Sis notes (apressades) del 25-S sobre el 25-N

1. La convocatòria de les eleccions és l’evidència, entre d’altres, de quatre factors: a) la independència ha esdevingut l’eix central del debat polític i s’ha situat en la majoria, si més no en la majoria social que es mobilitza i que es deixa sentir en les enquestes i en la representada en els ajuntaments i d’altres institucions, superant l’estadi de reivindicació circumscrita a l’esquerra nacional i arribant al de clam transversal; b) la mobilització popular pot fer variar agendes, fulls de ruta i programes, especialment en uns temps de crisi i de constants neguits; c) la via de l’autonomisme ha arribat a la seva fi (i només té dues sortides: o regressió o sobirania); i d) la crisi econòmica i financera ha situat l’Estat en una crisi social i institucional que ha certificat la seva inviabilitat, almenys pel nostre futur com a poble i com a societat –i no només per qüestions històriques, identitàries o culturals.

2. El procés cap a la independència necessita de dues hegemonies clares: parlamentària i la social –organitzada i multilateral. Les eleccions del 25-N han de garantir la primera. No ho faran –no ho poden fer, no és bo que ho facin- a partir d’un únic partit o coalició -ni que tingui majoria absoluta-, sinó a partir d’una majoria més àmplia encara, conformada per tots els partits i coalicions que s’hi presentin amb un programa nítidament sobiranista. I aquí -en la concreció de programes i, especialment, en l’assoliment d’acords previs i posteriors- és on es veurà la veritable voluntat d’uns i altres. Seria bo començar amb uns acords previs –per bé que sóc conscient que la immediatesa del procés electoral ho fa prou difícil, molt.

3. L’endemà de les eleccions caldrà formular opcions claus. Diria que allò que més clarament pot garantir l’avenç del procés -si, realment, es vol garantir i no alentir-lo- és un govern de transició que –en el si o, en tot cas, o a partir d’un suport parlamentari estable i acordat- aplegui totes les forces sobiranistes -per complicat que sigui, tenint en compte les evidents distàncies de les seves polítiques socials, que no hem d’amagar que són també cabdals en uns moments de crisi punyent i de transició nacional. De la mateixa manera que crec que és millor un referèndum d’autodeterminació que una declaració unilateral, governamental o parlamentària. Entre d’altres raons, perquè el seu resultat té més valor democràtic i és més fort per a un reconeixement internacional.

4. Un procés de transició nacional, de construcció de la plena sobirania, d’assoliment d’un Estat propi –d’independència, en definitiva- no es pot fer a partir de mesures públiques que posin en perill la cohesió social. Per això, el govern que encapçali la transició haurà de modificar algunes de les decisions preses per l’actual –i no només de caràcter pressupostari- en matèria impositiva, educativa i social. I ho haurà de fer ni que sigui del mateix color polític. A banda de la necessitat de manteniment de l’estat del benestar i d’efectuar polítiques que no incideixin encara més en els desequilibris, no podem obviar que qualsevol majoria parlamentària necessita d’una clara majoria social per dur a bon terme el procés

5. El pas decidit donat pel President Mas -que Duran ja està mirant d’aigualir, però em sembla que amb tot en contra per aconseguir-ho- farà modificar moltes postures, en alguns sectors econòmics i també la d’alguns mitjans, com ja ha fet modificar la d’alguns opinadors. Tot i això, el resultat de les eleccions encara serà més significatiu a l’hora de veure i poder valorar aquests canvis. I els passos que es comencin a donar l’endemà mateix.

6. Estem davant d’uns moments històrics, cert, però no podem oblidar que tots ho són: en positiu o en negatiu, per acció o per omissió, per gosadia o per temença. Ara, això sí, les coses estan passant de pressa, molt de pressa, com gairebé mai.

I UNA POSTIL·LA (literària, si se’m permet). El matí del mateix 25 –festa major de Reus, la Misericòrdia, l’endemà de la de Barcelona, la Mercè, i dos dies després de santa Tecla, la de Tarragona-, quan encara el President Mas no havia fet el seu discurs al Parlament, em va caure a les mans una dècima atribuïda al Rector de Vallfogona. Per aquelles coses que passen en la poesia –en la literatura en general- els dos quintets en què s’estructura la dècima són ben premonitoris:

         No hi ha llebrers irlandesos,
         ni els elefants tropobans,
         dromedaris medianesos,
         rinoceronts indians,
         ni tigres d’Hircània encesos.
         Però basta que hi fa niu
         la temerosa perdiu
         en lo terme a cada passa,
         i a penes la llebre passa,
         quan el conill descobriu.

El primer quintet és el que no som. El segon, el que som. No és pas casual que no tinguem ni llebrers –els “galgos” de la missiva reial- ni elefants. Vés per on, Francesc Vicent Garcia ja ho tenia clar, abans del 1714 i tot.

(Publicat a   http://intocabledigital.cat/ el 27 de setembre de 2012)

Ceràmica amb la dècima del Rector, en un carrer de Vallfogona

Etiquetat: eleccions, sobiranisme

Posted in: Articles intocabledigital.cat, Gent/país/món