Exercicis de mètrica: la “Balada de la garsa i l’esmerla”, de Roís de Corella

Posted on 26 Mai 2012

1


Exercici

Feu l’anàlisi mètrica -i també dels elements retòrics més substancials d’aquest poema de Joan Roís de Corella (1435-1497), conegut com la “Balada de la garsa i l’esmerla”:

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, 
penatge blanc, he vista una garsa, 
sola, sens par, de les altres esparsa, 
que del mirar mos ulls resten alegres; 
i, al seu costat, estava una esmerla, 
ab un tal gest, les plomes i lo llustre, 
que no és al món poeta tan il·lustre, 
que pogués dir les llaors de tal perla; 
i, ab dolça veu, per art ben acordada, 
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir, 
    si no em mirau 
ab los ulls tals, que puga dir 
    que ja no us plau 
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu 
 l'amor que us port, 
e no es pot fer que no ploreu 
 la trista mort 
d'aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir, 
    si no girau 
los vostres ulls, que em vullen dir 
    que ja no us plau 
que jo per vós haja a morir". 

Pauta de l’exercici


Ab los peus verds, los ulls e celles negres, 
pennatge blanc, he vista una garsa, 
sola, sens par, de les altres esparsa, 
que del mirar mos ulls resten alegres.
I, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre, 
que pogués dir les llaors de tal perla. 
I ab dolça veu, per art ben acordada, 
cant e tenor, cantaven tal balada:
4 + 6A'    Cobla
4 + 6B'
4 + 6B'
4 + 6A'
4 + 6C'
4 + 6D'
4 + 6D'
4 + 6C'
4 + 6E'    Apariat
4 + 6E'
Del mal que pas no puc guarir 
    si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
    que ja no us plau 
que jo per vós haja morir.

Si muir per vós, llavors creureu
    l'amor que us port, 
e no es pot fer que no ploreu 
    la trista mort 
d'aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir, 
    si no girau 
los vostres ulls, que em vullen dir
    que ja no us plau 
que jo per vós haja morir.
4 + 4A     Virolai
4B    (refrany)
4 + 4A
4B
4 + 4A 

4 + 4C
4D
4 + 4C
4D
8(ac. 4)C

4 + 4A     (tornada)
4B
4 + 4A
4B
4 + 4A

La “Balada de la garsa i l’esmerla”, conformada per una introducció i el que la tradició ha identificat amb la balada pròpiament dita, és un dels textos més atractius de Roís de Corella, l’escriptor renaixentista nascut a Gandia, com Ausiàs March, i, amb aquest, màxim representant de l’època d’or de la lírica catalana.

La introducció, formalment, és composta per deu versos decasíl·labs. Per ser més exactes, per una cobla -l’estrofa per excel·lència de la poesia catalana medieval, de vuit versos en dos quartets, en aquest cas de quatre rimes creuades (ABBA CDDC)- i un apariat (EE). La rima és consonant i femenina -és a dir, formada per paraules planes (i que marquem amb el símbol ‘).

Els versos també són els més usuals a la poesia catalana de l’època: decasíl·labs cesurats “a minore”, és a dir amb un accent fort a la quarta síl·laba que conforma una cesura i separa el vers en dos hemistiquis, de manera que 10 = 4+6. En tots els casos, el primer hemistiqui és acabat en paraula monosíl·laba aguda. La cesura, a més, coincideix, en set dels deus versos, amb una coma, pel que pausa mètrica -rítmica- que significa és aquí també clarament sintàctica.

Podem remarcar, també, un asíndeton -als dos primers versos, amb la supressió de la conjunció davant “penatge blanc”-, dos hiats -als versos 2: “vista / una” i 5: “estava / una”-, tres sinalefes -als versos 5, 7 i 9, que ja hem marcat a la pauta- i una elisió -al vers 5, que també hem marcat.

Tot això emmarca la presentació dels dos personatges -una garsa i una esmerla- que cantaran la balada que dóna nom al poema, amb una estructura travada del tot: el primer quartet presenta la garsa, el segon la merla i, finalment, l’apariat anuncia la balada que canten.  Aquesta presentació és clarament acolorida -de fet, la funció dels colors hi és bàsica- i sensitiva, dues característiques definitòries de l’obra poètica de Roís de Corella. L’autor insisteix de forma rotunda en emfasitzar la singularitat dels protagonistes: la garsa és “sens par, de les altres esparsa”, mentre que l’esmerla té “un tal gest” i unes “plomes” i un “llustre” que no hi ha al món cap poeta que pugui cantar les seves “llaors”. Aquest acoloriment cal veure’l inserit en la lírica renaixentista, conreada per Roís de Corella i que la poesia catalana posterior, per raons ben diverses, no desenvolupà amb la mateixa intensitat que es donà a d’altres literatures europees.

