Màrius Torres: set sonets

Posted on 17 Març 2012

0


“A cal sabater és on van més mal calçats. Metge impossibilitat de guarir-se a si mateix Màrius Torres integra, al costat de Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel, una malastruga tríade de poetes malalts: comparteixen pulmons enfarinats per la tuberculosi, letargia inútil de sanatori i mort prematura.” (Pep Paré i Enric Martín (2005): Antologia de poesia catalana. Barcelona: Edicions 62. p. 300)

Poc abans de morir, Màrius Torres (1910-1942) va preparar una selecció dels seus poemes, els noranta-sis que conformen la primera edició de Poesies, que va sortir a Mèxic el 1947. De Poesies en van aparèixer quatre edicions, a càrrec de Joan Sales, entre 1947 i 1964, augmentades cada vegada amb nous poemes inèdits, arribant a un total de cent quaranta-vuit. Mercè Boixareu, a Vida i Obra de Màrius Torres (1968), en publicà, posteriorment, altres quaranta-dos d’inèdits. Clarament influenciat pel Simbolisme, i seguidor de Verlaine i Baudelaire, en l’obra de Torres també és clarament perceptible la petjada del seu amic Carles Riba, especialment en els seus sonets i tankes.

La forma dels sonets Si ens aturem en els noranta-sis poemes de l’edició de 1947 –que són, insistim-hi, els que ell mateix havia seleccionat per a ser publicats-, hi ha trenta-quatre sonets. I podríem afegir-hi -encara- dos textos de set dístics apariats, que, si bé s’aparten de l’agrupació estròfica tradicional del sonet, no deixen de ser una fórmula de catorze versos.

El metre utilitzat per Màrius Torres és majoritàriament l’alexandrí: trenta-dos sonets són escrits en alexandrins, i només un en decasíl·labs i un altre en heptasíl·labs –en això s’aparta tant de la preferència de Riba pels versos curts com del polimetrisme de Rosselló-Pòrcel, i evidencia les seves influències del Simbolisme francès. Aquestes influències són evidents, també, en els models que tria: dinou sonets són francesos, dotze dels quals de rima maròtica; nou són italians -clàssics o petrarquistes- i, sis, anglesos. Les combinacions de rimes són molt variades, en consonància també amb la seva descripció formal:

  • dos sonets són de dues rimes encadenades als quartets (ABAB ABAB): un de rima francesa als tercets (CCD EDE) i un altre de maròtica (CCD EED);

  • tres són de dues rimes encadenades invertides (ABBA BABA): un de rima francesa (CDD EDE) i dos d’altres rimes (CDD CEE / CDD DDC);

  • nou, de quatre rimes encadenades (ABAB CDCD): cinc de rima maròtica (EEF GGF), un de francesa (EEF GEF) i tres creixents (EFF EGG);

  • un, de tres rimes creuades als quartets i rima maròtica als tercets (ABBA CBCB DDE FFE);

  • un, de dues rimes creuades i rima francesa (ABBA ABBA CCD EDE);

  • cinc, de dues rimes creuades invertides (ABBA BAAB): tres maròtiques (CCD EED) i dos creixents (CDD CEE),

  • un, de tres rimes creuades als quartets i rima simètrica-creixent als tercets (ABBA BCCB EFE FGG);

  • cinc, de quatre rimes creuades (ABBA CDDC): dos de rima maròtica (EEF GGF), dos de rima francesa (EEF GFG) i un de rima creixent (EFF EGG);

  • i, finalment, sis anglesos: tres de set rimes, encadenades als tres quartets (ABAB CDCD EFEF), amb el dístic corresponent (GG); un, de rima creuada al primer quartet i encadenada als altres dos (ABBA CDCD EFEF), amb el dístic (GG); un altre de rimes creuades als tres quartets (ABBA CDDC EFFE) amb el dístic (GG); i un darrer que és anglès per tipografia, però no per combinació de rima (ABAB ABAB CDDC CD).

Les fórmules són, doncs, molt variades, i, quant als sonets francesos i italians, gairebé equivalents les de quartets creuats i quartets encadenats, així com les dues i quatre rimes. Pel que fa als tercets, a banda de la preponderància de la rima maròtica, hem de fer notar que la gran majoria són de tres rimes.

L’espiritualitat immaterial La recepció de l’obra de Màrius Torres va ser, en un primer moment, molt minoritària i difícil. Ho recorda Josep Palau i Fabre:

“L’arribada de la poesia de Màrius Torres al si de la societat a la qual, per dret natural, més directament pertany, que és la societat catalana, es produeix de la manera més estranya de totes: gairebé a contracorrent. Comença a penetrar quan ell ja és mort i quan la seva societat és gairebé extinta.” (a Màrius Torres en el record. Recull d’homenatge (1993). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

I ja ho era abans de la seva malaltia i de la proximitat inexorable de la mort –com en Rosselló-Pòrcel, la pròpia i, també, la del seu món. D’entre els poemes editats per Mercè Boixareu –i no inclosos a Poesies-, hi ha aquest, que correspon a un viatge a Itàlia el 1933 –amb els referents a Dante i Petrarca-, que ja anuncia els sonets posteriors:

 PONTE VECCHIO
 
 Gàrgoles, ombres, clarors d’altres temps
 suren vivents per l’aire de Florència.
 El temps és com el riu, que eternament
 canvia el doll, mes no l’apariència.
 
