Catalunya europea

Posted on 10 Setembre 2012

0


(Publicat originalment en anglès -“A European Catalonia”- a http://www.helpcatalonia.cat/2012/09/a-european-catalonia.html)

Cada 11 de setembre Catalunya celebra la seva Diada Nacional, tot recordant l’11 de setembre de 1714 quan, després d’un llarg setge, les tropes borbòniques van sotmetre Barcelona, com havien anat sotmetent, en una guerra llarga i cruenta, la majoria del territori de la nostra nació. I, poc després, la monarquia espanyola abolia la sobirania catalana i les seves lleis pròpies.

No commemorem una derrota –cap poble ho fa: recordem les nostres llibertats i com les vàrem perdre, en el context d’una crisi europea i d’un temps d’enfrontament entre grans potències. Catalunya va triar el bàndol austriacista i el suport britànic. I va perdre: la deserció dels seus aliats va generar una agra i infructuosa polèmica, coneguda com el “Cas dels catalans” (ja en vaig parlar una mica més extensament  a Help Catalonia: Heirs of a Defeat). Aïllada, atacada per la coalició hispano-francesa i abandonada a la seva sort, Catalunya va perdre, també, la seva aposta per una Europa menys absolutista i més respectuosa de la diversitat. Amb més futur de desenvolupament econòmic i social.

I enguany, a les envistes del 300 aniversari d’aquells fets, Catalunya emboca la seva Diada en una cruïlla: mantenir el seu estatus dins Espanya o donar un pas endavant i, des de la renovada sobirania, reprendre un camí en el qual es pugui desenvolupar lliurement, socialment, nacionalment. És prou sabut l’ofec econòmic en què Espanya ha situat Catalunya: el dèficit fiscal català –la diferència entre el que lliura a l’Estat en forma d’impostos i el que en rep en forma d’inversions i atencions pressupostàries- ha vorejat, any rere any, el 10%, uns 20.000 milions d’euros. Un 10% de dèficit fiscal que supera en escreix el topall del 4% que marca la constitució alemanya o del 2% que situen les de Canadà i Austràlia. Un dèficit que no només significa un clar espoli sinó que impedeix el creixement de la nostra economia i les mesures d’inversió que  necessita la nostra societat. Cap territori europeu suporta –i suportaria- aquesta situació.

El dèficit català, a més, ha servit, durant dècades i dècades, per sustentar artificialment l’Estat espanyol, que no ha fet cap pas per desenvolupar-se estructuralment, sinó que s’ha engreixat a partir d’aquesta artificialitat, tot arribant al col·lapse actual, que també ha col·lapsat Catalunya. Aquests dies el govern autònom de Catalunya ha hagut de demanar un rescat a l’Estat de 5.000 milions d’euros, tot i els 16.000 milions que, com a mínim i en plena crisi i recessió, Catalunya li aportarà enguany de més del que rebrà –a un Estat que, encara, li deu vora de 1.000 milions d’euros reconeguts. Tot plegat, incomprensible i la via de fer la crisi –catalana i espanyola- cada vegada més gran.

Catalunya necessita recuperar la seva sobirania per aquests motius econòmics –a una Catalunya independent no li caldria cap mena de rescat ni es trobaria en el paquet de països en crisi preocupant-, però també per establir les polítiques que garanteixin la seva cohesió, per no tirar enrere en els avenços assolits en l’estat del benestar, per poder mantenir la seva llengua i cultura –amenaçades com feia temps que no es veia per un govern espanyol en mans d’aquells que no han condemnat mai la dictadura de Franco…

Aquest 11 de setembre el poble de Catalunya expressarà la seva tria. Europa –l’Europa del Cas dels catalans, l’Europa que ens va deixar 40 anys en mans del feixisme…- ens deu, també, la nostra llibertat. Però no només això, a Europa li cal, per tirar endavant des de la seva pròpia cruïlla, uns territoris cohesionats, emprenedors, creatius, que puguin fer de motor de les seves regions… I Catalunya pot ser-ho. Vol ser-ho. Ho serà.

Per això ens hem d’explicar més i millor internacionalment. Europa –i el món sencer- ha de poder escoltar-nos.