A la recerca de les imperfeccions útils (sobre els tribunals i la llengua catalana)

Posted on 7 Juny 2012

0


El darrer dijous de maig, mentre pujava a la Seu per a assistir al 6è Congrés Educació i Entorn, i quan ja havia passat Tàrrega i embocava Guissona, la ràdio va deixar anar dues notícies galdoses. De fet, la mateixa però en versió “no vols caldo?, doncs té, dues tasses”: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia emès sentència sobre el català com a llengua pròpia de l’administració de l’Ajuntament de Barcelona i sobre la petició de quatre famílies per a l’escolarització en castellà del seus fills.

I el caldo era el mateix: la voluntat explícita i reiterada del TSJ de modificar, en les seves sentències, allò que diu la legislació vigent, de l’Estatut a la Llei d’Educació, i d’introduir esquerdes en la voluntat de cohesió social del país, en aquest cas per motiu de llengua. Ja té pebrots –per dir-ho de manera suau- que el Tribunal que és el màxim responsable a Catalunya de l’administració que més incompleix la legislació en matèria lingüística es dediqui a emetre aquest tipus de sentències. De fet, tot correspon a una mateixa ideologia, la dels que no accepten que el català sigui la llengua pròpia del país –per a ells deu ser-ho a cals mandingues, que deia aquell altre màxim responsable dels jutges espanyols, de comportament exemplar pel que fa a l’ètica de les despeses públiques. La dels que volen aixecar barreres a les escoles, separant l’alumnat per motiu de llengua –i trencant el model escolar, que no només es basa en la llengua. La dels que, en defensa de la seva teòrica manera d’entendre el bilingüisme, pretenen mantenir bosses de ciutadans monolingües: en uns casos, els d’ells mateixos, perquè la seva posició social els permet poder aïllar-se en grups selectes i separats de la resta de la societat; en d’altres casos, perquè tant els fa si els de col·lectius menys afavorits en resten al marge.

Ho fan –els jutges que sentencien, els partits que promouen els requeriments, la gent que els segueix- en nom d’una necessitat social que és realment inexistent: l’exemple de les Balears ha estat aclaparador. Tot i la insistència del Govern del PP per aconseguir un nombre important de pares i mares que triessin l’escolarització en castellà per als seus fills i filles, el fracàs ha estat rotund: només una minoria gens significativa ha optat per la segregació. Però, ells hi tornen, no només perquè volen la confrontació –al preu que sigui- i perquè saben que la llengua és un dels conformants de la identitat pròpia, sinó perquè els refot la cohesió social, la pràctica escolar inclusiva… Tant fa el que és majoritari a la societat, perquè estan acostumats –gairebé genèticament, després de segles de pràctica- a imposar a la majoria el seus propis interessos. Per això, hi ha tribunals que dictaminen en el sentit contrari de les lleis i de la voluntat dels legisladors, i hi ha partits que –essent minoria en el Parlament- utilitzen els tribunals per imposar la seva ideologia.

Ho escrivia Toni Soler a l’ARA, el primer diumenge de juny, quan ja havia tornat a casa: els que trenquen el “consens” en matèria lingüística són els que exigeixen “consens” per negociar amb el Govern de Madrid. De fet, el consens és, sempre, un parany: o dels governs, per tal de tenir una excusa per no fer el que diuen que voldrien fer, o de l’oposició minoritària, per aconseguir que els governs febles no facin el que haurien de fer

No ens calen consensos, cal que actuïn les majories -des de l’acord. La majoria social -i política- que vol un país cohesionat, sense segregacions. Un país sense espolis ni exclusions socials. Un país. El que segur que no funciona és consensuar alguna cosa amb qui, quan li cal, imposa la seva minoria per una via socialment, políticament i institucionalment fraudulenta. Només, clar, que ja els vagi bé a uns i a d’altres.

Com es va dir a la cloenda del Congrés de la Seu: més que pretendre arribar a perfeccions inexistents, el que cal és trobar les imperfeccions útils. Més o menys.

(Article publicat a http://intocabledigital.cat/ el 7 de juny de 2012)