La història es repeteix, diuen. Demòcrit, Parmènides i companyia ja discutien sobre el pas del temps, l’evolució de la matèria i la reiteració de la història, tot i que Heràclit sostenia amb fermesa que un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu -perquè l’home canvia i l’aigua que baixa pel riu encara més. I Marx postul·lava, uns quants segles cap aquí, que, precisament, la història es repeteix, almenys si els homes -i les dones- no fan res per modificar-la -o revolucionar-la.
De moment, la història té tendència a repetir-se. El 14 de juny de 1925 -gairebé dia per dia, doncs, d’uns quants anys enrere-, en el transcurs d’un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, entre el Barça i el Júpiter, al Camp de les Corts, el públic va xiular la “Marcha Real” -l’himne espanyol- i va aplaudir el “God save the king” -el britànic. La xiulada espanyola no era cap novetat -ni ho és avui-, tot i que l’aplaudiment britànic -la “pérfida Albión” de Gibraltar, l’”armada invencible” i tot això- és més anecdòtic i, en tot cas, un efecte col·lateral, per allò de les comparacions: com que aquells dies la banda de música de la British Royal Marine s’estava a Barcelona, la van convidar a participar en l’homenatge futbolístic a l’Orfeó i els militars britànics van tenir la pensada de tocar els dos himnes a la mitja part -el del seu estat i el de l’estat que els acollia. O no van explicar prèviament el programa a ningú, o aquest algú no era massa espavilat o tenia una mica de mala intenció -tenint en compte, a més, el motiu del partit-, però no va costar massa que la troca s’emboliqués.
A la llotja de les Corts, al costat del president blaugrana, en aquell moment un altre cop Joan Gamper, hi havia també el de l’Orfeó -Lluís Millet, que el nom no fa necessàriament la persona-, un il·lustre patrici barceloní poc suspecte de revolucionari com Francesc Cambó i el capità general de la regió militar -Milans del Bosch, que algun cop potser sí. Eren els temps de la Dictadura de Primo de Rivera i les emprenyades dels militars tenien conseqüències immediates: el mateix general Milans del Bosch, dos dies després, el 16 de juny d’aquell 1925, va decretar sis mesos de clausura per al camp del Barça, el desterrament de Gamper -que se’n va anar a Suïssa- i la destitució de tota la seva Junta Directiva. Gamper no es va refer del cop -i, ja retornat a Barcelona, es va suïcidar el 1930, diuen que per problemes econòmics i per la depressió que va patir els darrers anys de la seva vida- i al Barça li van aixecar la suspensió després de complir tres mesos.
En temps de dictadura, doncs, xiular -i aplaudir- té les seves conseqüències, i en el futbol també. I ara, molts anys i alguna dictadura després i tot, hi ha qui vol emular Primo de Rivera i Milans del Bosch, potser perquè, en el fons i en la forma, no deixa de continuar-ne el fil de la història.
I encara sort que a ningú se li acudirà de tocar el “God save the Queen” divendres a Madrid, que encara s’embolicaria més. De fet, si s’hagués suspès el Concurs de castells de Tarragona cada cop que el President de la Generalitat hi ha estat xiulat o esbroncat -i ho han estat, amb més o menys ímpetu i potència, tots els quatre darrers-, ja faria anys que no se’n faria cap. Clar que la interpretació dels Segadors -sempre més matinera- hi ha estat molt més ben rebuda. Ja se sap que el públic espectador és selectiu i els seus motius té. I que una cosa és l’expressió en democràcia i l’altra l’ordre en dictadura.
O sigui que tal dia farà un any i pit i amunt! I si no els agrada que s’hi posin fulles.
(Article publicat a http://delcamp.cat/ el 23 de maig de 2012)
Josep Bargalló 
Assumpció Cantalozella
23 Mai 2012
És patètic que es repeteixin els símbols de les males relacions d’EspaÑa amb Catalunya –i tot el món de cultura catalana–. Tombant el dinou, les bases de Manresa, el Memorial de greuges. La gran opció va ser “fer Catalunya” deixant de banda l’ Estat espaÑol. Vam con- seguir: **organitzar el congrés de llengües romàniques a Barcelona, amb el reconeixement del català com a llengua romànica viva.**organitzar la Mancomunitat. **Fundar l’ Institut d’Estudis catalans. **La gramàtica i el diccionari catalans. **L’ Escola de bibliotecàries **Les nombroses edicions de contes i novel.les populars en català que van penetrar fins al més amagat racó del nostre país. L’institut escola, la Cultura de la dona, el Conservatori Municipal de música AIXÒ SENSE COMPTAR AMB L’ESTAT ESPANYOL. I etcètera. –obviola República que ja compta amb una estructura estatal diferent.
És a dir, la Història, com dius, se’ns repeteix.
Quan trencarem amb aquesta cançó enfadosa????
yeagov
23 Mai 2012
El partit de la senyora Aguirre té molts elements ideològics en comú amb totes dues dictadures espanyolistes del segle XX. És curiós, potser no tant, que la solució per evitar una xiulada sigui la mateixa de 1925, clar que llavors va ser l’Estadi de Les Corts, tancat sis mesos, tot i que hi havia la intenció que fos per sempre, i també la intenció de fer desaparèixer el Barça. Ara només parlen de tancar el Calderón si hi ha una xiulada a l’himne i al rei. Tancar el Calderón amb la gent dins, evidentment no poden detenir 60000 persones, seria un escàndol que en un estat presumptament democràtic fossin detingudes 60000 persones per tal de ser identificades considerant que la majoria serien bascos i catalans, la component racista és evident.
Pel Twitter corren missatges d’aquesta mena: