Els sonets de Maria-Mercè Marçal: classicisme i modernitat

Posted on 25 Març 2012

0


Maria-Mercè Marçal (1952-1998), tot i que va participar també en la fundació de l’editorial, va començar a publicar una mica més tardanament que els seus companys del Mall i, malgrat la seva desaparició sobtada, va construir l’obra poètica més sòlida, amb més projecció interior i exterior i més valorada de tots ells. El seu primer llibre (Cau de llunes, 1977) incloïa, també, el seu primer sonet, el que seria el primer de molts.

Els sonets, precisament,  seran el vehicle formal per excel·lència de la poesia de Marçal, i especialment de l’amorosa:

 

                        Veus?, només tu camines pels meus prats.
                        I jo, arraulida a l’escó de la nit,
                        et sento els ulls, com dos escarabats
                        que enfilen, lents, la costa del meu pit.
 
                        Als vidres resta un tel lleu de tristor
                        i una oreneta negra estén les ales
                        sobre els teus llavis. Au, sega la por,
                        llença l’esglai per l’ull de les escales!
 
                        Gosa escalar la boira amb peu solà.
                        Ran de la deu, amor, ran de l’eixut,
                        hauràs, al cim de tot, la solitud.
 
                        Pots compartir-la amb mi, com un berenar
                        tendre i amarg, la mel damunt el pa
                        i el bri de pena que l’hora ens ha dut.

 

Rima fonètica: consonant               Rima accentual: alternada

Estructura estròfica:

1. Quartets (dos): de quatre rimes encadenades: ABAB CDCD

2. Tercets (dos): de dues rimes creixents-minvants: EFF EEF

Metre: decasíl·labs no cesurats (accent a la 4a, 6ena i 8ena)

Observacions: només és femenina la rima D

 

Marçal utilitza, també, la fórmula de la suite o seqüència de sonets –molt estesa en les literatures romàniques ja des de l’època dels stilnovisti-, escrits aquest cop en alexandrins –i, de manera esparsa, amb la presència anisosil·làbica d’un o dos decasíl·labs a minore en cadascun d’ells-, amb un domini extraordinari de tots els registres de la llengua, des dels més cultes fins als més populars:

 

                        TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA
 
                        1
                        Camises de dormir de setí. I una rosa.
                        I quines coses que ens fan felices! Veus?
                        Ens pintarem les ungles de les mans i dels peus
                        amb pètals de gerani. I sentirem la nosa
 
                        d’aquell vell cartipàs on calcàvem paraules
                        -ai, trampes de colors per als infants babaus!
                        Al fons del mar varen llençar les claus,
                        allà on feien l’ullet els tresors de les faules.
 
                        Au, anem a cercar-les, vestides de pirata!
                        Però, la lluna, on té el seu vaixell de plata?
                        Qui ens embulla les trenes a les branques dels saules?
 
                        Paraules de setí. Amb pell d’amor, paraules…
                        La nit, que ens xuclaria mar endins i no gosa,
                        ha esfullat aquest dia amb crepuscle de rosa.
 
                        2
                        Ralet, ralet… Paraules petitones.
                        Zapz? La Maiamaxè t’eztima finz al cel!
                        Besar-te els ulls és fer volar un estel
                        en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?
 
                        Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
                        hi he arribat amb l’amor humit de serení.
                        Penyora aquest joc, duré, demà al matí,ç
                        braçalets de petons a cada manuquella.
 
                        Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
                        I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
                        Per obrir la magrana tancada sense panys
                        ens hem calçat als dits dels peücs de les fades.
 
                        I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
                        una festa d’olors amb la trena desfeta.
 
                        3
                        Avui la pluja no duu espines. Vine.
                        Té, serva’m a les mans aquest cor, com si fos
                        un molinet de vent desbocat, de colors.
                        Corrents, baixa les graus on l’amor s’endevina!
 
