Avui falta un dia menys

Posted on 13 Abril 2012

1


Ahir, 10 d’abril, que feia 80 anys de les eleccions municipals que van donar pas a la proclamació de la República i que l’Andreu i la Maria de Siurana -i alguns altres empresaris- van fer la primera passa efectiva per a la insubmissió fiscal, els @jovespriorat recordaven pel Twitter una contundent afirmació de Manuel de Pedrolo: “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.

Ahir, l’endemà del 19è aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló -víctima del feixisme impune-, les tertúlies de la ràdio debatien les propostes del ministre Fernández Díaz, disposat a engarjolar fins i tot els ciutadans que exerceixin el seu dret d’expressió i manifestació a partir de la resistència passiva -i pacífica. Com deia algú -a la xarxa, no pas a les cada cop més encarcarades i conservadores tertúlies-, Gandhi i Luther King tornarien a la presó en aquest Estat que fa aigües per tot arreu, com hi van anar a parar a l’Índia colonial i a l’Amèrica segregacionista.

Ahir que l’Estat -d’històrica voluntat colonitzadora i segregadora- amenaçava Argentina -just ahir que també feia anys de les Malvines- tot defensant interessos empresarials globalitzadors, es refermava en la seva decisió de prioritzar els serveis públics fonamentals -sanitat i educació- a l’hora de centrar les retallades més grans de les retallades, enlloc de defensar la prioritat d’aquests serveis per damunt de les inversions militars i el manteniment de ministeris sense competències reals.

Ahir que, al Congrés de Diputats de Madrid, la dreta majoritària va impedir la presència d’ERC en una Comissió -com havia impedit abans que Izquierda Plural tingués un lloc a la Mesa o Amaiur grup parlamentari-, fent passar la roda de l’absolutisme per damunt de la representativitat que teòricament és sobirana, els mercats del món continuaven demostrant -a dies a cara descoberta, d’altres més d’esquitllèvit- que manen molt més que el govern de l’Estat -que es deixa manar.

Avui falta un dia menys perquè puguem començar a fer el nostre propi camí. No hi ha més cera que la que crema, ni cap altre camí que no sigui el nostre propi. I això que, tot sovint, els independentistes tenim vocació de gag de Polònia. Com el d’ahir. Bo.

(Publicat a http://www.delcamp.cat el 13 d’abril de 2012)

Etiquetat: ,