El sonet a l’obra de Vicent Andrés Estellés

Posted on 28 Novembre 2012

5


Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va publicar el seus primers llibres els anys cinquanta –Ciutat a cau d’orella és de 1953-, però la seva obra no va arribar a obtenir una primera  real repercussió fins el 1971, quan va editar quatre volums, entre els quals l’extraordinari Llibre de meravelles. Sovint menystingut per la crítica més noucentista –a les antípodes del seu realisme amarat de cruesa-, Joan Fuster el va reivindicar ben aviat, en afirmar que “feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tant potent” (Literatura catalana contemporània. 1976, 2ona edició. p. 358).

Estellés va ser un poeta d’una producció vasta i constant –i aquest és, com li ha succeït a d’altres poetes també prolífics, un fet que li ha valgut objeccions per part dels qui, no se sap ben bé per quins motius, com no sigui un cert elitisme o la mandra lectora, s’estimen més els poetes que publiquen poc. Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador (1981), en canvi, remarquen la riquesa d’aquesta producció:

La seua poesia segueix tendències diverses que corren paral·leles, s’oposen o s’entrecreuen desbaratant els bons propòsits classificatoris dels crítics. Al nivell formal més extern, la seua producció resulta força heterogènia: passem de llargues èglogues a poemes brevíssims, de vegades tankeso àdhuc versos únics amb plena autonomia; de versos de llarg metre fins a bisíl·labs minúsculs; de sonets clàssics i disciplinats, sovint amb fort regust ausiasmarquià, fins a una versificació lliure, desbocada i personalíssima amb alguns intents d’experimentalisme formal. (Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. 1981. p. 70)

A diferència de la gran majoria dels poetes realistes del seixanta, Vicent Andrés Estellés va dedicar una considerable atenció al conreu del sonet, per molt que les formes fixes siguin minoritàries en la seva obra. De fet, el podem considerar –també- com un sonetista, per molt que aquesta consideració s’allunyi de la seva imatge tòpica. Ara, a diferència dels seus coetanis mallorquins –principalment, Jaume Vidal Alcover i Josep Maria Llompart-, el seu model de sonet no és estrictament el clàssic, ja que hi predominen els versos blancs, és a dir, l’absència de rima fonètica.

Així, si resseguim la seva Obra completa -publicada per ”Tres i Quatre”, en deu volums, entre 1972 i 1990- trobem sonets en força dels poemaris que la composen –i, encara, en un nombre considerablement alt. Vegem-ho en un llistat pormenoritzat que recull aquests poemaris:

  • volum 1 (1972): El gran foc dels garbons (escrit entre 1958 i 1967): cent tres sonets, tots en decasíl·labs blancs o estramps;
  • volum 3 (1977): Primer llibre de les odes: set sonets, dels quals sis maròtics i un blanc -cinc en decasíl·labs  i dos en tetrasíl·labs; Els amants: quatre sonets, tres italians amb els tercets dissoluts i un maròtic -dos en decasíl·labs i dos en octosíl·labs;
  • volum 5 (1980): Pedra de Foc (escrit el 1975): cinquanta-sis sonets en decasíl·labs blancs; Progrés de la Llum (escrit entre 1972 i 1975): quinze sonets, entre maròtics i italians -i en octosíl·labs, pentasíl·labs i tetrasíl·labs; Molí de l’any (escrit als anys setanta): sis sonets, quatre dels quals en decasíl·labs i dos anisosil·làbics -cinc de rima assonant i un blanc;
  • volum 6 (1981): Ciutat a cau d’orella (primera edició de 1953): cinc sonets de rima dissoluta en els tercets i en decasíl·labs; Donzell amarg (primera edició de 1958): tres sonets de rima dissoluta en els tercets i en decasíl·labs; L’inventari clement (primera edició de 1971): setze sonets, tots en decasíl·labs blancs, excepte un en alexandrins blancs;
  • volum 7 (1982): L’amant de tota la vida: divuit sonets, sis en decasíl·labs de tercets de rima dissoluta i dotze en decasíl·labs blancs; Estams de la pols: quatre sonets en octosíl·labs, dos dels quals anglesos i un maròtic;
  • volum 8 (1983): Lletres de canvi (escrit el 1969): set sonets de decasíl·labs blancs; Sonets mallorquins (escrit entre 1960 i 1969): vint-i-sis sonets en decasíl·labs blancs; Sonets a Jackeley (escrit als anys setanta): quaranta-dos sonets sense regularitat sil·làbica i blancs; Dies gastats: deu sonets en decasíl·labs blancs;
  • volum 9 (1986): L’ofici de demà (primera edició de 1972): dotze sonets, tots en decasíl·labs blancs, excepte un que té tretze decasíl·labs i un tetrasíl·lab; El corb (primera edició de 1978): un sonet “fals” –segons el títol-, anisosil·làbic, de combinació assonant i consonant i rima francesa;
  • volum 10 (1990): Festes bucòliques: set sonets de decasíl·labs lancs; Mort a Elx: tres sonets de decasíl·labs blancs; Sis sonets: de dues sèries de sis sonets, sis de decasíl·labs blancs i sis d’octosíl·labs de rima encadenada en les tercets.