                        Para-li cabaneta al racó dels follets
                        i atansa flors i fulles d’olor a la fogaina.
                        I jo amb polsim d’ales de voliaina
                        et sembraré els cabells de missatges secrets.
 
                        Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina
                        i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.
                        Avui la pluja no duu espines: vine!
 
                        Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta
                        i, a tocar de la llinda d’un paisatge proscrit,
                        castells de foc oberts a mar, torres de festa.

                       

“Camises de dormir…”     Tipologia: sonet en alexandrins

Rima fonètica: consonant                     Rima accentual: alternada

Estructura estròfica:

1. Quartets (dos): de quatre rimes creuades: ABBA CDDC

2. Tercets (dos): de tres rimes minvants-creixents: EEF FGG

Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima també alternada) i un decasíl·lab a minore

Observacions:

a) el tercer vers del segon quartet és un decasíl·lab, cesurat a la quarta (4+6), de manera que el segon hemistiqui d’aquest decasíl·lab es correspon amb cadascun dels hemistiquis dels alexandrins, perquè tots són de sis síl·labes

b) en el segon vers, l’accent final del primer hemistiqui –a la sisena síl·laba- recau en un monosíl·lab àton, que cal donar de tonicitat

c) tot i que els dos darrers versos rimen de manera apariada GG, és evident que no es tracta d’un sonet anglès: ni per tipografia ni per sintaxi, però, especialment, tampoc per rima, ja que l’estructura que en resultaria és il·lògica: ABBA CDDC EEFF GG

 

“Ralet, ralet…”                           Tipologia: sonet anglès en alexandrins

Rima fonètica: consonant         Rima accentual: alternada

Estructura estròfica:

1. Quartets (tres): de sis rimes creuades: ABBA CDDC EFFE

2. Dístic (un): d’un apariat: GG

Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima majoritàriament masculina) i dos decasíl·labs a minore

Observacions:

a) el primer i el tercer versos del primer quartet són dos decasíl·labs, cesurats a la quarta (4+6), de manera que el segon hemistiqui d’aquests decasíl·labs es corresponen amb cadascun dels hemistiquis dels alexandrins, perquè tots són de sis síl·labes

b) el segon vers del primer quartet utilitza fórmules de parla infantil

 

“Avui la pluja no duu…”          Tipologia: sonet en alexandrins

Rima fonètica: consonant       Rima accentual: alternada

Estructura estròfica:

1. Quartets (dos): de quatre rimes creuades: ABBA CDDC

2. Tercets (dos): de tres rimes simètriques: EFE GFG

Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima també alternada) i un decasíl·lab a minore

Observacions:

a) el tercer vers del segon quartet torna a ser un decasíl·lab a minore, que manté el paral·lelisme rítmic amb els alexandrins, en un anisosil.labisme plenament recurrent

b) reiteració anafòrica del primer vers del primer quartet com a tercer vers del primer tercet

 

D’aquest tríptic cal remarcar, també, la combinació entre sonets italians –el primer i el tercer- i anglesos –el segon-, la qual cosa li confereix una especial caracterització –tot i més quan, com acabem de veure, Marçal hi afegeix una certa complexitat. Ben aviat, per això, la crítica va remarcar la riquesa, la força, la llibertat i la personalitat de l’obra de Marçal. Rellegim Joaquim Marco i Jaume Pont (1980):

Cau de llunes i Bruixa de dol suposen, sens dubte –sota la influència de Foix i Brossa, en el tractament del lèxic i de la imatge, de Salvat-Papasseit, de Martí Pol, de l’heretatge de la lírica provençal i la cançó popular i del ja esmentat de Blake-, una de les experiències més ben assumides que la poesia catalana última ha donat” (La nova poesia catalana. Estudi i antologia. Barcelona: Edicions 62. 1980. p. 129)

A Sal oberta, el seu llibre següent,  la veu pròpia de Marçal ja ha trobat el seu to ple, consolidat, com ha trobat, també, el que podríem dir el seu model de sonet: majoritàriament en alexandrins i en versos blancs, amb una sintaxi i una tipografia tendent sovint al sonet anglès. Maria-Mercè Marçal no hi esdevé tan sols una de les millors sonetistes de la nostra poesia, sinó que construeix una de les obres cabdals de la lírica catalana moderna i contemporània -ara prenent, a més, la forma d’un sonet shakespearià del tot canònic:

 

                        Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
                        Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
                        T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
                        d’on, tenaç, s’obre un fruit amb color d’alegria.
 