Amb tot, la part central del text ens ve donada pel que la tradició ha identificat amb la balada pròpiament dita, anunciada per l’apariat que acompanya la cobla inicial. La balada era un gènere amorós, d’arrel trobadoresca i apte per a ser cantat i ballat -d’aquí el seu nom-, que a finals del segle XV havia ja adoptat formes diverses i que Roís de Corella presenta mitjançant un estrofisme paral·lel al virolai -formalisme poètico-musical, d’origen francès, compost per un refrany, d’una o més estrofes, i d’una tornada que repeteix, amb modificacions, el refrany inicial. En aquest cas, el primer quintet seria el refrany del virolai i el tercer la tornada -que repeteix el refrany amb lleugeres modificacions pel que fa als tres primers versos i de manera idèntica els dos finals.

Aquesta balada de Roís de Corella és conformada per tres quintets anisosil·làbics, una combinació encadenada i alternada d’octosíl·labs i tetrasíl·labs -tres i dos, respectivament, a cada quintet. Els octosíl·labs són cesurats, també a la quarta síl·laba -com els decasíl·labs-, excepte el vers 20, un octosíl·lab que, sí bé té el preceptiu accent a la quarta, aquest no conforma cesura -és, així, l’únic cas que l’accent no recau en una paraula aguda, sinó en un mot pla, i, en conseqüència, si hi establíssim cesura, el segon hemistiqui no tindria quatre síl·labes. Cal subratllar, en aquest sentit, que l’anisosil·labisme, tant pel que fa a tot el poema -amb el decasíl·labs de la introducció i els octosíl·labs i tetrasíl·labs del virolai- com a la balada en si, manté una reiteració rítmica: un accent constant a la quarta síl·laba de cada vers, en el cas dels decasíl·labs i octosíl·labs coincident amb una cesura -una pausa mètrica dita menor- i en el del tetrasíl·lab, lògicament, amb el final de vers -la pausa mètrica major. La combinació, doncs, és rítmicament melodiosa i gens sobtada: 4+6 … 4+4 … 4.

La cesura dels octosíl·labs, a més de mantenir l’estructura de l’accent constant a la quarta, impideix alguna cacofonia, com en el cas de “del mal que pas // no puc guarir”, on una lectura sense pausa -obligada per la cesura- comportaria una combinació repetitiva de sons que trencaria la musicalitat del poema, a més de resultar de lectura -de cant- de dificultosa.

La rima de la balada-virolai és consonant i, al contrari de la cobla, encadenada (ABABA) i masculina -és a dir, acabada en paraula aguda. Pel fet de ser una tornada, el tercer quintet presenta, òbviament, les mateixes rimes que el primer.

Finalment, la balada té més elisions i sinalefes -vuit en total- que l’estrofa introductòria, entre d’altres raons per l’abundància de monosíl·labs que hi és evident. L’únic hiat, precisament, el trobem a l’octosíl·lab no cesurat -la qual cosa subratlla l’estranyesa mètrica d’aquest vers en el context general.

El tema amorós de la balada se’ns presenta en forma de sil·logisme, un plantejament molt més medieval que renaixentista, tot al contrari del que podem observar en els versos introductoris. L’amor, com sovint s’esdevé en Roís de Corella, hi és tractat externament, mitjançant dues aus -i prou distintes-, i remarcant la importància de la mirada i els ulls, com a significació d’una relació sensual, sensitiva. A la vegada, i com a complement d’una temàtica ja clàssica a l’època, el procediment retòric de la mort per amor domina tota la balda. Aquest procediment, ja tòpic a finals del segle XV -tot i que Corella l’utilitza amb finalitats ben diferents, per exemple, a Ausiàs March- no deixa de ser un clar motiu de credibilitat sentimental, una credibilitat que demana l’amant, el qual, malgrat el plantejament extern, cal identificar amb el poeta.

Aquesta credibilitat ve subratllada per l’ús d’una llengua elegant i delicada, màxima expressió del que es donà en anomenar “valenciana prosa”, estil retòric conreat magistralment per Roís de Corella en la seva diversa producció.

Ampliació de conceptes de versificació: el virolai, la dansa i les balades

El virolai és un gènere poètico-musical, destinat, com tants d’altres, a la dansa i d’origen francès (virelai), que donà uns tipus de composició formal coneguts amb el mateix nom. Formalment, el virolai català és constituït per entrada i estrofes amb refrany i/o tornada, com d’altres formes medievals, especialment les d’origen trobadoresc. Conreat a Catalunya des del segle XIII, i en tota l’època clàssica, se’l sol associar al poema homònim de Jacint Verdaguer, el qual, però, i malgrat el títol, no té res a veure amb aquesta forma.

Com s’esdevé amb els lais, la tipologia dels virelai de la mètrica francesa medieval —l’origen dels quals sembla raure, precisament, en els lais de rima virada, tot i que alguns especialistes l’acaben lligant amb la dansa trobadoresca i tot— és força distinta i de delimitació confusa. En català, després de la certa rigidesa del primer virolai, se seguí una adaptació força lliure i també diversa, compaginant l’isosil·labisme amb l’anisosil·labisme.

El terme balada, per altra banda, també és polisèmic. Pel que fa a la forma de versificació, la balada catalana -que és un romanç- no l’hem de confondre amb la balada francesa ni amb la balada italiana -que provenen directament de la dansa dels trobadors.