És a dir, el model majoritari de Vicent Andrés Estellés és el de sonet en decasíl·labs blancs –o estramps-, tot i que començà utilitzant amb més habitud el model clàssic italià. Ho podem comprovar a Ciutat a cau d’orella, publicat el 1953, el primer llibre que publicà. Per parlar amb Tarragona “a cau d’orella” –aquesta definitòria “ciutat del quasi, mai del ja”-, el poeta utilitza un sonet clàssic, canònic, un model de versos decasíl·labs i de dues rimes creuades als quartets (ABBA ABBA) i tres dissolutes als tercets (CDE CDE):

    !Oh tu, ciutat del quasi, mai del ja!
    (!Quin Francolí –del quasi al ja- en les venes!)
    Desfici del potser i de l’a penes,
    quan l’aire em vist el cor de novençà.
 
    !Quina nit, de l’ahir a l’endemà!
    (Al llençol, un escàndol d’assutzenes).
    L’afany, des de la roca a les arenes,
    batent-se entre el ¿serà? i el ¿no serà?
 
    (¿Comença la ciutat just on acaba,
    fugitiva per l’aire i la cortina?
    !Oh la ciutat del quasi i el només!…)
 
    ¿En la pompa del fruit, conclou la saba?
    El cor es paga d’allò que endevina.
    !Oh itinerari del desig al bes!

Escrit entre finals dels cinquanta i bona part dels seixanta, El gran foc dels garbons és el llibre seu que conté més sonets, cent tres, tots ells en decasíl·labs blancs, abandonant ja, doncs, el precepte clàssic de la rima fonètica tot i que mantenint-se en la tradició del vers de deu síl·labes. La mort –potser millor, “el mort”- n’és el gran protagonista:

    El mort, que no s’havia mort en casa,
    el dugueren a casa, a grapats, tots,
    i es despenjava un braç del mort, i el cap
    se’l ficava dins la butxaca l’altre.
 
    Tots el duien, sol·lícits, raonant-li
    com si li hagués sentat mal el conyac,
    i mitja barra li penjava al mort,
    i aquell que li buscava les ulleres
 
    com si buscàs, entre espardenyes, un
    gerani per posar-li’l a una orella,
    com si fós el detall que li faltava.
 
    Tocaren a la porta, obrí la dona
    i li’l deixaren en el bancalet,
    i encara algú va dir: No som ningú.
 

Amb l’absència de rima fonètica, la rima accentual (és dir, la combinació de versos acabats en paraula aguda –dits de rima masculina- amb d’altres acabats en paraula plana –de rima femenina)  hi pren protagonisme. En el sonet anterior ho podem comprovar: la combinació de versos de rimes masculines i femenines no és arbitrària, sinó que segueix una estructurada clarament fixada: FMMF FMMF MFF FMM.

Malgrat que opta majoritàriament, doncs, pel decasíl·lab, també fa servir versos més curts, com aquest sonetí de rima maròtica (CCD EED en els tercets) i en tetrasíl·labs, de Primer llibre de les odes:

    Si com l’oreig
    que encén la rosa.
    Mire i no veig.
    Creix una alosa!
 
    Tot ens proposa
    jorns de festeig.
    Oh cada cosa!
    Aiguabarreig.
 
    Mesura i calla.
    Ah tanta palla!
    Millor, el llit.
 
    Veig la finestra.
    Vós sou molt destra.
    Oh molta nit!

