25-N: Notes (també apressades) sobre aritmètica electoral (i alguna percepció)

Posted on 27 Novembre 2012

4


En aquests darrers mesos, Catalunya ha vist com les competències bàsiques matemàtiques han esdevingut element fonamental en el debat polític. Millor, el seu no assoliment: començant per Doña Maria de los Llanos de Luna, que tant aviat se li’n va la mà recomptant manifestants -i en troba on no n’hi ha- com pateix un cert problema tàctil i, en canvi, en perd a cabassos. I acabant per la seva correligionària Alicia Sánchez-Camacho, autora d’un dels millors moments dels programes de ficades de pota televisiva: el famós cartellet de la suma mal feta al debat electoral de 8tv.

Amb els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya 2012 –aquest 25-N-, ha passat més o menys el mateix: les competències bàsiques matemàtiques continuen presentant problemes greus d’assoliminet suficient. En aquests moments per a molts directors de mitjans, força articulistes i bastants tertulians: fonamentalment de la premsa radicada a Madrid –cert-, però uns quants dels que circulen per casa nostra també. I déu-n’hi-do.

I l’operació és ben senzilla: s’agafen els resultats electorals

 

i es passa a realitzar dues operacions –bàsicament la suma, i si cal la resta- a partir del vell axioma de les peres i les pomes i, també, de la lectura dels programes electorals de cadascú, tot establint els paràmetres de qui s’hi mostrava a favor del dret a decidir del poble de Catalunya sense limitacions, qui el limitava i qui el negava; i qui s’hi mostrava a favor de la construcció d’un Estat propi per a Catalunya independent de la resta d’estats –o, si més no, tan independent com els altres-, qui advocava per una transformació de les relacions entre Catalunya i l’Estat i qui afirmava que calia mantenir l’actual situació.

1. SOBIRANISME vs UNIONISME.

Si sumem els percentatge dels partits o coalicions que han obtingut més d’1 per cent dels vots:

  • els que hi duien de manera clara l’obtenció d’un estat propi independent (CIU+ERC+CUP+SI): 48%
  • els que hi duien la transformació de les actuals relacions, amb fórmules distintes (PSC+ICV): 24,30%
  • els que hi duien el manteniment de l’actual situació (PP+C’s+PxC): 22,30%

Si sumem més a l’engròs:

  • els que hi duien la negativa absoluta a qualsevol procés d’independència (PSC+PP+C’s+PxC) només arriben al 36,77% i assoleixen 48 diputats, dos menys encara que CiU tota sola.
  • Els que hi duien el concepte d’estat propi, amb clarificació o no que fos independent (CIU+ERC+ICV+CUP+SI) arriben al 57,91%

Si fem la suma d’una manera potser més precisa:

  • els partidaris del procés cap a la independència són 74 diputats.
  • els partidaris del dret a decidir sense clarificar la posició en el procés, 13
  • els partidaris d’una relació federal amb l’Estat: 20
  • els partidaris del manteniment de l’actual situació. 28

2. DRET A DECIDIR vs CONSTITUCIÓ IMMUTABLE

  • si sumem els vots dels que són favorables a l’exercici del dret a decidir (amb o sense limitacions CIU+ERC+PSC+ICV+CUP…) arriben 2.617.042 vots, mentre que els que hi són radicalment en contra (PP+C’s…) n’acumulen 746.122 en contra.
  • si només tenim en compte els favorables al dret a decidir sense limitacions (CiU-ERC-ICV-CUP…), aquests arriben a 2,140.317, mentre que els que hi posen limitacions o hi estan en contra en sumen 1,329.597

és a dir:

  • la majoria a favor de la convocatòria d’un referèndum per a executar el dret a decidir és indiscutible i aclaparadora
  • hi ha una majoria a favor del procés cap a la independència, però més limitada

I aquests resultats es donen, precisament, en les eleccions al Parlament de Catalunya en les quals hi ha hagut més participació

2012  69,65%
2010  58,78%
2006  56,04%
2003  62,54%
1999  59,20%
1995  63,64%
1992  54,87%
1988  59,37%
1984  64,36%
1980  61,34%

3. DIPUTATS I DIPUTADES INDEPENDENTISTES vs. UNIONISTES

I és en aquest moment de màxima participació quan, per primer cop, en el Parlament de Catalunya hi ha una clara majoria de diputats i diputades electes a partir de llistes que partits i coalicions que contenien el pas cap a la sobirania i la indpendència en el seu programa.

2012
74 diputats (50 CiU + 21 ERC + 3 CUP)
2010
14 diputats (10 ERC + 4 SI)
2006
21 diputats (ERC)
2003
23 diputats (ERC)
1999
12 diputats (ERC)
1995
13 diputats (ERC)
1992
11 diputats (ERC)
1988
----
1984
----
1980
----

Això no vol dir que a les tres primeres legislatures no hi hagués diputats que se sentissin o fossin personalment independentistes –començant pel President Barrera, per exemple-, però en cap cas no havien estat electes a partir de llistes que duien de manera clara el procés a la sobirania en el seu programa. El mateix succeeix en la legislatura que vindrà a partir de les eleccions del 25-N: 74 són els diputats i diputades de llistes que acompleixen aquest requisit, però, si hi ha diputats independentistes electes a les llistes d’ICV, aquesta no és una posició que aparegui en el seu programa electoral.

Amb l’adopció del programa independentista per part d’ERC -a partir de la IV legislatura- i de l’opció per l’Estat propi per part de CiU -en l’actual-, s’ha passat de la inexistència de l’independentisme institucional en els primers parlaments de la transició fins a la majoria clara d’aquesta X legislatura. I, encara, a partir de la pluralitat de visions que ha representat SI i ara reblarà la CUP.

En aquest sentit, l’independentisme institucional ha avançat com mai: és majoritari per primer cop i és molt més plural i divers.

4. PARLAMENT 2012 vs. PARLAMENT 2010

I la composició d’aquest nou Parlament, que és notablement diferent al sortint pel que fa a la composició numèrica dels grups parlamentaris -i a la desparició d’una força i la irrupció d’una nova-, ho és també a partir d’aquests paràmetres.

Si els unionistes (PSC+PP+C’s) obtenien 49 escons el 2010, ara n’han obtingut 48, tot i que també és evident que han augmentat els que consideren la Constitució com a immutable (PP+C’s), que han passat de 21 a 28.

És a dir: l’unionisme no ha augmentat en representació, però sí en radicalitat, especialment pel que fa a l’evolució a l’alça de C’s.

5. I L’EIX SOCIAL?

Però, el Parlament resultant no és només fruit del debat pel que fa al dret a decidir i les posicions de cadascú. També ho és -i més significativament del que es vol fer veure- fruit de les conseqüències de l’anomenada crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat -és a dir, les retallades en les polítiques de serveis públics i socials.

Si entenem que CiU i PP representen aquestes polítiques i els programes econòmics conservadors o neoliberals -allò que, agradi o no, se’n diu la dreta i el centre-dreta-, aquí les diferències són molt més que notables -de fet, les més significatives que hem vist: entre les dues formacions passen dels 80 escons del 2010 als 69 d’ara.

Ara bé, si és indiscutible que en aquesta matèria hi ha hagut una tradicional sintonia entre CiU i PP -tant a Barcelona com a Madrid-, que trasllueix uns conformació ideològica en temes econòmics i socials prou semblant -amb matisos més socials CiU-, a l’altra banda es fa difícil de dir que existeix un nivell de sintonia semblant. I no només perquè C’s es fa difícil de classificar, sinó perquè és prou clar que el programa de la CUP té molt poc a veure, per exemple, amb el del PSC.

Malgrat això, sí que podem anotar que en aquest garbuix que podem qualificar de centre esquerra, esquerra i esquerra transformadora, hi ha hagut un biaix notable cap al sobiranisme: ERC+ICV+CUP sumen 981.368, mentre que el PSC n’aglutina 523.333. En nombre de diputats, els 37 de l’esquerra pel dret a decidir actuals són notablement superiors als 24 del 2010 -si hi comptem SI.

6. I ARA QUÈ?

Si la radiografia resultant és clara, l’entrellat no ho és tant. Les eleccions es van convocar de manera anticipada i precipitada per un President Mas convençut a donar el pas a la convocatòria d’un referèndum per a l’Estat propi, però convençut, també, de fer-ho a partir d’una majoria absoluta pròpia. És a dir, de fer-ho a partir del full de rita de CiU -mai no explicitat del tot-, sense necessitat de suports de ningú i amb la continuïtat de les mateixes polítiques de govern. I els resultats no li ho permeten.

