STOP FEIXISME

Posted on 5 Juliol 2012

4


Sobre l’Eurocopa de futbol, l’esport, el patriotisme, les nacions, els Estats i tot això se n’ha dit i escrit molt aquests dies. Hi ha qui ha desbarrat notablement i hi ha qui s’ho ha pres amb filosofia, com ara aquell tweet de no recordo qui que deia que, malgrat tots els malgrats, si les victòries del Barça no ens han dut la independència, les d’Espanya tampoc no ens la impediran. Certament, l’esport és l’espectacle de masses més polititzat en el món occidental, segurament perquè és la gran espectacle de masses del món occidental. I si és veritat que no tothom s’ho pren de la mateixa manera –entretingueu-vos, si us vaga, a mirar quina selecció du en la samarreta l’escut de la seva federació de futbol i quina el de l’Estat-, l’esport és també un reflex de com ho és tot de complicat.

Diumenge passat mateix, en el campionat del món de duatló de muntanya femení, una atleta catalana que va arribar primera va ser proclamada campiona i una altra que va arribar segona no va ser considerada oficialment com a subcampiona. Simplement, perquè la primera corria en representació de la selecció espanyola i la segona en la de la catalana. Esquizofrènia esportiva i nacional, encara més complicada: si les imatges televisives no enganyaven, la primera va entrar a meta amb la bandera catalana al coll i la segona no.

De fet, les banderes lluïdes o no pels jugadors de la selecció espanyola de futbol a Kiev –un bon lloc, per cert, en això de la política i l’esport- van aixecar passions i van tornar a demostrar aquesta complicada esquizofrènia en què ens movem: les xarxes socials van bullir en comentaris sobre perquè aquest no en duia cap o perquè aquest altre en duia una en concret. I van demostrar, també, que no totes les banderes són iguals –perquè no totes simbolitzen el mateix: a determinada gent, per exemple, la canària no els molesta i la catalana sí.

Res no és casual, però. Tampoc ho deu ser que, en les celebracions patriòtico-esportives de diumenge vespre, a Reus es cremessin banderes catalanes i a Barcelona n’onegessin de feixistes i nazis. Ni tan sols que s’apallissessin immigrants que passaven per allí. De tot això, de tot el que ha succeït al voltant de l’Eurocopa de futbol i que no és ben bé futbol, el que trobo realment preocupant és, precisament, aquesta exhibició pública de feixisme. O, per ser més exactes, la seva absoluta impunitat.

Les fotografies de la celebració a la plaça d’Espanya de Barcelona, plena de simbologia nazi –amb una munió de símbols i braços enlaire-, fan mal i són esfereïdores. Però ho és encara més el silenci de determinada premsa –vegeu l’informe de media.cat– i la passivitat de les autoritats policials i judicials. El feixisme és violència. Violència contra les idees i les persones. I la història moderna i contemporània d’Europa n’ha estat testimoni i l’ha viscuda en pròpia carn. Per això, a Itàlia diumenge van detenir un jove que lluïa simbologia nazi, mentre aquí un regidor anava fent la salutació feixista rere una bandera xenòfoba i no passa res.

La impunitat del feixisme és producte de la covardia i de la complicitat. De considerar que atacar la propietat és greu –especialment segons quina propietat- i que atacar les persones no ho és tant –especialment segons quines persones. La impunitat del feixisme és un atac directe al nostre present i al nostre futur. Penseu, per exemple, en un referèndum sobre la sobirania del nostre país, que estic convençut que s’acabarà convocant –i no n’estic tan convençut, malgrat les enquestes, del resultat. Us imagineu què poden fer els que van sortir diumenge al vespre?

En el feixisme, l’enemic no és a fora. El tenim aquí mateix.

(Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 5 de juliol de 2012)

Etiquetat: ,