Sant Jordi: la festa del llibre, i d’una llengua i una cultura singulars i universals

Posted on 23 Abril 2012

2


(Publicat originalment en anglès a http://www.helpcatalonia.cat/2012/04/sant-jordi-festival-of-book.html)

La llengua catalana és una llengua romànica amb més de mil anys d’història i una producció literària que neix, a l’època medieval, al costat de les altres literatures que s’expressen en les noves llengües que sorgeixen de la fragmentació del llatí. Filòsofs com Ramon Llull, pensadors com Bernat Metge i Francesc Eiximenis, poetes com Ausiàs March i novel·listes com Joanot Martotell (amb Tirant lo Blanc) situen el conreu literari de la llengua catalana en un primer pla europeu ja des d’un bon començament, i ho fan des del talent i la creativitat més rabent.

Ramon Llull, entre els segles XIII i XIV, va obrir el camí, encara al costat del llatí, de l’ús de les noves llengües romàniques per al pensament, la teologia i la divulgació científica, i també per a la poesia i la narrativa. Ramon Llull, en la seva obra en català, personalitza l’esclat de la riquesa cultural medieval romànica. Va ser el primer autor que va utilitzar una llengua neollatina per a expressar els coneixements filosòfics i tècnics i va ser el creador del català literari, amb un superb domini de l’idioma, tant en prosa com en vers. I, amb la seva pròpia biografia, ben atzarosa, i els seus viatges, Llull va protagonitzar també l’obertura d’un pont de diàleg entre el món cristià i el món musulmà. De fet, ja en la seva època va ser un autor molt considerat: com succeïa només amb els “grans”, a Ramon Llull encara se’l coneix també amb el seu nom traduït al llatí o a la pròpia llengua de cada país: Raimundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Lully…

Però, el català no és només una llengua antiga, amb història. És, també, una llengua viva, moderna, i amb voluntat de futur. Producte de les anades i vingudes de la mateixa història europea, i de la mediterrània en particular, el català s’estén, en ple segle XXI, en territoris diversos de quatre estats, i té un nombre alt de parlants, vorejant els 10 milions, que supera clarament la mitjana de les llengües oficials de la Unió Europea.

La llengua catalana, avui, és l’únic idioma oficial d’Andorra (l’Estat dels Pirineus), té règim estatutari d’oficialitat –al costat de l’espanyol- a les comunitats autònomes de Catalunya, Valenciana i de les Illes Balears –amb el reconeixement de les seves pròpies variants- i és utilitzat per a comunicacions públiques per l’Ajuntament de Perpinyà (i d’altres municipis catalanoparlants del territori francès conegut com a Catalunya del Nord) i pel de l’Alguer (a la illa de Sardenya). Llengua vehicular de l’ensenyament obligatori i postobligatori als territoris on té consideració jurídica d’oficialitat, fora del seu àmbit té una notable presència universitària: hi ha assignatures curriculars de llengua catalana, a més de les universitats pròpies, a unes 170 universitats d’arreu del món, en tots cinc continents, amb un especial incidència a Europa i, en menor grau, a Amèrica.

El català és, també, una llengua abocada a les noves tecnologies. A començaments del 2007 l’empresa Google va anunciar l’acord amb cinc biblioteques de Catalunya per tal de digitalitzar i situar a la xarxa més de 300.000 títols de llibres escrits en llengua catalana, el segon acord d’aquest tipus que no afectava material bibliogràfic en anglès. Així mateix, des d’abril de 2006 els usuaris d’internet poden registrar-se en el domini .cat, un domini genèric (gTLD) adreçat a la comunitat lingüística i cultural catalana. El català és, així, l’única llengua que, com a tal, disposa d’un domini a internet. És, segurament, el resultat de ser una llengua d’alt ús a la xarxa però no ser oficial de cap gran estat amb domini propi. De fet, segons dades fetes públiques anualment des del 2005, el català se situa de manera sostenible en el lloc 25è del rànquing d’internet, amb lleugeres fluctuacions anuals. Aquesta posició millora fins al 20è lloc si la mesura presa és la de pàgines web/parlants de la llengua.

La importància de la presència de la llengua catalana a internet, amb l’obtenció del domini propi, és, segurament, l’exemple més evident de la paradoxa de la seva realitat. A les llengües majoritàries no els cal un domini propi perquè totes són oficials i pròpies d’un gran estat que ja posseeix un domini com a tal (.fr, .de, .es, .it, .uk, .us…). Les llengües minoritàries, en canvi, les que no són oficials de cap gran estat, no tenen la força econòmica, social, cultural… que els permeti arribar a un domini específic. Aquest és, doncs, un altre exemple de la paradoxa constant en què es mou la llengua catalana. Cap gran Estat que la tingui com a oficial, però una realitat suficientment potent com per assolir un lloc propi en la societat global de la comunicació, en la icona de la modernitat.

