València, Manresa, Mallorca i Reus. Coses d’un cap de setmana

Posted on 27 Març 2012

0


Dissabte vespre, mentre els congressistes de Convergència feien mitja part en el seu cap de setmana sobiranista, Canal9 estrenava  “Poeta de meravelles”, un extraordinari documental sobre l’obra de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), el gran poeta de l’amor, la mort, la postguerra i el país, el poeta de Burjassot i de València. Aquest dossier Estellés de la malmesa televisió pública valenciana no només ens tornava a fer sentir la rotunditat de la veu estellesiana –la seva pròpia i la que ha pres forma en l’Ovidi, el Paco Muñoz, els Obrint Pas, el Pau Alabajos…- sinó que donava veu, també, a un País Valencià viu i compromès –malgrat la voluntat anorreadora d’anys i anys de governs ppopulars- i ens recordava que un dels majors triomfs de l’unitarisme espanyol ha estat i és la nostra fragmentació com a realitat política i com a consciència lingüística, cultural i nacional. Tant d’enrenou –absolutament justificat- perquè al País Valencià no es pot veure Tv3, però ben poc soroll perquè Canal9 no es pot veure al Principat –i no val a dir que Canal9 no és Tv3: som nosaltres els que ho hem de poder decidir en cada moment. El més greu del #sensensenyal és que és mutu i que és un pas més en aquest allunyament sostingut a què ens sotmet ben conscientment Espanya.

El mateix dissabte, que tots els noticiaris obrien a Reus, ens assabentàvem gairebé d’amagatotis que un grup organitzat de feixistes havia atacat -amb tota la violència que són capaços des de la seva impunitat- uns joves que esperaven per entrar a un concert de rock a Manresa. Feixisme que colpeja físicament a casa nostra mentre un altre feixisme es mou lliurement  i sense escrúpols en diaris, ràdios i televisions –de Madrid, certament, però també d’altres indrets. Tot és violència.

I diumenge, que alguns tornaven satisfets cap a casa, a Mallorca milers de persones feien costat als 25 dies de vaga de fam per la llengua de Jaume Bonet –ara represa per Tomeu Amengual- , resposta cívica a una altra agressió, la violència –de nou ppopular- contra la nostra llengua. La d’Estellés, la de Bonet… La veu del poble.

Ho va escriure, magníficament, Estellés:

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les tues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

Se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 27 de març de 2012)