                        Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
                        L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
                        Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
                        i una casa sense urc amb celler, pou i trull.
 
                        L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
                        a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
                        La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
                        El fleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.
 
                        L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
                        I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.

 

“Heura que m’envaeixes…”       Tipologia: sonet anglès en alexandrins

Rima fonètica: consonant        Rima accentual: alternada

Estructura estròfica:

1. Quartets (tres): de sis rimes creuades: ABBA CDDC EFFE

2. Dístic (un): d’un apariat: GG

Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima també alternada)

 

L’assumpció majoritària, però, dels versos blancs li confereix un segell especial que la distingeix dels sonetistes que la van precedir:

 

                        T’he portat de Galícia, confós a la senalla,
                        una mica de terra i una mica de mar.
                        El sègol que ha aplegat l’orri de la tendresa,
                        i un borrissol de boira del cimal d’un carballo.
 
                        L’or del Miño collit a les planes trencades
                        de la geografia. La saudade vermella:
                        O lar de Brehogan avui bull, i les mans
                        ben closes fan un puny, ben obertes, l’estrella.
 
                        T’he portat un clau d’or, de ferro o bé d’amor
                        que m’he sentit granar a l’hort de Rosalia.
                        Un mastegall de verd i un deliri de blau
                        emigrant, terra endins, per la mar sense tanques.
 
                        I el cop d’ull d’una meiga que m’ha fitat al vol:
                        a mal donat d’enyor no li cerqueu metgia.

 

T’he portat de Galícia…”              Tipologia: sonet anglès en alexandrins blancs

Rima fonètica: versos blancs       Rima accentual: alternada

Estructura estròfica:

1. Quartets (tres): de versos blancs

2. Dístic (un): de versos blancs

Metre: alexandrins (primer hemistiqui també de rima alternada)

 

En l’obra poètica de Marçal –també en els seus sonets- hi és palpable la tradició culta, i la popular, però també una indiscutible voluntat de modernitat literària, en aquesta simbiosi que caracteritzà la poesia de la seva generació i que ella dugué als seus màxims. Els aspectes formals hi són fonamentals: en mètrica aquesta dedicació al sonet, la vindicació de la sextina –que la situa al costat de Joan Brossa pel que fa a la seva incorporació en la poesia catalana moderna-, el joc rítmic i, també, la recuperació de fórmules populars i tradicionals. Però, per damunt de tot, cal remarcar l’empremta de la pròpia lectura que fa Marçal del formalisme i del classicisme, la voluntat de modernitat que exemplifica en la llibertat amb què adopta les formes per a les seves obres.

Classicisme i modernitat. Com els grans clàssics, antics i moderns, perquè la seva és una obra clàssica que va adoptar el sonet com un dels seus vehicles més moderns:

 

                        Veus? Ara sí que sóc mercè marçal,
                        d’abril, maial, de juny i juliol…
                        L’ocell s’ajoca dins del vern més sol
                        que es dreça, altiu, al pas de la destral.
 
                        ¿Com vas triar d’arrapar-te al meu dol
                        i fer cabana al caliu de la sal?
                        Més ençà i més enllà del bé i del mal
                        sóc mercè fosca a mercè del teu vol.
 
                        Mercè, del març fins al tomb de l’hivern:
                        a dolls la deu i l’astre fan fogall
                        de corc i estrall, i et són amagatall.
 
                        Fins que sacsis d’arrel a copa el vern,
                        el temps, vestit de mi, guaita com cern
                        tota ombra, mòlta en aigua de mirall.

