Exercicis de mètrica: Montserrat Abelló, el haikú i el tanka

Posted on 21 Març 2012

4


Exercici.

Fes l’anàlisi mètrica d’aquest poema de Montserrat Abelló  (1918), la poeta i traductora tarragonina, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb especial atenció als aspectes estròfics i rítmics:

            Compàs d’espera
            que cap encís no trenca,
            fal·laç mentida.

            Jonc de les hores
            que vincla la ventada,
            falsa promesa

            d’amor que a l’alba
            venç l’ignot sortilegi
            que l’empresona

Pauta de l’exercici

 

Compàs d’espera                  4—’

que cap encís no trenca,   6—’

fal·laç mentida.                    4—’

 

Jonc de les hores                4—’

que vincla la ventada,       6—’

falsa promesa                      4—’

 

d’amor que a l’alba             4—’

venç l’ignot sortilegi          6—’

que l’empresona.                4—’

A primer cop de vista, són tres tercets anisosil·làbics de dos versos tetrasíl·labs i un vers hexasíl.lab cadascun d’ells, tots blancs –sense rima fonètica- i femenins és a dir, acabats en paraula plana, pel que fa a l’accentual. Hem de saber, però, que estrofes d’aquestes característiques no són tercets, sinó haikú, una de les formes provinents de la poesia japonesa més conreada en la nostra poesia moderna i contemporània.

Tornem-hi, doncs: aquest poema és format per tres haikú que presenten la seva forma més habitual en la mètrica catalana, és a dir, disset síl·labes fonètiques totals distribuïdes en un tetrasíl.lab femení (4+1), un hexasíl·lab femení (6+1) i un altre tetrasíl.lab femení (4+1). I, com també és habitual, tots els versos són blancs. Aquí ens hi podríem entretenir, amb tot, una mica: no hi ha rima fonètica, per bé que a primer cop de vista ens porti alguns dubtes.

Cert, d’entrada ens pot semblar que “espera” (vers 1) i “trenca” (v. 2) tenen una rima assonant, però no és cert: la e d’ “espera” és tancada i la de “trenca”, en canvi, és oberta –situant-nos tant en el català estàndard normatiu com en la parla de Montserrat Abelló, poetessa nascuda a Tarragona i resident de fa molts anys a Barcelona. El mateix succeeix amb “hores” (v. 4) i “empresona” (v, 9): la o del primer mot és oberta i la del segon tancada. “Mentida” (v. 3) i “sortilegi” (v. 8) no tenen cap rima possible. Sí que hi podria haver rima assonant entre “trenca” (v. 2) i “promesa” (v. 6), amb final tots dos mots en e oberta + æ neutra, i entre “ventada” (v. 5) i “alba” (v. 7), amb final en a tònica + æ neutra, però el fet que aquestes rimes no representin cap recurrència clara, cap regularitat definida, evident, ens aconsella de decantar-nos pel manteniment de la tradició de l’haikú i considerar tots els versos blancs. En tot cas, podríem dir que es tracta de versos blancs que presenten una certa assonància.

Malgrat la brevetat dels versos, només hi ha un encavalcament clar, fort, però que és veritablement remarcable: l’existent entre els versos 6 i 7, el segon i el tercer haikú. No és tan sols un encavalcament versal, sinó que va més enllà i trenca la pausa mètrica existent entre estrofes, ja que va d’un haikú a l’altre.

El poema té un ritme general patent, que ve marcat pel joc accentual de cadascun dels versos:

 

Compàs d’espera

A      T  / A    T A

que cap encís no trenca,

A     T  /A   T / A   T  A

fal·laç mentida.

A   T  /  A  T  A

 

Jonc de les hores

T       A/A     T A

que vincla la ventada,

A     T / A T / A  T  A

falsa promesa

T  A / A    T A 

 

d’amor que a l’alba

A    T  /     A    T  A

venç l’ignot sortilegi

T        A / T    A/AT A

que l’empresona.

A    T   /  A  T  A

Només hem hagut d’efectuar-hi dues permutacions accentuals, dos processos de càrrega d’accent de suport a dues àtones, i en ambdós casos per impedir una sèrie de tres àtones seguides: “la” del vers 5 i la primera neutra d’”empresona”, al vers 9. Tret d’aquests dos casos, la resta és prou senzilla i ens descobreix un ritme clar i ben regular, cadenciós. Tots els versos acaben amb la mateixa clàusula –conjunt rítmic de dos o tres síl·labes al voltant d’una tònica: un amfíbrac (ATA), per mor de la seva característica de versos femenins. La resta de clàusules o són iambes (AT) o troqueus (TA). I no només és recurrent el ritme de tot el poema, sinó que cada haikú presenta una regularitat simètrica interna plena i absolutament compatible amb la dels altres:

 

1er haikú:

iambe + amfíbrac

iambe + iambe + amfíbrac

iambe + amfíbrac

 

2on haikú:

troqueu + amfíbrac

iambe + iambe + amfíbrac

troqueu + amfíbrac

 

3er haikú:

iambe + amfíbrac

troqueu + troqueu + amfíbrac

iambe + amfíbrac

És a dir, un ritme rodó. Del tot: si tots els versos acaben en àtona, els del primer haikú comencen tots també en àtona, els del segon ho fan en tònica els tetrasíl·labs i en àtona l’hexasíl·lab i, els del tercer, a l’inrevés. En els hexasíl·labs, a més, la segona clàusula (que podríem dir que és la clàusula de més que tenen respecte als tetrasíl·labs) és sempre idèntica a la primera.