Essent com és Catalunya la capital editorial del món hispànic i tenint la llengua catalana aquest pes econòmic i cultural, no ens ha d’estranyar que les xifres en aquest camp siguin també considerables. S’editen, cada any, més de 10.000 en llengua catalana. La majoria d’aquests 10 mil títols, evidentment, van ser escrits originàriament en català, però un nombre important correspon a traduccions: de fet, l’edició en català assoleix el 10è lloc mundial pel que fa al nombre de traduccions d’altres llengües. El català, doncs, és una llengua majoritària també pel que fa a la recepció d’obres publicades originàriament en d’altres llengües. La llengua catalana no és, doncs, una llengua minoritària. Com no ho és la literatura, el pensament, la creació i la indústria que s’hi expressen. Ni per la seva trajectòria històrica, ni per la seva realitat actual.

La fortalesa de la indústria editorial catalana -en català i en espanyol- és prou coneguda. Barcelona és, no només la capital, de la indústria editorial de l’Estat Espanyol -s’hi editen més del 80% dels títols de creació literària-, ho és també del mercat exterior -la indústria editorial catalana aplega més del 50% de les exportacions de tot l’Estat. No només això, sinó que el 18% del mercat llatinoamericà, d’una manera o altra -a través de presència directa o de filials nacionals- està en mans d’editorials catalanes.

La internacionalització de la nostra indústria editorial, però, va més enllà encara del mercat estricte dels països de llengua espanyola, i s’estén arreu, consolidant i engrandint la potència del sector. Una indústria sòlida, potent, amb tradició i amb futur. Que té presència en totes les matèries i que té, a més, la virtualitat d’editar llibres en les dues llengües de la societat en la qual està radicada, per molt que el seu mercat sigui molt més ampli. De fet, per a la nostra indústria, l’espanyol és la llengua que li aporta una segura i assegurada presència en el mercat internacional i el català la que li aporta la seva singularitat, però també una diversificació que accentua la seva potencialitat econòmica.

La força d’aquesta indústria, el reconeixement de la nostra tradició literària i del vigor de la llengua van fer que, el 2007, la cultura catalana fos la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt, la de més prestigi i la que aplega més professionals de tot el món. Era la primera vegada -i per ara encara la única- que la convidad d’honor era una cultura -i una literatura- que no representava per ella mateixa cap Estat -o cap conjunt d’Estats.

Però, el nostre patrimoni no només és històric o tradicional. La modernitat i la contemporaneïtat ha estat i és també extensa i rica. La cultura catalana ha estat i és altament creativa. Sense moure’ns dels darrers cent anys, pintors com Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies o Miquel Barceló, arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Lluís Sert, Enric Miralles o Santiago Calatrava, músics com Pau Casals o Alícia de la Rocha, cantants lírics com Josep Carreras, Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Jaume Aragall o Joan Pons…

La solidesa de la nostra creació literaària ha estat reconeguda en la veu d’autors d’arreu que n’han parlat, amb admiració i coneixement, com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Seamus Heaney o Harold Bloom. Sense voler ser exhaustiu, no puc deixar de recordar que García Márquez ha escrit sobre la novel·lista Mercè Rodoreda; Vargas Llosa sobre la novel·la medieval Tirant lo Blanc; Heaney sobre el poeta Gabriel Ferreter… Bloom ha estudiat Ramon Llull i, també, autors moderns i contemporanis. A The Western Canon (1994), hi va incloure sis escriptors del segle XX en llengua catalana: Carles Riba, J.V. Foix, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Perucho i Pere Gimferrer -aquest encara en plena creació.

Si els anys previs a la Fira de Frankfurt, havíem vist com un autor jove en llengua catallana, Albert Sànchez-Pinyol, havia assolit un reconeixement internacional amb la seva novel·la La pell freda, traslladada a una trentena d’idiomes entre la seva aparició, el 2004, i l’any de la Fira, aquell mateix 2007 es va donar l’esclat d’un altre novel·lista, Jaume Cabré, que va situar més de 500.000 exemplars de Les veus del Panamo en alemany i va aconseguir, en poc temps, traduccions en una vintena de llengües, que han augmentat de manera sostinguda. La literatura catalana moderna i contemporània presenta una riquesa notable de gèneres, estils i influències. La nostra és una cultura amb una enorme tradició tant creativa com industrial, cert. I per això ens agrada recordar sempre que Ramon Llull fou el primer autor que va escriure de filosofia i ciència en una llengua neollatina –i ho va fer en català- i que les nostres Publicacions de l’Abadia de Montserrat són l’editorial degana del continent europeu, i d’arreu. Però, també volem subratllar la visió d’una cultura radicalment moderna, lligada a les noves tecnologies i que pot oferir tots els registres possibles. Llengua i literatura, és clar, però també art, indústria, cinema, cultura popular, dansa, teatre, música, disseny, grafisme, arquitectura, còmic, turisme, gastronomia… Tradició i modernitat, història i contemporaneïtat, ciutats i territoris, noms de prestigi i joves emergents… I, sempre, com a nexe comú, talent creatiu. La nostra aportació singular a la cultura universal.

És el lema que vàrem triar per a Frankfurt 2007: “Cultura catalana, singular i universal”. Amb talent i creativa. Tradicional i moderna. Transfronterera.