Sobre els nous republicans espanyols i nosaltres

Posted on 11 Mai 2012

1


En tot això que li ha passat a la Casa Reial espanyola els darrers mesos hi ha dos elements nous de trinca. No ho són les coses que se n’ha sabut -perquè formen part de la seva tradició i dels seus costums, des dels negocis fins a les caceres. Sí que és novetat, en canvi, que tot això hagi arribat als jutjats I hagi estat publicitat per tot els mitjans. Que s’hagi trencat el mur de silenci que els envoltava. I ho és, també, que hagin aparegut -si més no, donant la cara- nous republicans espanyols, molts d’ells prou coneguts per la posició -social, institucional…- que ocupen. I és significatiu que d’aquests nous republicans n’hagin aparegut ben pocs a casa nostra, més enllà d’alguna atzagaiada dels de Ciudadanos, sempre tan sensibles al que preocupa a Espanya. Aquí, a hores d’ara, hi ha els mateixos republicans i monàrquics que abans. I els mateixos que callen, mai no diuen res sobre el tema i hi passen de puntetes, tot i que podem sospitar què pensen i perquè callen -en aquests casos, l’evidència és que la indefinició amaga un suport implícit a que les coses continuïn com estan.

La caiguda del mur del silenci reial a l’Espanya s’ha donat a la vegada, doncs, que la sortida de l’armari de molts d’aquests nous republicans, la majoria d’ells pertanyents a la dreta mediàtica, periodistes, opinadors i polítics que es mouen al voltant dels mitjans més radicals de la caverna madrilenya -abanderats indissimulats de la catalanofòbia i l’euskalfòbia xenòfoba. De fet, sembla com si la dreta més pura i dura hagués fet córrer la consigna d’aquest nou republicanisme, i amb entusiasme.

És, però, un republicanisme de nou encuny, que no té res a veure amb el de tota la vida: no reivindica la tradició -molts d’ells no només s’han negat reiteradament a condemnar el franquisme, sinó que l’han reivindicat, amb la veu més o menys alta-, no assumeix cap dels seus valors -drets socials i de les minories, laïcitat… No, ans el contrari, propugna un model més aviat proper al totalitarisme: prohibició i persecució de les idees contràries, repressió de les actituds divergents, negació de l’altre… Són els que demanaven el cap del Pepe Rubianes quan blasmava, punyent i amb ironia, tant la monarquia com aquesta Espanya monocolor i intransigent.

D’on beu, doncs, aquest nou republicanisme espanyol, més enllà dels fets i les actituds dels Borbons -ADN familiar i institucional mantingut amb perseverància generació rere generació?. Diuen que de l’aznarisme més ranci, oposat no només per retrets personals al monarca, sinó obsessionat amb trencar amb l’actual marc jurídic i construir-ne un de nou, sense autonomies -un altre cop només “regiones y provincias”-, ni llengües territorialment cooficials -i encara menys models educatius fonamentats en la diversitat lingüística-, ni espai de joc institucional per als partits no estatals… El retorn al bipartidisme de la restauració vuitcentista i a la consolidació de l’Espanya central, centrípeta i centralitzada. Una, unitarista i unificada. És en aquest full de ruta que la desparició de la monarquia -amb un previsible suport populista arran de la publicació i el debat de tot el que ha succeït al voltant del Casa Reial, un fets més escandalosos encara en plena crisi- esdevé el moment clau per a una nova Constitució que relligui completament la seva aposta, que troba Rajoy poc decidit, el Tribunal Constitucional massa feble… Aquesta, però, no és la nostra guerra. No ho és, no és la guerra dels que defensem una república catalana. Com a molt, és una batalla temporal: mentre siguem pressupostàriament espanyols, hem de vetllar per l’eficiència dels diners públics que també són nostres. I la monarquia és pressupostàriament un servei ineficient i engreixat. Tot i que, per a nosaltres, el que és absolutament ineficient és l’Estat en si mateix.

Fa uns anys, en una conversa de feina, una persona de la Casa regnant em va preguntar què volia dir, per a mi, ser republicà. “Miri -li vaig dir-, jo sóc català, republicà i independentista. I això vol dir que vull una República Catalana. És a dir, quan el meu país sigui independent, ha de ser una república -que crec que és el sistema més democràtic i modern. Però, quan succeeixi això, que Espanya sigui el que vulgui la seva gent. Si volen ser una república o volen continuar sent una monarquia. Fins i tot crec que això és el que passarà: Catalunya, republicana i Espanya, monàrquica. O sigui, jo no vull que deixin de ser reis d’Espanya -com tampoc vull que ho siguin. Vull, més modestament, que deixin de ser reis de Catalunya.”

La resposta? Un altre dia, que ja m’he allargat massa.

(Article publicat a http://intocabledigital.cat/ l’11 de maig de 2012)