Exercicis de mètrica: “Quina grua el meu estel…”, de Joan Salvat-Papasseit

Posted on 11 Mai 2012

1


Exercici

Analitzeu els elements mètrics essencials d’aquest poema de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), amb especial atenció als aspectes de rima, i valoreu també els components retòrics més significatius:

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

 L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

 De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

 Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

 Amiga del dolç turmell.
Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

 Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

 Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

 Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.

Pauta de l’exercici

 
Quina grua el meu estel,               7A
quin estel la meva grua!               7B' 
-de tant com brilla en el cel          7A 
sembla una donzella nua.            7B'

L'espurneig que em fereix l'ull      7C
són els seus pits quan s'inclina:   7D' 
si fa un mirall de l'escull                7C 
perleja a l'arena fina.                     7D'

De la meva barca estant                 7E 
dono al cordill tota mida.               7F'
I l'ala clara, sestant                         7E 
del gavot que passa i crida.           7F'

Oh, el seu flanc rosa i argent        7G 
i la trena que es deslliga!             7H' 
Vola d'oronella al vent!                  7
Cabell desfet de l'amiga!              7H' 

Amiga del dolç turmell.                  7I 
Com una vela s'enfila                     7J'
espitllera de l'ocell:                         7I 
si jo llenço el braç, vacil·la.            7J'
 
Vianant vora la mar                         7K 
prega pels marins que arriben;      7L' 
si veuen l'estel dansar,                   7K
moren de tant que sospiren.          7L'
 
Vianant, puja al meu bot                7M 
que és lliure de la sentida,             7N' 
però no diguis ni un mot                7M
si no vols perdre la vida.                7N'
 
Vianant, no parlis, no,                     7O
que l'oreig l'acosta, i mira              7P'  
que et prendrà l'amor senyor         7O
-que el mariner ja sospira               7P'

Aquest poema de Joan Salvat-Papasseit és prou conegut, especialment a partir de la cançó que va popularitzar Joan Manuel Serrat -i de versions posteriors. De fet, el poema en si és, mètricament, molt proper a la cançó popular, tant per l’estrofa que fa servir Salvat -els quartets- com pel metre -l’heptasíl·lab, el vers per excel·lència de la poesia tradicional i del cançoner. I també ho és pels diversos jocs lingüístics -fonètics i semàntics- que proposa.

El poema és format per vuit quartets de versos heptasíl·labs, de rima consonàntica, encadenada i alternada. Així, cada quartet presenta dues rimes fonètiques encadenades, la primera accentualment masculina -en paraula aguda- i la segona femenina -en paraula plana i marcada amb el símbol ‘. Els quartets són esparsos pel que fa a la rima fonètica, és a dir, cadascun té dues rimes diferents a les de la resta. Bé, això és així si partim de la base que són rimes consonàntiques, que ho són. Però, el poema va més enllà, i el ritme i la sonoritat que expressa -i que el fa tan propens a ser musicat- presenten un altre tret de rima, que relliga els diversos quartets: excepte en el primer, tots els versos parells dels altres quartets rimen entre si de manera assonàntica i monorima: inclina”/”fina”/ ”mida”/”crida”/ ”deslliga”/”amiga”/ ”enfila”/”vacil·la”/ ”arriben”/”sospiren”/ ”sentida”/”vida”/ ”mira”/”sospira”.

No podem dir que això sigui casual. No, al contrari, és estrictament volgut: rima consonàntica en tots els versos; i, a la vegada, una monorima assonàntica en els versos parells de cada quartet, tret del primer -que actua, a més, com a proemi del poema i que, tampoc no pas casualment, ha estat triat com a tornada en les versions musicades.

Però, aquest no és l’única assonància que hi trobem. N’hi ha d’altres casos, ara en els versos imparells, però que afecten, en cada cas, només a dues estrofes. No són, doncs, tant sistèmics, però també tenen la seva funció: n’hi ha un, de clar, entre la quarta i cinquena estrofes -”argent”/vent”/turmell/”ocell”-; un altre, de més allunyat, entre la tercera i sisena -”estant”/”sestant”/”mar”/dansar”i-; i un tercer, també proper, entre la setena i la vuitena -”bot”/”mot”/no”/senyor”.