Rodó, doncs. I en cara més quan ens adonem que tot flueix de manera plenament natural.

 

Material complementari: haikú, tanka i shedoka

El haikú i el tanka són composicions breus i anisosil·làbiques –és a dir, de versos de distint metre o nombre de síl·labes-, conformades per versos majoritàriament femenins –acabats en paraula plana i marcats gràficament amb el símbol “’”- i blancs –sense rima fonètica i amb “―” com a símbol. Se’ns poden presentar tant en una sola estrofa com en una successió de diverses estrofes idèntiques. Són les dues formes de la lírica japonesa clàssica més difoses i arribaren a Europa en el segle XX. Carles Riba, a casa nostra, va escriure els primers tanka els anys 30.

En la seva adaptació catalana, un i altre són formats bàsicament per tetrasíl·labs i hexasíl·labs femenins. Pel seu origen, i de manera estranya a la nostra mètrica, en el còmput total caldrà que hi incloguem també l’àtona final de cada vers femení, per la qual cosa la suma acabarà essent la mateixa que en els models originals japonesos: trenta-una síl·labes el tanka, disset el haikú. En el cas –molt poc habitual- que els versos siguin pentasíl·labs o heptasíl·labs, aquests hauran de ser masculins, per mantenir el còmput total.

El haikú (俳 句)és una composició anisosil·làbica limitada a tres versos curts –un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual, doncs, del haikú en la nostra poètica és: 4(+1) 6(+1) 4(+1):

 

Quin preu? La vida.            4(+1)’

Si volies pagar-lo,               6(+1)’

la salvaries.                           4(+1)’              (Salvador Espriu)

És força utilitzat en la nostra poesia contemporània, que hi ha inclòs un ús relatiu de la rima fonètica i, també, de versos masculins, mantenint sempre, però, les disset síl·labes del haikú:

 

Fàbriques mudes,                         4(+1)  A’

magatzems, tanques rudes,      6(+1)  A’

filferros, homes.                            4(+1)  ―

 

Bidons encesos                                4(+1)  ―’

contra l’ocàs sóc foc pur,             7          ―

foc contra vidres.                           4(+1)  ―’        (Dolors Miquel)

 

El tanka (短歌) presenta trenta-una síl·labes fonètiques distribuïdes en cinc versos  anisosil·làbics. En el seu recompte cal tenir presents, com en el haikú, les síl·labes àtones finals. La seva estructura més habitual és: 4(+1) 6(+1) 4(+1) 6(+1) 6(+1), mantenint la característica de ser versos blancs i femenins, acabats en paraula plana. En el tanka, el primer i el tercer vers sempre són més curts que la resta:

 

La nit somia                             4(+1) ―’

riu avall de la lluna;              6(+1) ―’

els morts, dins l’ombra,      4(+1) ―’

comprenen les paraules     6(+1) ―’

obscures dels poetes.         6(+1) ―’                    (Carles Riba)

 

Salvador Espriu construí algunes composicions en què, com a estrofes, utilitzà una alternança de haikú i tanka:

 

Esdeveníem                                    4(+1) ―’

esguard orbat pel ferro              6(+1) ―’

roent del vespre.                          4(+1) ―’

 

Ara començo                                   4(+1) ―’

a davallar pel somni.                    6(+1) ―’

Una sobtada                                     4(+1) ―’

hostilitat de proes                         6(+1) ―’

me’l van rompent a trossos.      6(+1) ―’

 

Despullat, l’aire                               4(+1) ―’

s’adorm al llit amplíssim             6(+1) ―’

d’un sol de posta.                           4(+1) ―’

El mateix Espriu conreà alguna altra forma basada en la lírica japonesa, com ara el shedoka: trenta-vuit síl·labes, afegint un vers femení de sis síl·labes rere del segon hexasíl·lab del tanka: 4(+1) 6(+1) 6(+1) 4(+1) 6(+1) 6(+1)

 

Sento com una tria,          4(+1) ―’

encara despullada,            6(+1) ―’

incerta, subtils robes       6(+1) ―’

la primavera.                       4(+1) ―’

Dits delicats de pluja         6(+1) ―’

lentament la vestien.         6(+1) ―’

 

Nota bibliogràfica:

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupatsi així com a Manual de mètrica i versificació catalanes (Editorial Empúries, 2007, 2ona edició, ampliada i revisada).