Una manifestació necessària (també per a l’escola que ens cal)

Posted on 17 Setembre 2012

1


Dimecres 5 de setembre vaig participar en un debat convocat per l’ANC sobre quin hauria de ser el sistema educatiu d’una Catalunya independent. Poc més d’una setmana després, dissabte 15, vaig prendre part en un altre col·loqui sobre la mateixa qüestió, ara convocat per ERC. Més enllà de coincidències –a banda del tema, la retrobada en una i altra taula amb la Carme-Laura Gil, guerrera com sempre- i de diferències –especialment la constatació, un altre cop, que amb massa ponents no es fa un bon debat-, el que més clarament va distingir un acte de l’altre va ser el que havia passat entremig, la manifestació de l’11 de setembre.

Dissabte 15 estàvem molt més convençuts de la necessitat de plantejar-nos –seriosament i urgentment- quin sistema educatiu volem per a la Catalunya independent. I no és que dimecres 5 no intuíssim ja l’èxit de la manifestació –el volum d’autobusos contractats i plenament ocupats n’era un bon indici, i en teníem molt més-, però, humans –i catalans- com som, ho havíem de veure i viure, i fins aleshores no ens ho creuríem.

Ho deien les enquestes, les mobilitzacions prèvies per una diversitat de temes, la proliferació d’estelades als balcons en les festes majors d’estiu… Però ho havíem de viure i ho havíem de fer explícit a tothom i a tot el món. Que, des d’una convocatòria ciutadana i explícita, molts ciutadans i ciutadanes –milió i mig, dos milions…- necessitaven sortir al carrer, de manera festiva i reivindicativa, per deixar clar que una majoria del país vol donar un pas endavant, sense retorn, per construir un nou Estat d’Europa.

Era una manifestació necessària per viure aquest anhel en comunitat, per dir-ho alt i clar. I perquè ens escoltessin. I ho han hagut de fer fins i tot els que fan com si no. Ho han fet la premsa internacional, la Comissió Europea –agafada fora de joc, i dient avui que no i demà que sí-, els partits d’aquí i els partits espanyols… L’endemà mateix el president Mas va haver de reaccionar, i ho va fer millor a Madrid el dia 13 –i ens té a l’espera de saber si mantindrà el camí iniciat o es refreda, com li demana Duran. El PSC oficial ha tardat una mica més, i s’ha mantingut en la línia absurdament desorientada dels darrers mesos –volen fer veure que reviu un passat federalista que, com va dir el President Maragall, va morir abans de néixer. Des d’Espanya, bestieses vàries –de sorolls militars a apel·lacions a mercats tancats, com si no existís l’OTAN i la globalització econòmica, passant per discussions amb ben poc fonament sobre el que faria la Unió Europea. Del totum mediàtic format per suposats intel·lectuals, artistes, periodistes i esportistes, els més oberts han estat l’entrenador del Bosque i Miguel Bosé, la qual cosa defineix l’alt nivell de l’star system espanyol i de la covardia (o por) de l’elit intel·lectual.

Tant fa. La manifestació era necessària per tot això: per convence’ns i convence’ls que Catalunya nou Estat d’Europa és un horitzó possible i viable, proper si volem. Perfecte.. I ara cadascú ha de fer la seva feina. Nosaltres, per exemple, els del dia 5 i els del dia 15, continuar treballant –urgentment- per a plantejar les bases del sistema educatiu d’aquesta nova Catalunya, ja Estat d’Europa. Que no sigui que ens agafi amb els pixats al ventre, i tinguem Estat i no sapiguem què fer-ne. Bé, si més no, què fer-hi. Una escola inclusiva, nacional, de servei públic, transformadora, adaptada a l’entorn, preparada per a  desenvolupar aptituds, que incorpori itineraris personals d’aprenentatge, aporti els coneixements necessaris, formi ciutadans del segle XXI, ajudi a la cohesió social… Millorar la formació inicial dels mestres i del professorat. Desfer estructures encarcarades. Entendre l’educació com una prioritat social –i també econòmica. Tot això –i més. No sigui que el ventre no es deixi reaccionar i mantinguem les bases del model espanyol, que no està adequat ni a la nostra realitat ni als nous temps –i les seves exigències i necessitats- i que nosaltres, fins ara, hem pogut matisar i millorar, però que mai hem pogut –Constitució en mà- modificar d’arrel.

Preparats per a començar a bastir-ho l’endemà mateix. El nostre propi model educatiu. Basat en la nostra millor tradició pedagògica, la voluntat dels nostres professionals, el coneixement de la nostra realitat i la resposta a les nostres necessitats.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 17 de setembre de 2012)