Aquesta setmana, Espanya commemora el segon centenari de l’aprovació parlamentària de la seva primera i efímera Constitució, la de Cadis –la primera que reconeix com a tal, perquè es nega a fer-ho amb una d’anterior, promulgada a Baiona, per ser redactada, diuen, sota la influència conqueridora de Napoleó. L’Espanya que definia aquell text constitucional de 1812 com a nació sobirana i indissoluble era un imperi vast i divers, global. Aquella “nación española” -“la reunión de los españoles de ambos hemisferios”- s’estenia per tota la península ibèrica –tret de Portugal- i les illes Balears i Pitiüses, però també per “las Canarias, con las demás posesiones de África”, les colònies d’Amèrica i el Carib i les Filipines. De fet, totes aquelles colònies del que es deia ultramar eren possessió espanyola, però el 19 de març de 1812 no ho era Catalunya, annexionada a l’imperi francès per Napoleó, amb estatuts autonòmic i cooficialitat de la llengua –al contrari del que preveia la Constitució de Cadis.
L’Espanya que la commemora aquesta setmana no té res a veure, doncs, amb la que la va veure debatre i aprovar, i l’indissolubilitat pàtria va anar esmicolant-se ben aviat i de manera progressiva tot al llarg del segle XIX i, de moment, fins als anys 60 i 70 del XX, quan alguns territoris africans van aconseguir independitzar-se o van canviar, a la força, de colonitzadors. De fet, mentre a Cadis discutien la Constitució, ja s’havien declarat independents els territoris que esdevindrien Veneçuela i Colòmbia i, un any després de la seva promulgació, ho van fer Argentina-Uruguai, Paraguai i Mèxic. I, així, el pas indefugible de la història i la voluntat dels pobles va variar, amb tossuderia, allò que la monarquia espanyola i els governs i la premsa de Madrid consideraven com a invariable.
La història es reescriu constantment. Si ara diu que la primera línia ferroviària que es va inaugurar a Espanya fou la Mataró-Barcelona -el 1848-, durant un temps va dir que la primera havia estat l’Havana-Güines, estrenada el 1837. I ben aviat dirà que va ser la Madrid-Aranjuez, de 1851.
Tot és indissoluble fins que es dissol.
(Publicat a http://diarigran.cat/ el 19 de març de 2012)
(Video sobre la desintegració dels grans imperis europeus: http://vimeo.com/6437816 )
Josep Bargalló 
boladevidre
20 Març 2012
Convé que la “reexpliquem” doncs. Gràcies per la informació. Poc a poc, articles com aquest ajuden a aquelles i aquells a qui ens ha estat segrestada la nostra història, a anar muntant el “puzzle” de qui som, d’on venim, on anem i sobretot quan ens costarà. O quan ens està costat. O quan ens ha costat. Gràcies!