L’invent se’n va aigüera avall (adéu, autonomia, adéu)

Posted on 2 Agost 2012

3


Aquest agost que acaba de començar ens ha dut, en un no-res, la implementació del copagament dels medicaments, l’augment impositiu de les autopistes i les imposicions de l’Estat al Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes. El copagament sanitari s’afegeix, en el nostre cas, a l’euro per recepta i la gran majoria d’autopistes que han augmentat el seu cost són catalanes –o passen majoritàriament pel nostre territori. A l’espoli fiscal, constant i sostingut, s’hi afegeixen dia a dia aquests repagaments que la nostra ciutadania no té altre remei que efectuar: ni els medicaments són substituïbles ni tenim, tot sovint, cap altra mobilitat adequada i en condicions que la que ens ofereixen les autopistes de peatge.

Dilluns el conseller Mas-Colell va fer campana a la reunió del Consell convocada pel ministre Montoro, una reunió que no tenia altre motiu que escoltar noves imposicions per part de l’Estat en aquesta voràgine de carregar els neulers de les retallades pressupostàries a totes les administracions que no siguin la seva. I això que el 60% del dèficit total és, precisament, de l’Administració central –i només el 35% de les autonomies.

De fet, ja fa un temps que assistim a una política sostinguda i paral·lela: el desballestament de l’anomenat Estat de les Autonomies, d’aquell acord de la transició que va donar peu a una Constitució que la volen sacrosanta en tot menys en això. I ja no es tracta d’un estira-i-arronsa: és desballestament premeditat, decidit i executat –per la via política, per la via pressupostària i per la via mediàtica. Amb la voluntat no només de recentralitzar administrativament i imposar una determinada visió social, sinó també d’uniformitzar, destruir qualsevol pluralitat –la cultural i lingüística en primer terme. Assimilació pura i dura.

O ho acceptem –i paguem cada cop més per tenir cada cop menys, com a país i com a ciutadans- o ens plantem. Ja no ens val aferrar-nos a defensar a ultrança les nostres competències –perquè, a hores d’ara, la seva paulatina desaparició a la pràctica són faves comptades i aferrar-nos-hi com a única salvació ja no seria altra cosa que anar esllanguint, com a país i com a societat. Només hi ha dos camins: el del mig s’ha escolat aigüera avall.

L’acord del Parlament de la setmana passada en favor del pacte fiscal en forma de concert econòmic no pot ser més que un primer pas. Un primer pas d’un camí que hem de fer sense deturar-nos. Rajoy, Montoro i companyia diran que no –de fet, ja ho han dit, i és el guió que tothom sap i coneix. Tal com estan les coses, el gest de Mas-Colell –que va ser això, almenys de moment, un mer gest- no tindria cap mena de sentit si no continuéssim el camí: negativa de Madrid, eleccions al Parlament convocades sense entretenir-nos massa, uns programes electorals clars, una majoria de diputats i diputades compromesos en la convocatòria d’una consulta popular també clara –de totes les forces polítiques que ho hagin dut en els seus programes-, un govern de concentració que convoqui el referèndum, la presa de decisions i accions conseqüent… El camí del nostre futur.

Ara no valen mitges tintes, ni la política de qui dia passa, any empeny. Cada dia que passa perdem un dret, una conquesta social, un avenç nacional, ens empobrim, reculem, posem en perill la nostra societat, diluïm la pròpia identitat…

Ja ho diuen que ha passat el temps de les autonomies. Per a Espanya i –si més no- per a nosaltres.

(Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 2 d’agost de 2012)

Etiquetat: