi intel·lectual i profunda d’aquest entorn natural i humà:

 

TOT EL QUE NO DIRÉ
 
Però els llavis del vers són també muts.
Proven ara i adés –ales ardides
i pures- d’aixecar-se. Ai, estremides
clarors als ulls d’ocells alts i absoluts,
 
on s’eixamplen els plecs dels camps caiguts
i les ones de blau aprofundides!
El món, dins el sonet, hi té unes mides
i els moments hi són falsos, cecs o eixuts.
 
El vell record no sembla que hi respiri.
S’ha esbravat el meu somni entre el paper.
Els poemes són creus de cementiri.
 
Tanta d’absència, avui, busqui recer,
per sempre, al vers. Tot el que no diré,
tot el que no he dit, vull conduir-hi.

 

Una cosa i l’altra les trobem en el que potser és el millor sonet del recull, aquesta única frase sintàctica, allargassada estrofa rere estrofa, arrelada en el somni:

 

EVOCACIÓ DE BALANSAT
 
Ara lluny dels teus marges i senderes,
mentre espero tornar al silenci espès
amb fonts, renills, veus llargues de pagès,
vent als arbres i agudes primaveres,
 
oh Balansat de somni, ben properes
voldria al solc del vers noves mercès,
incert delit i tempestat de res,
llum d’absència en les hores fugisseres,
 
alt repòs sobre pàgines i passos,
antics ressons que al cor arriben, lassos,
el meu to just seguint el puig i l’hort,
 
la nit que es clou com rera el primer dia,
la pluja, els clars ocells de l’alegria,
l’amor, la solitud del desconhort.

 

S’hi reconeix la petjada de Carles Riba, el mestre, sens dubte, però també la dels altres poetes, com ara Antonio Machado –dos poetes a qui Villangómez dedicarà alguns dels seus sonets.

La seva poètica continuà construint-se a partir de la reflexió i la introspecció, i tenint el sonet més clàssic com a forma d’expressió. En aquest continu devenir, tenim els sonets de La Miranda (1958):

 

DE SOBTE CLARIVIDENT
 
Ni tan sols el meu vers no estranyarà
tardor, crepuscle, pluja, Sant Miquel.
Era una boia errant sobre el pinar;
una entelada claredat pel cel
 
i tolls enllà; la pluja que es desfà
i busca, fonda, sota el fang, l’arrel:
el vent, més gran que pluja, quasi humà,
sonor en l’arbre i als espais fidel;
 
el camí llarg, tristíssim, més tot sol
amb l’única vianant que sens ningú;
la nit que arriba amb ample, negre vol…
 
Però ho estranya l’ànima, un moment.
Això és el món, el dia? Aquest ets tu?
Rar en l’absurd, desavesat, absent.

 

I de Declarat en el vent (1963):

 

Som massa de la terra, si ens domina
l’amor, i ensems massa d’un cel estrany,
i així, amb tot aquest greu i obscur afany,
ens trobem submergits dins una mina
 
estreta, que és un regne on boca o sina
o braços són la serra, el riu, l’estany,
on un minut pren el valor d’un any,
on íntima la fosca s’il·lumina.
 
Som de terra, de cel, d’amor, esferes
dilatades, i així ens sentim petits,
esclaus en curt enclòs, tu i jo fronteres
 
del nostre feu intens de flama i pits.
T’estimaré amb mots greus, vers tu encongits,
perduts sota un poder d’altes banderes.

 

L’obra de Marià Villangómez, que manté un cert realisme històric i, també, una certa relació amb l’Escola Mallorquina, no deixa de tenir, a la vegada, una configuració pròpia, sòlida i personal, en la que hi conflueixen elements noucentistes i simbolistes. Una àmplia càrrega cultural d’un poeta que, en cap cas, és local, sinó molt més universal del que li ha reconegut la nostra crítica.

Nota 1 Allò que en deien “follets de la impremta” va fer una mala passada a Joaquim Mallafrè i a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –que n’és l’editora-, ja que, mentre Mallafrè diu “veiem clarament que aquí ha reproduït el sonet a l’anglesa (tres quartets seguits d’un apariat)” (p. 29), observem com algun corrector de proves o similar  va decidir que, si eren uns sonets, havien de tenir dos quartets i dos tercets i així és com s’hi reprodueixen tant el primigeni de Donne com la traducció de Villangómez. He optat, és clar, per reproduir-los correctament, amb la seva adequada disposició estròfica de sonets anglesos –seguint la particular tradició tipogràfica britànica i catalana.