L’escola, de qualitat i catalana

Posted on 20 Abril 2012

0


Avui acabem la setmana de l’anunci de les retallades que l’Estat vol imposar en sanitat i educació. Primer et convoco a Madrid per explicar-te que vull que facis i figura que escoltar què en penses i després ho aprovo sense haver fet el més mínim cas del que m’has dit. Tot de dilluns a divendres, en un plís-plas i amb l’amanida mediàtica de l’embolic d’Argentina, Repsol, interessos econòmics d’alt nivell i patriotisme postcolonial d’uns i altres i l’embolcall extraordinari del muntatge barroer d’un borbó compungit recitant de memòria el que li ha escrit un guionista tirant a mediocre, mostra fefaent que la monarquia pateix una crisi professional de difícil reversió.

El ministre Wert –que li han tret el malnom de “no doy una”, però du una velocitat de creuer considerable, si ens mantenim en les metàfores marítimes usuals aquesta temporada- s’ha tret del barret una barreja de notable marxa enrere en elements de qualitat educativa i fugida endavant en augment indiscriminat de taxes, tot embolicat en una vergonyosa assumpció de competències que no té. Des de Catalunya hi ha qui ha insistit més en aquest darrer punt que en els altres: cert, la invasió de competències és greu –es carrega les regles de joc i Wert és ministre en el marc d’aquestes regles-, però encara ho és més la voluntat de dinamitar el sistema educatiu públic i fer-lo endarrerir dècades.

Molts dels il·lustres opinadors que posen el crit al cel sobre els resultats de les avaluacions del sistema i parlen una i altra vegada de fracàs escolar –sovint sense saber quines són les claus de l’èxit-, callen ara davant unes mesures que no milloraran res, perquè ni poden ni volen fer-ho. I hem de defensar les competències de la Generalitat en matèria educativa –i el canemàs dibuixat per la Llei Catalana d’Educació- no només perquè la recentralització és un retorn a un unitarisme encara més asfixiant i contrari a la nostra identitat –la petita identitat que ens permet de mantenir el marc constitucional espanyol, i encara amb suor-, sinó també, i ben especialment, perquè és la garantia del manteniment d’uns mínims de qualitat del sistema educatiu que Wert i els seus es volen carregar a marxes forçades i sense mirament.

El Pacte Nacional per l’Educació i la Llei d’Educació de Catalunya –amb les febleses que poguessin tenir en el seu moment, ara desdibuixades del tot per la via dels fets- són la garantia jurídica de qualitat i igualtat d’oportunitats, de la condició de factor de cohesió social de l’escola, de la corresponsabilitat sociaI amb l’entorn educatiu… Les propostes de Wert van pel camí contrari. Defensem, doncs, el nivell competencial de la Generalitat en matèria educativa i fem-ho, també, per defensar el nostre model propi d’escola.

O, dit a l’inrevés, qui demani a l’escola –mestres i professorat, famílies, alumnes…- suport en la defensa de la Generalitat com a l’autoritat educativa de Catalunya que també ho faci perquè en defensa l’essència d’un model basat en criteris d’equitat, suficiència i excel·lència, i els principis d’inclusió, cohesió, pluralisme i coeducació.

L’escola, catalana i de qualitat. O, si volen, de qualitat i catalana.

(Publicat a http://www.delcamp.cat el 20 d’abril de 2012)