Els resultats, en primer lloc, l’obliguen a triar: full de ruta cap a la sobirania o continuïtat en les polítiques de govern. Les opcions populars s’han decantat, clarament, per avançar cap a la independència des d’unes polítiques de govern modificades, però li permeten no fer cap de les dues coses. Ara, el camí iniciat per CiU el 12 de setembre no du aquí i, per tant, o s’estavella o segueix el dictat popular, que coincideix en bona part d’aquest camí: referèndum. I modificació de polítiques. Més socials.

Difícil, sens dubte. Més que a partir de la majoria absoluta, evident. Però també més real -més adequat a la nostra realitat social i nacional- i, per tant, ni que no ho pugui semblar, molt més viable. I fructífer.

Però, qui va convocar les eleccions va ser el president Mas i qui les ha guanyat -ni que li hagin saltat per l’aire totes les seves expectatives- és CiU. És qui ha de fer la primera tria. No la pot fer a mida -dret a decidir i continuïtat de polítiques-, perquè no li quadra. Ni a CiU ni a cap de les altres forces parlamentàries. Ni al mateix resultat democràtic de les eleccions.

PERCEPCIONS

Fa uns quants anys vaig escriure quatre ratlles sobre com creia que podríem arribar a la independència. Sintetitzant: l’aparició d’un moviment ciutadà sense voluntat d’intervenció en la vida política -partidista- capaç d’aglutinar la voluntat i el sentiment d’una majoria de la població; que el partit majoritari -CiU o PSC, i, per tant, CiU- inclogués el dret a decidir i la sobirania en el seu programa electoral; i que, d’unes eleccions al Parlament, en resultés una majoria àmplia, plural i transversal de diputats i diputades favorables a la independència. Doncs, bé, aquí estem, i ha anat ràpid. Aprofitem-ho.

Aprofitem-ho, perquè no tenim altra sortida (per al país i per a la seva gent) que respondre a les necessitats del present a partir de l’exercici de la sobirania i d’una construcció nacional amb voluntat social. Aprofitem-ho, perquè no ha estat fàcil arribar fins aquí i perquè la urgència de les greus problemàtiques de la nostra realitat ens fa tenir pressa.

Aprofitem-ho, i recollim allò que és més clar del resultat electoral: l’acord majoritari en el dret a decidir.

Aquests darrers dies he anat dient que em semblava que de l’11 de setembre n’havíem extret la percepció que hi havia al país una majoria clara per la independència, que segurament hi havia més gent que tenia aquesta percepció que gent que estava per l’Estat propi i que, en la vida política, en la configuració d’un país, el que comptaven eren, precisament, les percepcions. Doncs, no ens endarrerirem ni lamentem no haver assolit els objectius -els que no ho hagin fet: no sigui que, amb els laments, vingui un refredament i s’acabi imposant la situació contrària: la percepció que hi ha menys gent que vol fer el pas cap a la sobirania de la que realment hi ha. Que els resultats de diumenge són clars: som, per primer cop, majoria i ho som la vegada que més gent s’ha expressat lliurement i democràticament.

POSTPOST 1

Els resultats de diumenge tenen una altra bona notícia: la irrupció de les/la CUP al Parlament. És el resultat d’una bona feina -en general- en els municipis on són presents a l’Ajuntament i representen una opció que calia que tingués la seva veu parlamentària -perquè era evident que ja havia assolit un pes social i territorial prou extens i madur.

POSTPOST2

I que s’ho facin mirar els promotors i els propagadors de les enquestes -suspesos alts. I els responsables d’uns quants mitjans i força participants en moltes de les tertúlies periodístiques: el país va cap endavant i molts d’ells o no ho saben o dissimulen extraordinàriament.

Nota 2 

En el món saben sumar molt millor que a Madrid:

http://www.bbc.co.uk/radio/player/bbc_world_service 

http://www.nytimes.com/2012/11/26/world/europe/divisive-election-in-spains-catalonia-gives-win-to-separatist-parties.html?ref=global-home

http://www.vilaweb.cat/noticia/4059135/20121127/referendum-demanda-majoritaria-diu-financial-times.html

Nota 2

L’aritmètica electoral electoral coneix per saber què ha passat i poder llegir els resultats. L’àlgebra política per mirar les possibilitats de construir. Vegeu aquest post de Jordi Regincós:

http://blogspersonals.ara.cat/desdelmontgri/2012/11/27/aritmetica-algebra-i-que-el-titol-no-us-espanti/

Etiquetat:
Posted in: Gent/país/món