Tot aquest conjunt de rimes estableix una estructura travada i complexa que relliga tot el poema, amb la consonància com a definició de cada estrofa i amb l’assonància com un crescendo que les va agrupant de dos en dos. La sonoritat, doncs, és completa, rica i reeixida, tot i més quan es tracten de versos curts -heptasíl·labs- i la funció de reiteració de sons que acompleix la rima es dóna cada poc nombre de síl·labes.

 Ho podem comprovar en aquest quadre -en el qual a b, c i d són les rimes assonants que acabem d’esmentar:

estrofa rima accentual consonant assonant
1 alternada A B sense tipus 1
2 alternada C D imparells: sense parells: a tipus 2
3 alternada E F imparells:  b parells: a tipus 3
4 alternada G H imparells: c parells: a tipus 4
5 alternada I J imparells: c parells: a tipus 4
6 alternada K L imparells: b parells: a tipus 3
7 alternada M N imparells: d parells: a tipus 5
8 alternada O P imparells: d parells: a tipus 5

Pel que fa a la rima, doncs, hi ha cinc tipus d’estrofes:

tipus 1 alternada, de dues rimes consonants esparses i sense rima assonant estrofa 1
tipus 2 alternada, de dues rimes consonants esparses i sense rima assonant als versos imparells i rima assonant a als parells estrofa 2
tipus 3 alternada, de dues rimes consonants esparses, rima assonant b als imparells i a als parells estrofes 3 i 6
tipus 4 alternada, de dues rimes consonants esparses, rima assonant c als imparells i a als parells estrofes 4 i 5
tipus 5 alternada, de dues rimes consonants esparses, rima assonant d als imparells i a als parells estrofes 7 i 8

El crescendo eufònic, sonor, és evident i la seva estructuració en combinacions binàries també. El final és un esclat: les dues darreres estrofes, els vuit darrers versos, tenen quatre rimes consonants distintes -agrupades de dos en dos, la qual cosa permet mantenir el quartet com a estrofa-, però, a la vegada, queden unificades per unes mateixes assonàncies.

Un altre element mètric que val la pena d’esmentar és la notable quantitat d’enllaços fònics, de processos de sil·labació, que hi ha en tot el poema: un total de vint, entre elisions -que són la majoria, tipus “que em”- i sinalefes -tipus “i argent-, i que ens tornen a parlar de la voluntat popularitzant de Salvat-Papasseit, en aquest cas pel que fa a l’ús recursos de l’oralitat.

 Amb tot, però, hi ha un component, ja no estrictament mètric, però sí retòric, que se’ns apareix com a força més significatiu en el desenvolupament del poema i que el fa també molt suggerent. El trobem ja en ls dos primers versos:

    Quina grua el meu estel,

    quin estel la meva grua!

Aquest sonor paral·lelisme sintàctic, dos versos d’idèntica construcció, és, a la vegada, una anàfora -els dos versos comencen de manera idèntica i tenen una mateixa estructura- i, especialment, un quiasme -presenten la disposició creuada de dos sintagmes, en aquest cas dues paraules. Un quiasme, recordeu, és una figura retòrica que es fonamenta en aquest encreuament i estableix, doncs, una simetria superoposada (A B / B A: grua estel / estel grua). La simetria pot ser només sintàctica, però també pot ser semàntica. I aquí és on recau, també, l’extraordinària riquesa d’aquests dos versos: són una tautologia -però no pas utilitzant el terme de manera negativa, ans el contrari-, un joc amb dos mots polisèmics que aquí tenen el mateix significat. Segons la definició del DGEC, entre les diverses i variades accepcions d’”estel” hi ha: “aparell format per un tros de paper o de tela mantingut estès i subjecte per una carcassa de canyes o de llistons que pren en conjunt una forma poligonal, lligat a un cordill llarg que hom deixa anar perquè s’elevi amb l’impuls de l’aire”. El mateix DGEC, d’entre les altres accepcions de “grua” -un ocell, una màquina…- dóna: “estel, especialment quan és de paper” i encara l’exemple “fer volar una grua”. Aquesta assimilació de significat grua=estel hi ha qui la sosté en el fet que la forma que pren l’ocell -la grua- quan estén les ales és, precisament, assimilable a l’estel volant. De fet, és ben possible: només cal recordar que, en anglès, la paraula “kite” també té aquest doble significat, tant l’estel per a fer volar com un ocell, en aquest cas un milà.

