1925-2012: com si fos ahir

Posted on 23 Mai 2012

2


La història es repeteix, diuen. Demòcrit, Parmènides i companyia ja discutien sobre el pas del temps, l’evolució de la matèria i la reiteració de la història, tot i que Heràclit sostenia amb fermesa que un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu -perquè l’home canvia i l’aigua que baixa pel riu encara més. I Marx postul·lava, uns quants segles cap aquí, que, precisament, la història es repeteix, almenys si els homes -i les dones- no fan res per modificar-la -o revolucionar-la.

De moment, la història té tendència a repetir-se. El 14 de juny de 1925 -gairebé dia per dia, doncs, d’uns quants anys enrere-, en el transcurs d’un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, entre el Barça i el Júpiter, al Camp de les Corts, el públic va xiular la “Marcha Real” -l’himne espanyol- i va aplaudir el “God save the king” -el britànic. La xiulada espanyola no era cap novetat -ni ho és avui-, tot i que l’aplaudiment britànic -la “pérfida Albión” de Gibraltar, l’”armada invencible” i tot això- és més anecdòtic i, en tot cas, un efecte col·lateral, per allò de les comparacions: com que aquells dies la banda de música de la British Royal Marine s’estava a Barcelona, la van convidar a participar en l’homenatge futbolístic a l’Orfeó i els militars britànics van tenir la pensada de tocar els dos himnes a la mitja part -el del seu estat i el de l’estat que els acollia. O no van explicar prèviament el programa a ningú, o aquest algú no era massa espavilat o tenia una mica de mala intenció -tenint en compte, a més, el motiu del partit-, però no va costar massa que la troca s’emboliqués.

A la llotja de les Corts, al costat del president blaugrana, en aquell moment un altre cop Joan Gamper, hi havia també el de l’Orfeó -Lluís Millet, que el nom no fa necessàriament la persona-, un il·lustre patrici barceloní poc suspecte de revolucionari com Francesc Cambó i el capità general de la regió militar -Milans del Bosch, que algun cop potser sí. Eren els temps de la Dictadura de Primo de Rivera i les emprenyades dels militars tenien conseqüències immediates: el mateix general Milans del Bosch, dos dies després, el 16 de juny d’aquell 1925, va decretar sis mesos de clausura per al camp del Barça, el desterrament de Gamper -que se’n va anar a Suïssa- i la destitució de tota la seva Junta Directiva. Gamper no es va refer del cop -i, ja retornat a Barcelona, es va suïcidar el 1930, diuen que per problemes econòmics i per la depressió que va patir els darrers anys de la seva vida- i al Barça li van aixecar la suspensió després de complir tres mesos.

En temps de dictadura, doncs, xiular -i aplaudir- té les seves conseqüències, i en el futbol també. I ara, molts anys i alguna dictadura després i tot, hi ha qui vol emular Primo de Rivera i Milans del Bosch, potser perquè, en el fons i en la forma, no deixa de continuar-ne el fil de la història.

I encara sort que a ningú se li acudirà de tocar el “God save the Queen” divendres a Madrid, que encara s’embolicaria més. De fet, si s’hagués suspès el Concurs de castells de Tarragona cada cop que el President de la Generalitat hi ha estat xiulat o esbroncat -i ho han estat, amb més o menys ímpetu i potència, tots els quatre darrers-, ja faria anys que no se’n faria cap. Clar que la interpretació dels Segadors -sempre més matinera- hi ha estat molt més ben rebuda. Ja se sap que el públic espectador és selectiu i els seus motius té. I que una cosa és l’expressió en democràcia i l’altra l’ordre en dictadura.

O sigui que tal dia farà un any i pit i amunt! I si no els agrada que s’hi posin fulles.

(Article publicat a http://delcamp.cat/ el 23 de maig de 2012)

Etiquetat: ,