Més endavant, Vicent Andrés Estellés assaja algunes fórmules properes a una certa avantguarda. De Sonets a Jackeley, aquest en versos sense regularitat sil·làbica –“lliures”-, sense la utilització tipogràfica de majúscules i un abundant joc anafòric –al servei d’una d’aquells tòpics estellesians que no agradaven massa a la crítica ben pensant:

    a l’aeroport, com està manat, et regiraran de cap a peus,
    àdhuc et temptaran conscienciosament els collons.
    buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal.
    buscaran una bomba al forat de la teua uretra.
 
    buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
    escarboten. et desfaran l’amable ordre conjugal
    de la maleta que pacientment va fer la teua dona.
    sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins.
 
    t’obligaran a masturbar-te per veure si és semen
    allò que et surt o què. t’aponaran i et faran cagar,
    i analitzaran rigorosament la teua cagada.
 
    t’obligaran que et moques i et mocaràs furiosament.
    et diran que faces força i amollaràs un pet esgarrat,
    i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses.

I a El corb, a finals dels setanta, va donar a conèixer aquest altre, radicalment anisosil·làbic, una combinació de cinc pentasíl·labs, tres hendecasíl·labs i dos versos de quinze síl·labes amb d’altres que no conformen cap regularitat:

    SONET FALS
    Fosfòric retornes, entres a ma casa, regires els llibres i tots els papers,
    negligent te’n vas sense dir-me fins un altre dia, potser fins demà,
    quan el riu arriba al nivell del mar i ofega aquests llibres que jo estime tant,
    i ofega els sonets.
 
    Sou nàufrag!, diran persones que estimen el meu trist afer,
    car jo, cada dia, em dec aplicar
    amb afany sincer
    i he de redactar
 
    aquest testimoni de qui viu encara i no ha de morir
    fins que vinga l’hora que puga acomplir
    l’encàrrec funest.
 
    Més enllà, endevine els llums del forest,
    on he de morir,
    amb indigne gest.

Aquest sonet presenta, certament, una estructura poc habitual –i, per això, el mateix Estellés l’anomena “fals”. Sembla com si l’hagués volgut iniciar com un poema de versos sense cap regularitat sil•làbica –i així són els tres primers versos del primer quartet, que,a més, són molt llargs-, però que aviat s’hagués decantat per mantenir una certa regularitat, amb un pentasíl•lab tancant aquest quartet. Tot al contrari, es fa evident una regularitat en la resta d’estrofes següents -15 11 5 5 / 15 11 5 / 11 5 5-, que arriben a adoptar un anisosil.labisme recurrent, accentuat pel fet que tots els versos són masculins.

Des de models canònics o a partir de deconstruccions avantguardistes, els sonets de Vicent Andrés Estellés recullen els grans temes de la seva ocupació lírica: la mort, la ironia, el sexe, la vida… Aquesta és la poesia d’ Estellés: una riuada, com aquest sonet que flueix vertiginós fins a l’esclat final:

    El meu treball i la meua tristesa,
    el meu dolor que a ningú no puc dir,
    i el calle, em dol, em lligue el coll amb ell,
    em faig un nus, estrenyent-lo ben fort,
 
    i a poc a poc cau, del pes, el meu cos,
    cau el meu cos, el meu dolor, del sostre,
    i vacil·lant a l’airet del corral
    estic, penjat, tota la meua mort,
 
    i entra el veí i em veu penjant del sostre
    i no diu res, demana un got de vi,
    i de reüll em guipa, i no sap res
 
    i penge així, i en arribar nadal
    seré un mort dolç, de secreta dolçor,
    i m’obriran a taula, entre rialles.
 
 
 
 

Nocions de termes mètrics i de versificació utilitzats

–  els versos blancs són els que no presenten rima fonètica; els decasíl·labs blancs es coneixen –seguint la tradició preceptiva catalana d’arrel medieval- com a estramps;

–  els versos anisosil·làbics són els que no tenen el mateix nombre de síl·labes;

–  a banda del sonet clàssic, petrarquista o italià –és a dir, dos quartes i dos tercets, amb unes rimes concretes-, hi ha d’altres models -més moderns però també canònics i tradicionals- com el sonet anglès, isabelí o shakespearià (ABAB CDCD EFEF GG o simliars) i el sonet francès o maròtic (CCD EED en els tercets)

– si la rima clàssica dels sonets és tipus CDC CDC, CCD CCD o similars –és a dir, de dues rimes a cada tercet-, es coneix com a rima dissoluta la fórmula CDE CDE –és a dir, de tres rimes a cada tercet

– el sonetí és el sonet de versos curts

Per a un millor aprofundiment podeu consultar d’altres entrades d’aquest blog, de les categories “Mètrica per a batxillerat” i “Poètiques del sonet”.

Nota

A l’etiqueta “Estellés” d’aquest blog hi trobareu d’altres poemes comentats, algun dels quals també és un sonet.