Grua”, doncs, és un mot polisèmic, de diverses accepcions i segurament la menys coneguda en la majoria del territori és la de sinònim d’estel. Malgrat això, en bona part de la costa catalana és el mot més usual per anomenar aquell “tros de paper o de tela” que es fa volar. Salvat-Papasseit, un nen d’origen gitano, d’avis del Camp de Tarragona i nascut i criat a la Barceloneta, el que feia volar a la platja eren grues -més que estels, que és el que tenien els nens de Gràcia en amunt. “Quina grua el meu estel…” és, doncs, un quiasme de sinònims -el local, primer, i el més estàndard, després.- emmarcat en un poema on predomina un clar ús del llenguatge mariner -”sestant”, “gavot”, “bot”, “sentida”, “oreig”…

No es tracta -no crec que es tracti- d’un paral·lelisme que vulgui anar més enllà, i que compari explícitament l’estel que voleia amb la grua-màquina que també sembla que voli damunt les cases, com ha fet notar algun crític per tal de donar suport a la tesi que és un poema arrenglerat en les influències que Salvat-Papasseit significava del corrent avantguardista conegut com a maquinisme. El nostre poeta coneixia el maquinisme, evidentment, i la seva petja la podem trobar en els seus manifestos i articles, i en alguns dels seus poemes. Però, sincerament, no crec que aquest sigui el cas.

Si l’assimilació grua=estel pot tenir un origen metafòric, el cert és que el poeta no només hi juga, si no que desenvolupa el poema, precisament, a partir d’un bon nombre de metàfores i comparacions també molt suggerents: la grua és “una donzella nua” que “perleja a l’arena fina”…

Finalment, encara, podem esemntar un altre element retòric, que arrodoneix l’estructura mètrica: les anàfores finals del poema. La primera paraula del primer vers de les tres darreres estrofes és la mateixa: “vianant”. Aquesta anàfora, a més, trenca el protagonisme del text que acompanya el jo de poeta: en les cinc primeres estrofes, l’estel i l’amiga; ara, aquest vianant. Però el recurs de l’anàfora va més enllà: en les dues darreres estrofes, darrera aquest “vianant” del primer vers hi ha un verb en imperatiu i el segon vers, igualment anafòric, comença per un una subordinada amb “que” de nexe. En d’altres versos d’aquests quartets es repeteixen els imperatius i les partícules negatives, així com els “que”.

Aquests dos darrers versos són, un altre cop, un tot simètric travat -retòricament, mètricament i pel que fa al desenvolupament del contingut. La cloenda del poema, el seu epifonema:

  Vianant, puja al meu bot        7M d 
  que és lliure de la sentida,      7N' a 
  però no diguis ni un mot        7M d 
  si no vols perdre la vida.         7N' a

   Vianant, no parlis, no,           7O d 
  que l'oreig l'acosta, i mira        7P' a 
  que et prendrà l'amor senyor   7O d 
  -que el mariner ja sospira.       7P' a

Mètrica i retòrica -eufonia i simetria- al servei d'un poema d'amor vora mar.

Material complementari

Serrat va incloure “Quina grua el meu estel” a l’àlbum “Res no és mesquí”, tot ell de poemes de Salvat-Papasseit. Aquí teniu diversos enllaços:

reproducció de la cançó en un video d’imatge fixa

http://www.youtube.com/watch?v=0GYJmEm0Dyg&feature=related

per descarregar en mp3

http://www.allmp3download.com/mp3/Joan_Manuel_Serrat_Quina_grua_el_meu_estel.htm

http://joan-manuel-serrat.freedownloadmp3.net/

Televisió de Catalunya va dedicar un programa a Joan Salvat-Papasseit -més exactament, a la seva obra musicada per diversos cantautors i músics, que, amb els anys, han estat molts-, en el qual Jofre Borràs interpretà una versió de “Quina grua el meu estel…”

http://www.tv3.cat/videos/227091350 (1a part)

http://www.tv3.cat/videos/227462451 (2a part)

(Per cert, Jofre Borràs és de Torredembarra sur mer, una altra platja de grues)

Nota: i De fet, aquesta llunyania, si no fos pels altres casos, l’hauríem de considerar com de difícil compliment de la funció eufònica que té la rima, de reiteració de sons pròxims -per un motiu semblant, per bé que la llunyania és encara més gran, he considerat diferents les rimes consonàntiques en -ida de la tercera i setena estrofes.

Imatges:

grua = estel

grua = ocell

grua en forma de grua