El sonet a l’obra de Palau i Fabre

Posted on 4 Novembre 2012

1


Josep Palau i Fabre (1917-2008) va recollir la seva poesia, que ell mateix va definir com de l’alquímia, espiritual, en el volum Poemes de l’alquimista, escrit entre 1936 i 1950. El llibre va ser publicat, per primer cop, clandestinament el 1952; legalment, però censurat, el 1972; i, a partir de finals dels setanta, en versions que anà treballant i ampliant amb notes i comentaris, fins a l’última edició, que va preparar ell mateix, datada el 2005. Com van escriure Josep Maria Castellet i Joaquim Molas: “A la Catalunya dels primers anys de la postguerra, la poesia de Palau i Fabre sobtà per la violència de la seva expressió, pel to més o menys esqueixat de la seva rebel·lió antiburgesa i pel fet de tractar-se, en definitiva, d’un cas aïllat” (Poesia catalana del segle XX. Barcelona: Edicions 62, 1963, p. 152).

Violència, rebel·lió, aïllament… De fet, una recerca poètica girada d’esquena al Noucentisme i amb plantejaments estètics del tot allunyats del realisme. Un clar exemple de la seva constant recerca el trobem en aquell poema seu que en versiona un anterior de Rosselló-Pòrcel – l'”Espatlla” que ja he comentat en aquest blog-, de la mateixa manera que aquest havia fet prèviament amb Francesc Vicent Garcia –el sonet d’una hermosa dama, que m’ha servit de mostra de la hipertextualitat.

El sonet –com ja va fer el seu estimat Rimbaud- li serveix, a Palau, com a gènere de transmissió d’aquesta seva voluntat d’alquímia, de recerca constant entre la tradició i l’avantguarda com a senya de la modernitat. Poemes de l’alquimista, en la seva versió definitiva, té disset sonets, d’entre els cent vint poemes de l’obra. D’aquests disset sonets, vuit són escrits en decasíl·labs, quatre en octosíl·labs, dos en alexandrins, dos en tetrasíl·labs i un en heptasíl·labs. Quant a l’estructura de la rima, la varietat també hi és molt evident:

  • dos són maròtics –de rima maròtica: ABBA ABBA CCD EED;
  • dos són de rima francesa: ABBA ABBA CCD EDE i ABAB ABAB CCD EDE
  • dos són anglesos: ABBA CDDC EFFE GG i ABAB ABAB CDCD GG
  • un és monorim: AAAA AAAA AAA AAA
  • la resta són clàssics italians de dues rimes als quartets: ABBA ABBA CDC DCD / ABBA ABBA CDC DDC / ABBA ABBA CDC DEE / ABBA ABBA CDD CDC / ABAB ABAB CCD CDD / ABAB ABAB CDD CDC i –dos- ABAB ABAB CDC DEE; i de quatre rimes: ABBA CDCD EFG GEF i ABAB CDDC EFF EFF

 

La majoria, doncs, són de dues rimes als quartets –tretze de disset- i de rima creuada als quartets –tot i que només nou-, mentre set són d’encadenada i un és monorim.

Aquesta forma flexible, Palau la posa al servei del coneixement sensual i d’una successió d’imatges enlluernadores, com remarca Enric Balaguer (1995) en parlar d’un dels sonets més coneguts de l’autor: “sembla tot ell producte d’un joc a través del qual assistim a l’exposició d’enunciats aparentment si no contradictoris, si difícils d’entendre.” (Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pp. 72-73):

 

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si jo no me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

 

Aquest sonet continu, monorim, és ple d’anàfores i de jocs de paraules. La seva reiteració, doncs, és també contínua i emfasitza la seva sensualitat, en la qual el joc esdevé un element substancial. Aquesta tècnica Palau l’utilitza en d’altres sonets, com en aquest anglès, on juga amb la contradicció aparent que apareix ja al títol:

 

LA MORT SOBREVIVENT

Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mateix mort ens atenalla
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins el cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure’ls el pare i el fill d’un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l’esperança.

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d’eternitat.

 

Les oposicions retòriques són una constant en la seva obra, i ens aporten un element fonamental de la poètica de l’alquímia: és possible ser jove i gran a la vegada, home i dona… Hi ha llum a la tenebra i els arcàngels són folls. I don Joan, de tant terrenal, busca el Paradís:

 

DON JOAN

La seva mèdul.la és obscura
i el seu arrop fosforescent.
Dins la tenebra, fosc de vent,
palpa la llum a la ventura.

I tota carn és claror dura
on es clivella el seu turment;
escriu estrofes de sement
en murs de sang que transfigura.

La vida viu extasiada
i ell, amb el glavi impietós
d’arcàngel foll, cerca redós

–amb aleteig de carn alçada–
per un blau verd anguniós,
al Paradís sense arribada!

 

La poètica de Palau i Fabre, però, tot i ser personal, ben pròpia, és també farcida de referents. Aquest sonetí en tetrasíl·labs n’és un bon exemple:

 

PEIX

Jo em canso abans:
ell gira encara,
ja no tinc cara,
ja no tinc mans;

ni tinc descans
dins l’aigua clara
que tot ho amara
i ofega els cants.

Joia pristina
de la vitrina
que vaig rodant.

Visc en mirada
extasiada.
Em vaig buscant.

 

En unes notes sobre la seva obra, Palau i Fabre ens remet a poemes del mateix títol de Rupert Brooke, Carles Riba i –un altre cop- Rosselló-Pòrcel: “vaig intentar seguir la gènesi d’un esperit a l’altre –Brooke, Riba, Rosselló- i ésser-ne fecundat: vaig anar a parar al jo peix, a la identificació absoluta amb l’objecte. Ja he dit que el mimetisme era una de les claus d’aquest llibre.” (Obra literària completa. I. Poesia, teatre i contes.Barcelona: Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors, 2005, p. 151). Mimetisme, –sí l’entenem des d’una perspectiva de creativitat- amb el poeta com a motor d’aquest acte de creació, com a mèdium entre l’art i el lector:

 

MÈDIUM

Jo veig totes les nits incendiades
per l’excés de claror de tantes pells
que es freguen i es refreguen obstinades
unes amb altres, darrere els cancells

de les cases més riques i agençades
o en el ventre més sòrdid dels bordells...
Jo sóc el mèdium d’aquestes besades
i duc el somni constel·lat d’anells...

Només quan la ferida del matí,
que dirigeix la nit en el seu si,
foragita les aus pertorbadores

dels cadàvers vivents que vetllo en mi,
començo a reposar, feixuc d’aurores,
i els dimonis em tornen les penyores.

 

La poesia alquímica de Palau i Fabre fa seus força dels supòsits simbolistes. Del simbolisme, que més que una escola de creació és una manera de crear, caracteritzada pel desig de cercar la suggestió i l’hermetisme. En Palau hi el mètode simbolist, certament. I també elements de romanticisme i de surrealisme. En té aquesta prosa –que, com ja havia fet Rimbaud algun cop, Palau qualifica de sonet: en aquest cas, quatre paràgrafs a mode de quatre estrofes, i de quatre i tres enunciats cadascun:

 

SONET INTRAUTERÍ

Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, 
vull ser una veu –germinal.

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, 
des de la flor suprema dels teus ulls.

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, 
un si.

Ah!, fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, 
pol·len del teu ventre

 

Una poètica, doncs, lúdica i complexa, moderna, agosarada i pròpia, en una veu que, almenys al final de la seva vida, va ser reconeguda per la seva creativitat i la seva significació en la història de la lírica catalana contemporània.

NOTA

Maria de la Mar Bonet va musicar “Jo em donaria a qui em volgués”.

MP3: http://www.yumusica.org/escuchar/maria-del-mar-bonet-josep-palau-i-fabre-jo-em-donaria-a-qui-em-volgu-eacute-s/72654a6

A Canal 33, via Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=z__mh2gZ4Oo