Els Balls Parlats, tradició i actualitat

Posted on 6 Setembre 2012

0


(article publicat amb Montserrat Palau al Programa oficial “Sant Bartomeu. Santa Tecla. Festa Major de Sitges 2012”, pp. 40-43)

Històricament, el model festiu de la Catalunya Nova -fonamentalment, el Camp de Tarragona i el Penedès, el Garraf, l’Anoia, la Conca de Barberà i el Priorat- era clarament diferent al de la resta del país: se centrava en la participació activa de la gent en el seguici popular. Colles de la mateixa població -o algunes que venien de fora- formaven els elements que el composaven, com els castells, diables, bestiari, danses, balls o imatgeria. Aquest model, que té un origen medieval, s’havia configurat a finals del segle XVII i s’havia anat expandint en el XVIII, arribant a la seva màxima expressió i popularitat en el XIX. A finals d’aquest segle i durant bona part del XX, però, per motius socials, econòmics i culturals, es va anar esllanguint i, en alguns llocs, substituint -i encara més amb la repressió de la dictadura franquista-, tot i que en d’altres indrets, com és el cas de Sitges, la perseverància popular el va mantenir. Amb la recuperació democràtica i identitària de les darreres dècades del segle XX, va tornar a ressorgir amb força aquest model, del qual, amb els castells i una manera concreta d’utilitzarla pirotècnia, un dels elements més definitoris són els Balls i, en concret, els que contenen parlaments, els Balls Parlats.

En el segle XIV, trobem ja diverses danses gremials integrades en processons com les de Corpus o les dedicades a honorar sants patrons o patrones i en seguicis de les comitives de rebuda o homenatge d’autoritats civils i eclesiàstiques. Aquestes danses o entremesos van prendre el nom de Ball a la Catalunya Nova i van augmentar notablement la seva presència al seguici popular entre els segles XV i XVII, arribant a bastir formes i gèneres ben diversos. Així, malgrat que, a finals del segle XVIII i començaments del XIX, van desaparèixer alguns Balls provinents d’influències més antigues, la vitalitat del model va permetre encara que en sorgissin de nous -com alguns dels de bandolers.

Si, en un bon principi, la paraula –el text- hi tenia poca importància, amb els anys, els Balls del seguici popular festiu van obrint-se cada vegada més a la inclusió dels diàlegs, a l’explicació d’històries, a la narració de fets –tant aviat reals com llegendaris o de ficció. Aquesta evolució -que els parlaments siguin cada cop més importants en un món de músiques, coreografies i imatgeria- es fa patent al segle XVII -amb l’aparició del Barroc i el nou impuls que significa per a l’espectacularitat. És en aquesta època quan es comencen a diferenciar, en la seva evolució dins el seguici, els diversos Balls. Quan es comença a distingir entre els Balls sense parlaments -dansa, música i coreografia- i els Balls amb parlaments -dansa, música, coreografia i text-, tot i que es mantindrà una única denominació per a tots ells. Aquest multiús de la paraula Ball comportarà, durant molt de temps, una notable confusió: allò que la cultura popular unificava amb un únic nom els estudiosos s’embolicaran a qualificar-lo amb força denominacions i prou distintes. Així, els Balls que contenen parlaments se’ls qualifica des dactes sacramentals -una fórmula provinent de la castellanització cultural- fins a formes prou recargolades com danses dramàtiques. No serà fins a les acaballes del segle XX, amb els nous estudis universitaris i la recerca científica específica, que s’arriba al consens d’una denominació: “balls parlats”, terme que manté el nom tradicional i hi afegeix, subratllant-lo,  el seu component específic.    

Els Balls Parlats, pel contingut de la història, la simbologia dels personatges, els accessoris i l’escenografia, eren o bé de caire profà o religiós. Entre els Balls profans, n’hi havia que provenien de ritus agraris precristians –com el Ball de cercolets o el  Ball de pastorets-; altres sorgien a partir d’episodis històrics i bèl·lics –com el Ball de Serrallonga, el Ball de turcs i cavallets o el Ball de los voluntarios de África-, i, també d’altres es creaven com a crítica satírica dels costums socials –com el Ball de dames i vells, el Ball de criades o el Ball de malcasats. Els més moderns, ja del segle XIX, provenien del pas al teatre de carrer de temes que havien esdevingut molt populars a través de romanços editats i distribuïts profusament, el que es coneix com la literatura de canya i cordill –com el Ball de Sebastiana del Castillo. D’entre els religiosos, cal esmentar-ne una munió de caire bíblic i, sobretot, hagiogràfic. Aquests darrers -que eren els majoritaris- escenificaven un episodi històrico-llegendari -sovint local- i servien per explicar al poble la vida i miracles del seu sant patró o patrona. D’altre, encara, plantejaven la lluita entre el Bé i el Mal, com el Ball de sant Miquel i els àngels, mitjançant l’enfrontament entre àngels i dimonis, els quals, amb el temps i el canvi de costums, van agafar el protagonisme i el Ball esdevenirBall de diables -que va perdre, així, el seu caire religiós, excepte, clar, quan escenifiquen el ball parlat.

La gran majoria dels Balls parlats, doncs, narraven fets religiosos, fets històrics o tan sols eren representacions satíriques i burlesques –i, de vegades, barrejaven una cosa amb l’altra. Tots, però, mantenien els mateixos elements comuns: tenien música pròpia; es ballaven seguint un esquema molt simple –els balladors-actors en dues files, amb els protagonistes al capdavant-; el text parlat era en vers –habitualment en versos heptasíl·labs i alternant la rima consonant amb versos sense rima, blancs-; els diàlegs s’estructuraven molt esquematitzats; es representaven de manera itinerant per carrers i places –cada nova escena o nou diàleg venia seguit per un moviment coreogràfic que servia per dur el ball a una altra plaça o a una cantonada-, tot i que l’escenificació completa s’executava en un indret concret, el mateix cada any; el vestuari era simple i representatiu –i en alguns casos s’anava adaptant a la moda del moment, mentre que en d’altres mantenia l’anacronisme; tenien una escenografia molt elemental –que es plantava en l’indret específic de l’escenificació completa; i tots, tal com marcaven les prohibicions eclesiàstiques, eren representats només per homes. Hi havia un altre element comú de tots aquests balls: la presència d’un o més diables que, a més d’efectuar els parlaments inicials o, més sovint, finals, a mena de colofó i resum irònic, obrien espai entre el públic en la itinerància i, especialment, el marcaven en el moment de representació dels parlaments -i passaven, quan convenia o es podia, el plateret.  

I tots aquests Balls Parlats, tots, tenien el seu lloc en el seguici popular: actuaven a les processons religioses, a les cercaviles de festa major, a les rebudes de les autoritats, un rere l’altre, respectant l’espai propi de cadascun, i configuraven un model de festa  distintiu de les comarques meridionals i del sud del Principat, i que encara és el model que hi perdura i hi domina. El nostre model de seguici popular de Festa Major: gegants i nans, castells i danses, balls amb estris rituals, que parlen i escenifiquen… Amunt i avall per carrers i places, en processons i cercaviles.

Nota El programa de la Festa Major de Sitges 2012 el podeu trobar a http://issuu.com/pasgrafic/docs/programa_fm-st_sitges2012?mode=window&pageNumber=2

Advertisements
Posted in: Cultura popular