La dansa és un gènere poètic trobadoresc —que s’utilitzà encara, com a tal, en el Renaixement—, de contingut bàsicament amorós, tot i que, alguns cops, també podia ser religiós. De fet, els goigs, per exemple, en són una perduració que en manté l’estructura. La dansa trobadoresca donà altres diversificacions, una mica més diferenciades i per vies indirectes, com la glossa, les lletres satíriques o, fins i tot —almenys segons alguns tractadistes— el virolai. La versificació de la dansa, com a composició fixa, presenta, generalment, de tres a cinc cobles relligades per un refrany. Solia dur entrada i tornada i ser construïda amb heptasíl·labs. L’entrada, recordem-ho, tenia habitualment quatre versos —la meitat dels vuit de la cobla— i contenia, en el darrer o els dos darrers versos, el refrany que es repetia al final de cada estrofa. L’estructura de rima de l’entrada es reprèn a la tornada i marca, amb una retronxa de rima, la cua de cada cobla.

La balada catalana, en canvi, és una tirallonga -és a dir, un successió indeterminada de versos. La seva característica distintiva és que ve conformada perversos llargs cesurats, habitualment de set síl·labes cada hemistiqui —un tipus de vers que no trobem a la lírica culta, que només apareix en aquesta forma antiga de versificació i que es coneix, precisament, com a vers de balada—, monorrims i de rima accentual alternada.

La balada, històricament, ha estat una forma de versificació popular i tradicional. Per això, hi podem trobar paral·lelismes, refranys, mots-refrany i refranys-bagatel·la, uns elements molt lligats a aquesta versificació, com veurem aviat. A partir del segle XIV, la balada va prendre una certa forma fixa -deixant de ser, doncs, una tirallonga-, sovint amb tres estrofes i una tornada de mitja estrofa -semblant, així, al tipus de virolai que fa servir Rois de Corella i que qualifica de “balada”, tot i que el poeta valencià no hi inclou aquesta mitja estrofa final.

Pel seu cantó i provinents de la dansa trobadoresca, la poètica francesa i la italiana donaren sengles composicions denominades balada. La balada francesa – que tingué, amb tot, un cert conreu en la poesia catalana medieval- era formada per una sèrie no delimitada de cobles de versos decasíl·labs, que admetien biocs. I la introducció de Roís de Corella, recordem-ho, és una cobla amb un apariat -que podria, segons com, actuar-hi de bioc.

Així, la qualificació de “balada” que efectua Roís de Corella al seu poema pot ser tant genèrica -és a dir, poema per a ser cantat i ballat- com voler referir-se mètricament a l’estrofa inicial i a la final pel que fa al tema i funció. Potser és això: utilitzar una forma semblant a la balada francesa per introduir un evolució del virolai que planteja el tema amorós de totes les balades provinents de la dansa. De fet, no deixa de ser la confusió clàssica entre gènere i forma, i els noms idèntics que es fan servir per a una cosa i l’altra.

Ampliació de conceptes de mètrica: l’octosíl·lab cesurat

Si el vers més curt que podem trobar, habitualment és el de quatre síl·labes, sembla lògic que els hemistiquis més curts que trobem —també habitualment, és a dir, tret de casos efectivament ocasionals— siguin els del mateix nombre. Així, l’octosíl·lab cesurat —de dos hemistiquis de quatre síl·labes cadascun— és el vers més curt que, amb certa regularitat, presenta aquestes característiques. El podem trobar de dos tipus bàsics: de cesura masculina —el primer hemistiqui acaba en paraula aguda— i de cesura femenina —en paraula plana.

Esmerla o merla?

Històricament, hi ha hagut una notable vacil·lació a l’hora de parlar de “merla” o d’”esmerla” en fer referència al segon ocell del poema. Si bé és cert que amb el nom de “merla” es coneix, als Països Catalans, una mitja dotzena d’ocells túrdids distints, amb el d’”esmerla” es coneix el falcó més petit -dit, precisament, “falconet” al País Valencià.

Material de suport

La “Balada…” ha tingut diverses versions musicades contemporànies, especialment a càrrec de Raimon i Josep Tero.

Raimon: videos: http://www.youtube.com/watch?v=HJIAC8CmQ68

http://www.youtube.com/watch?v=HBwvb9rrzvM

goear: http://www.goear.com/listen/4bbb891/balada-de-la-garsa-i-lesmerla-raimon

Josep Tero: video: http://www.youtube.com/watch?v=2-x_RWn7OAs

descàrrega: http://www.joseptero.com/musica.html

Referències

El material inicial d’aquest exercici el vaig publicar a Comentari de textos literaris (Teoria, propostes i terminologia), un volum escrit en col·laboració amb Lluís Figuerola, Montserrat Palau i Josep Maria Pallàs, i editat per Columna (Barcelona, 1991, 3a edició). El poema també el comento -més sintèticament- a Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007) i a Manual de mètrica i versificació catalanes (Empúries, Barcelona, 2007, 2ona edició, revisada i ampliada).