L’educació avui (i demà)

Posted on 25 Octubre 2012

0


La setmana passada, a Barcelona, la Fundació Jaume Bofill va convocar unes Jornades sota el lema “Educació avui”, que van servir, també, per presentar formalment el seu L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011, dirigit per Miquel Martínez Martín i Bernat Albaigés. Els anuaris de la Bofill sobre educació, que tenen un considerable ressò mediàtic, han anat millorant els darrers anys: han passat de ser unes monografies més aviat teoritzants i algun cop allunyades de la realitat de les aules a uns treballs multidisciplinars fonamentats en l’anàlisi d’indicadors i el debat sobre els aspectes més rellevants de l’actualitat educativa.

D’entre les dades que s’hi posen de manifest, en aquest Anuari 2011, algunes són realment significatives i expliquen la polarització del nostre sistema: a Catalunya hi ha més abandons escolars que la mitjana europea –com es van apressar a subratllar la majoria de mitjans- però també surten més titulats superiors –més que la mitjana, més, fins i tot, que Holanda i Dinamarca. És a dir, fracàs i èxit, en els dos cantons de la balança, i una constatació: allò que en fa decantar l’agulla és, no debades, l’origen social de l’alumnat. Uns orígens socials que són significatius en d’altres elements del sistema educatiu analitzats: des de l’evidència de l’efecte positiu de l’etapa infantil 0-3 en el rendiment posterior –una etapa on hi accedeixen majoritàriament les classes mitjanes- fins a la insuficiència de beques –concedides a Catalunya per sota de la mitjana estatal i europea.

L’educació té molt a veure amb el progrés i la cohesió social –el 2011, la taxa d’atur entre la població amb estudis superiors era un terç de la taxa dels que tenien només estudis bàsics- i, per això, invertir en educació és fer-ho en formació i innovació, fins i tot en productivitat, cert, però també és fer-ho en equitat. Com va recordar Bernat Albaigés a les Jornades, és invertir en “l’èxit educatiu en un context d’emergència en el qual abordar les desigualtats és prioritari”.

La inversió en educació té, doncs, un evident benefici social, un retorn que cal garantir. Cal actuar per disminuir el fracàs dels abandonaments, per plantejar una oferta formativa més útil i més propera a les necessitats socials i a l’estructura productiva. Cert, però tampoc cal oblidar que la rendibilitat de l’escola no és en cap cas la del mercat. Com apuntava el professor Òscar Valiente, si bé és cert que tenim molts titulats superiors que ocupen llocs de treball amb una qualificació inferior, l’objectiu no és –com afirmen molt neoliberals- reduir el nombre de titulats, constrènyer l’accés a la formació superior: l’objectiu real és que no tinguem gent sense qualificació –com a mínim, secundària- i mirar de generar una estructura productiva cada cop més qualificada. I és evident que sempre hi haurà oferta laboral sense qualificació específica, però tenir gent molt preparada té sempre retorn social. I cultural. Nacional.

De tot el debat de les Jornades –amb algunes aportacions engrescadores, com la Josep Maria Piqué, director general del 22@, sobre talent, tecnologia i territori com a puntals de l’educació i l’economia-, vaig trobar a faltar una contextualització de les propostes de la majoria dels ponents -més enllà de les evidents referències a les retallades i la seva influència en la minva del qualitat. Avui no es pot parlar del futur immediat de l’educació pressuposant que el marc polític i jurídic serà, en aquests propers anys, el mateix que ara, que res no es mourà. Amb l’impuls sobiranista, la Llei d’Educació de Catalunya al Constitucional –per part, com sempre, del PP- i els esborranys de legislació bàsica estatal que va fent córrer el ministre Wert, em sembla que hi ha una cosa clara: el canemàs del sistema variarà. Cap endavant o cap enrere –per a bé o per a mal-, però variarà. Així, crec que l’encertava més qui ho entenia i apuntava què és inacceptable i plenament nociu el que proposa Wert –malauradament, però, no va haver-hi gairebé cap ponent que assenyalés com hauria de ser un sistema propi. I, precisament, una de les virtuts d’aquest L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2011 és fornir-nos d’indicadors que ens permeten dibuixar com hauria d’actuar –on hauria d’actuar- el sistema educatiu d’una Catalunya Estat d’Europa. I, en matèria educativa, també tenim pressa.

(Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 25 d’octubre de 2012)

Nota: per a més informació de l’Anuari 2011: http://www.fbofill.cat/index.php?codmenu=25.01

P.S. La Fundació Bofill va preguntar a diversos dels assistents  quines eren per a ells les 3 prioritats educatives per a la Catalunya d’avui. Aquí teniu la meva resposta: http://www.youtube.com/watch?v=TkePd1l4mwk&feature=share&list=PLcsIrUHedr1J8Kq8XnmN1qcmyTSqWBCCv