 

“Veus? Ara sí que sóc…”          Tipologia: sonet

Rima fonètica: consonant        Rima accentual: masculina

Estructura estròfica:

1. Quartets (dos): de dues rimes creuades: ABBA BAAB

2. Tercets (dos): de dues rimes creixents-minvants: CDD CCD

Metre: decasíl·labs no cesurats (accent a la 4a, 6ena, 8ena)

 

Tots els sonets de Maria-Mercè Marçal

 Si resseguim la seva obra poètica completa, que ella mateixa recollí a La llengua abolida, el 1989, podem anotar tots aquets sonets:

–       Cau de llunes (1977): 1 sonet en decasíl·labs a la italiana i de rima poc habitual: ABAB CDCD ABB CDD

–       Bruixa de dol (1979): 23 sonets, la majoria en decasíl·labs o en alexandrins, però també anisosil·làbics –decasíl·labs i alexandrins- i encara un en hexasíl·labs. Només un és de versos blancs. Dels 22, i pel que fa a la combinació de rima: 2 són de dues rimes creuades als quartets (ABBA ABBA); 7 són de quatre rimes creuades als quartets (ABBA CDDC); 1 és de quatre rimes creuencadenades (ABBA CDCD); 2 són de tres rimes creuadaes (ABBA ACCA); 1 és de dues rimes cadenocreuades (ABAB ABBA); 1 altre de quatre rimes encadenades (ABAB CDCD); i, finalment, 8 són anglesos, la majoria dels quals shakespearians –és a dir, estan formats per tres quartes i un dístic, amb la fórmula 14=4+4+4+2. No hi ha, doncs, cap sonet de rima francesa o maròtica. I, dels italians, les combinacions dels tercets són molt variades, des de les més clàssiques fins a algunes d’absolutament inusuals, com per exemple ABB ABA o BBC CAA

–       Sal oberta (1982): 44 sonets -i 2 poemes de catorze versos blancs en una sola estrofa. La majoria dels sonets són en alexandrins,  però també en decasíl·labs i encara anisosil·làbics –en decasíl·labs i alexandrins. Dels 44 sonets, 18 són en versos blancs –12 dels quals tenen forma tipogràfica de sonet anglès. Dels 26 rimats, 11 també tenen  la forma de sonet anglès, tot i que en algun cas podríem plantejar-hi dubtes. De la resta, 11 són italians i 4 de model francès. La majoria, d’uns i altres, són de quatre rimes creuades als quartets (ABBA CDDC), tot i que 3  són de dues rimes invertides (ABBA BAAB), 2 de dues rimes creuades (ABBA ABBA) i 1 de dues rimes encadenades (ABAB ABAB). Els tercets tornen a ser molt diversos –i, una altra vegada, n’hi ha de petrarquistes i de plenament innovadors.

–       Escarsers (inèdit fins a La llengua abolida): 1 únic sonet, en alexandrins: ABBA CDDC EFG EFG

–        La germana, l’estrangera (1985): a més de 2 poemes de catorze versos decasíl·labs blancs, inclou 1 sonet de quinze versos (5+4+3+3) en decasíl·labs blancs i 5 sonets en decasíl·labs, 2 blancs i 3 rimats, 1 dels quals anglès. Els dos italians són un bon exemple de les rimes poc habituals de molts tercets de Marçal: ABBA ABBA ACC ACA i ABBA ABBA CCA CCA.

–       i, finalment, Desglaç (inèdit fins a La llengua abolida): 3 sonets, a més d’1 poema de catorze decasíl·labs blancs. Dels sonets, 1 és en alexandrins, 1 en decasíl·labs i 1 en octosíl·labs. 2 tenen forma tipogràfica de sonet anglès.

 

Nota. En un altre post d’aquest blog comento el ritme del poema de Marçal,  “Divisa”: https://josepbargallo.wordpress.com/2011/12/11/exercicis-de-metrica-divisa-de-maria-merce-marcal/