Cap llei contra la democràcia

Posted on 22 Octubre 2012

0


(Publicat originalment en anglès -“No Law Against Democracy”- i en francès -“Aucune loi contre la démocratie”- a http://www.helpcatalonia.cat el 22 d’octubre de 2012)

El mateix dia que Cameron i Salmond rubricaven l’acord institucional per a la consulta escocesa i l’Estat Espanyol era condemnat de nou pel Tribunal d’Estrasburg (aquest cop per no haver investigat les evidències de les tortures infringides al periodista basc Matrxelo Otamendi, detingut i empresonat sota la legislació antiterrorista i plenament exculpat posteriorment), a Catalunya es recordava, un  any més, l’execució del President Lluís Companys.

El 15 d’octubre de 1940, després d’un judici militar sumaríssim digne de l’Espanya de postguerra, fou afusellat a Barcelona Lluís Companys, el darrer president de la Generalitat de Catalunya republicana, detingut a França per la Gestapo i lliurat al règim de Franco. Companys fou l’únic governant elegit democràticament que va ser executat a Europa en tot el segle XX i és el símbol màxim de la persecució del franquisme als republicans catalans. A hores d’ara, l’Estat espanyol –que manté les subvencions a una Fundació creada per mantenir la memòria i la ideologia de Franco- s’ha negat reiteradament a declarar sense efecte aquell judici, com s’ha negat a reivindicar la memòria històrica de totes les víctimes d’aquells anys.

El mateix dia que Cameron i Salmond rubricaven el seu acord, l’Estat espanyol tornava a ser condemnat per una qüestió de drets humans i els catalans recordàvem l’execució del nostre President, tota una plèiade de càrrecs del Govern de Madrid amenaçaven d’utilitzar la força de la seva llei contra qualsevol intent de Catalunya de convocar una consulta sobre la voluntat de la seva població de constituir-se en un nou Estat europeu.

El passat 11 setembre –diada nacional de Catalunya- prop d’un milió i mig de persones van omplir el centre de Barcelona reclamant precisament això, que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa. D’aleshores ençà han passat moltes coses: la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, l’assumpció per part del partit governant de la reclamació popular –assumida ja prèviament per d’altres forces parlamentàries-, la coincidència de totes les enquestes en el fet que una majoria de la població reclama aquest referèndum i que els partits que el tenen en el seu programa esdevindran majoria electoral i parlamentària –partits que van, a més, del centre-dreta a l’esquerra…

La resposta del Govern de Rajoy ha estat immutable: negativa al diàleg i amenaces a qualsevol procés de decisió popular. I l’atiament de la por: des de la insistència de l’exclusió de la Unió Europea a una Catalunya independent –desmentida o matisada des de Brussel·les- a estupideses com la incomprensible afirmació que tots els títols universitaris hi quedarien invalidats. I accions que continuen demostrant, per a molts catalans, que la sobirania és el millor camí: els Pressupostos espanyols tornen, un any més, a invertir a Catalunya molt menys del que correspondria a la seva aportació fiscal i de la seva participació en el PIB general, el ministre d’Educació afirma que la seva voluntat és “espanyolitzar” els alumnes catalans (és a dir, menystenir la pròpia llengua, història i cultura)…

Però, per damunt de tot, l’actual dialèctica se centra en la possibilitat o no que la ciutadania de Catalunya pugui expressar-se lliurement i democràticament sobre el seu futur. Esgrimint la Constitució espanyola –que no nega els referèndums sinó que diu que només els pot convocar l’Estat- i tota la seva legalitat, des del partit de Rajoy s’ha arribat a dir que convocar la consulta catalana seria delicte i que caldria encausar i empresonar l’autoritat que ho fes. El mateix dia…

Aquesta és, per a tota Europa, la prova del cotó de la proposta catalana: en ple segle XXI, algú pot impedir d’expressar-se a les urnes a un conjunt de ciutadans definit i reconegut políticament? Algú pot prohibir que un Parlament i un Govern elegits democràticament exerceixin el deure de consulta popular davant una qüestió cabdal per al futur de la seva societat i que aquesta reclama pacíficament? Algú pot il·legalitzar l’exercici democràtic? La Unió Europea ho pot permetre?