La immediata incertesa de l’escola

Posted on 18 Juny 2012

0


M’ho deia, la setmana passada, una professora de secundària: “Quan vaig acabar la carrera, tenia clar que volia fer classes i és al que m’he dedicat tota la vida. He continuat estudiant: vaig fer una segona carrera i, encara no fa massa, un màster. He fet cursets i més cursets. He participat activament en la vida dels instituts en què he treballat: he fet de vicedirectora, cap d’estudis… He canviat de centre quan m’ha semblat que queia en la rutina i quan la línia pedagògica d’un altre institut la trobava més atractiva… M’he estimat aquesta professió i els meus alumnes. I, ara, quan estic a punt de fer seixanta anys, em plantejo si no em vaig equivocar, si no m’he equivocat tots aquests anys. Començo a creure que hagués hagut de triar una altra feina. No me la valoren i em treuen recursos per a poder fer-la”. I m’ho deia abans de començar una sessió de formació, voluntària i fora del seu horari de treball.

La setmana passada dos col·lectius importants, en si mateixos poc propensos a la radicalitat i interessats, per damunt de tot, en la qualitat del servei públic educatiu, van donar a conèixer la seva preocupació pel futur més immediat de la nostra escola: ho expressaven les Juntes de Directors de Secundària en un comunicat i la FAPAC –la federació d’AMPAs de Catalunya- en un document. Hi ha malestar per les retallades, evidentment, però més encara pel contingut ideològic –no pressupostari- d’algunes i, especialment, per la gestió que se n’està fent des del Departament d’Ensenyament. Llegir aquests documents amb atenció és un bon exercici per comprovar l’estat de preocupació en què es troba la comunitat educativa –en aquest cas, direcció de centres i famílies- davant les certeses i les incerteses del proper curs. El professorat ha assumit les retallades successives en el seu sou –més enllà del greuge comparatiu (un altre!) davant altres territoris de l’Estat-, però no pot fer el mateix en allò que l’afecta no ja com a persona sinó com a professional: la disminució continuada dels recursos col·lectius per a poder efectuar la seva tasca docent amb la màxima eficiència possible.

La setmana passada es donava la notícia que les proves de 6è de primària demostraven una millora en el rendiment competencial de l’alumnat. Ho va esbombar a bombo i plateret la consellera i ho van reproduir acríticament molts mitjans. Dic que ho van reproduir acríticament perquè potser és comprensible que la consellera obviés que es tracta de la primera –i l’última- promoció d’alumnes de primària que han fet els seus estudis amb la sisena hora –la seva primera retallada efectiva, precisament-, però ja no ho és tant que la majoria de mitjans i d’opinadors s’oblidessin d’aquest detall, que no és pas petit. Un altre cop, la sensació que la vida quotidiana de les nostres aules no atrau massa l’atenció dels que s’erigeixen en veu pública.

La setmana passada, finalment, el món de l’escola a casa nostra –la professora de secundària que em vaig trobar i tants d’altres, els directors i les pares i mares que expressaven la seva inquietud- va continuar esperant un lideratge de futur, tan necessari en aquests moments –de crisi social i d’incertesa en el model educatiu. El President Mas, en l’acte de lliurament de credencials a la darrera promoció de Mossos d’Esquadra, va dir allò que els servidors públics no ens podem queixar. Però els treballadors del servei públic educatiu tenim l’obligació d’exigir que els canvis produïts per la situació pressupostària no s’aboquin a la disminució insostenible de la qualitat de l’oferta educativa i, encara més, que se’n expliqui a partir de quina planificació s’efectuen, amb quin sentit, a la recerca de quins resultats. Que les decisions siguin raonades i explicitades amb claredat i arguments –al contrari del que ha succeït amb el tancament d’algunes escoles, per exemple.

Que aquella professora pugui continuar fent la seva feina –que sap fer prou bé, per a la qual s’ha format any rere any i que, ni que ara en dubti, s’estima més enllà del sou, les lleis i les condicions. Més enllà de qui és incapaç de sortir públicament a reconèixer-la. Més enllà de qui és ben capaç d’opinar-ne públicament sense cap esperit crític. Ella –la professora- que ha fet de la capacitat crítica l’eix motor de la seva dedicació docent i ha situat la competència crítica com a fonamental en l’educació del seu alumnat. Un alumnat que cal que sigui format en coneixements, competències, aptituds i actituds. Un ensenyament vertebrador de cohesió social i eina d’equitat en el desenvolupament personal.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 18 de juny de 2012)

Etiquetat: ,