Francesc Macià, President de la República Catalana. Compromís social i democràtic

Posted on 25 Desembre 2012

0


(Article publicat originalment en anglès -“Francesc Macià, President of the Catalan Republic. Social and Democratic Commitment”- a Help Catalonia  el 25/12/2012, i tornat a penjar el 14/04/2014. Es tracta, doncs, d’un text divulgatiu pensat per a lectors poc o gens coneixedors de la nostra història)

Macià

El 25 de desembre de 1933 moria a Barcelona, al Palau de la Generalitat –la seu del Govern, en ple cor de la ciutat- Francesc Macià, President de Catalunya. Gaudia d’una enorme popularitat, que s’havia vist reflectida en les eleccions a què s’havia presentat i que esclatà en la multitud que assistí, compungida i solidària, al seu enterrament.

Macià –conegut aleshores com “l’Avi”, un apel·latiu familiar i ple d’estimació- havia tingut una vida atzarosa i dedicada als seus ideals nacionals –cada cop més definits en una Catalunya independent- i socials –des d’una esquerra amb voluntat transformadora i, a la vegada, allunyada del marxisme. Tot i això, ni les seves arrels familiars ni la seva primera vocació semblaven haver de conduir-lo fins aquí. Nacut 1859 en el si d’una família terratinent i negociant en vi i oli, va iniciar una carrera militar, en el cos d’enginyers, que el dugué fins al grau de tinent coronel de l’Exèrcit espanyol.

I van ser, precisament, l’actitud colpista dels militars, l’evolució social d’una Catalunya en ebullició i la reiterada discriminació de l’Estat cap al seu país –que afectava les classes populars, l’emergent classe mitjana i el desenvolupament econòmic, tant del món rural com de l’urbà- que van anar construint un Francesc Macià compromès amb la gent i la terra i interessat en la intervenció política, que ja va ser diputat electe a Madrid el 1907 i que, tot i ser-li ofert el grau de coronel, va renunciar a la carrera militar.

Dedicat a la seva feina de diputat a Madrid –cada cop més actiu en les reivindicacions catalanistes, democràtiques i socials- i en plena febre d’organització de nous moviments polítics, el cop d’estat del general Primo de Rivera, el 1923, el dugué a l’exili, a França i a Amèrica del Sud. Arrenglerat amb convicció en l’independentisme, Macià esdevingué un incansable aglutinador de la lluita exterior contra la dictadura. El 1926 preparà un intent d’invasió armada de Catalunya, pels Pirineus –en el que es coneix com els fets de Prats de Molló. L’intent fou un fracàs rotund i els expedicionaris –amb Macià al capdavant- foren detinguts per les autoritats franceses. El judici posterior, a París, va ser, en canvi, un gran èxit: no només per la insignificança de la condemna –dos mesos, que ja havia complert-, sinó bàsicament pel ressò internacional que va obtenir, a partir dels al·legats de l’advocat defensor –l’heroi francès de la Primera Gran Guerra, Henri Torres- i d’ell mateix. El judici, doncs, va esdevenir un clam contra la dictadura espanyola i a favor de la llibertat de Catalunya. Un clam retransmès àmpliament per la premsa d’arreu.

El diputat infatigable, l’exmilitar que havia apostat per la gent i el país, esdevenia un líder reconegut internacionalment que, en el seu retorn a Catalunya, el febrer de 1931, participava en la fundació d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que aglutinava forces polítiques, moviments socials i organitzacions territorials diverses, amb el catalanisme i l’esquerra humanista com a pal de paller. Hi predominaven, en distinta mesura, els independentistes, i Macià n’era el líder indiscutible. Pocs mesos després, el 12 d’abril de 1931, Esquerra Republicana de Catalunya triomfava de manera abassegadora en les eleccions municipals –com d’altres formacions republicanes ho feren en d’altres indrets de l’Estat. I el 14 d’abril, Macià proclamava la República Catalana –que havia d’integrar-se en una futura Federació de Repúbliques Ibèriques. Tres dies més tard, i després de llargues negociacions amb ministres de la nounata República Espanyola, Macià acceptà que Catalunya esdevingués un territori amb autonomia política i autogovern propi dins un Estat únic, amb la voluntat de col·laborar solidàriament en el progrés de tots els seus territoris -una voluntat que no sempre fou corresposta posteriorment pels successius governs de Madrid.

Macià va morir quan liderava un procés de reconstrucció nacional, de millora social i d’aprofundiment democràtic. El va succeir -en el partit i en la presidència de la Catalunya autònoma- Lluís Companys, un advocat laboralista amb una llarga trajectòria política i amb experiència en la gestió municipal. Amb una bagatge més escorat a les lluites socials, però d’idèntica fermesa catalanista, a Companys li va tocar de comandar el govern del país en moments de gran duresa, que s’intensificaren amb la insurrecció feixista del general Franco el 1936. Exiliat a París, Companys fou detingut per la polícia política nazi, lliurat a les autoritats franquistes, condemnat a mort en un judici militar sumaríssim i executat a Barcelona mateix el 1940. A Europa, encara no fa ni setanta-cinc anys, un cap de govern elegit democràticament era executat impunement -i tots els governs de l’Estat espanyol de la restauració democràtica ençà s’han negat reiteradament a declarar nul de ple dret el seu judici, un fet impensable en d’altres estats d’aquesta Unió Europea que acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau.

Ara, Catalunya ha apostat, amb ímpetu, per iniciar el camí cap a la sobirania nacional. Ho va fer amb la multidufinària manifestació de l’11 de setembre -un milió i mig de persones reclamant la independència als carrers de Barcelona- i amb els resultats de les eleccións al Parlament de Catalunya el passat 25 de novembre -en les quals els partidaris d’executar el dret a decidir sense limitacions assoliren 87 dels 135 escons. I aquesta és l’aposta que, en un primer pas, s’ha materialitzat en l’acord de legislatura entre Convergència i Unió -la coalició del Govern- i Esquerra Republicana de Catalunya -un altre cop, ara el primer partit de l’oposició. Un acord que preveu un referèndum per a convertir Catalunya en un nou Estat d’Europa el 2014.

Un procés que molts volem que condueixi a la República de Catalunya. Per això és bo de recordar -a nosaltres mateixos i a tota Europa- que el 25 de desembre de 1933 moria Francesc Macià, president que fou de la República catalana. I amb la voluntat de construir un estat d’arrel social, modern, obert al món, just, equitatiu. Lliure. Abans i ara.