 El riu és com el temps... A dalt del pont
 els vells artífexs us oferirien
 la diadema que portava al front
 Madonna Lisa... i us convencerien.
 
 Maquiavel reposava, com jo ara,
 en aquest vell pedrís que viu encara
 quatre segles enrere de la Història.
 
 I amb el Baedecker lluny de la memòria
 les anglesetes cerquen dins el riu
 les imatges de Laura i Beatriu.i

La meditació de la mort esdevindrà un tòpic en la seva poesia, com aquest altre sonet, de març de 1938, ja en plena guerra:

 La galerna i el llamp,el torb i la tempesta,
 sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
 -La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
 color dels nostres somnis, únicament hi resta!-
 
 Entre les runes, sobre els fogars extingits,
 enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
 i pella poc a poc, viva mà solitària,
 els quatre rastres dels cavallers maleïts...
 
 Car tan profundament la seva arrel s’allarga
 que floriria encara si aquesta terra amarga
 un dia fos coberta d’una crosta de sal.
 
 Però l’alè de Déu novament hi circula!
 I, granant en silenci les espigues del mal,
 ella traurà forment del jull i la cugula.ii

I també aquest altre, un dels seus sonets més reeixits -d’un any després-, amb la imatge contundent de les “fúries” que aterren “la ciutat d’ideals”. La Catalunya ciutat del Noucentisme, cert, però, també –i més encara-, la Catalunya d’ideals que havia bastit la República, amb els seus “somnis” enrunats, i una única esperança per al poeta que viu la mort d’aquests seus ideals i sent propera la seva: la fe, Déu, el més enllà:

LA CIUTAT LLUNYANA
 
 Ara que el braç potent de les fúries aterra
 la ciutat d’ideals que volíem bastir,
 entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
 Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
 
 Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
 ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
 que creure i esperar la nova arquitectura
 amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
 
 Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
 Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
 que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
 
 batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
 que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
 i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.iii

I del març de 1939 és aquest sonet anglès, contundent de nou:

 EL TEMPLE DE LA MORT
 
 Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna,
 des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat,
 o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
 guaita enfora, a l’espai on la vida governa,
 
 no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
 on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
 la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
 a un culte corromput de runes i tenebres.
 
 La Mort –tots els camins que arriben fins a Déu
 passen sota els teus arcs, o portal de misteri-.
 Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
 cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,
 
 alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
 travessant l’arc més alt a frec de capitell!iv

D’aquesta contundència, Pere Ballart (1998) en fa una anàlisi detallada:

“L’experiència que el poema ens fa avinent no pot ser més punyent ni més concreta: es tracta, per dir-ho amb unes paraules del mateix poeta, (…) de la “tortura d’una ànima presa d’uns sentits corporals”, i, en conseqüència, de l’anhel d’arribar a deslliurar-se d’aquesta esclavitud: d’un veritable desig de mort, per dir-ho ràpid. (…)

Els últims versos del poema (Torres ha escollit el model del sonet anglès, amb un concloent dístic final, de què tant se serviren els poetes metafísics) glossen perfectament la importància que la veu poètica concedeix a les imatges que usa i el perquè de la seva construcció racional i congruent. El poeta, no havent passat encara el llindar definitiu, somia una mort “sense agonia, lleu” que l’exclamació i el mode verbal subjuntiu deixen com a pura aspiració irrealitzada. I llavors, quan ja algú podia haver oblidat aquella imatge inicial, aquell poble d’ocells que són l’ànima eterna de pas en un cos terrenal, Torres ens demostra la seriositat absoluta amb què havia compost aquella escena, i com res no hi havia de vel·leïtós, ni de gratuït. L’ocell és ara l’emblema d’una mort digníssima i serena” (El contorn del poema (1998): Barcelona: Quaderns Crema. pp. 279-283)

Per a aquesta poètica tant personal i tant temporal –en el sentit de lligada a un temps ben concret-, però a la vegada tant espiritual i tant immaterial, Torres utilitza la tècnica que extreu del Simbolisme. La forma del sonet li serveix a la perfecció –pel que té d’ordre expositiu. Aquest altre sonet anglès n’és un exemple paradigmàtic: tres amigues, tres símbols, tres quartets, amb la conclusió al dístic:

 TRES AMIGUES
 
 La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
 és humana per llei, i espurnejant per joc;
 alegre, hospitalària, bon company com el foc,
 dóna sempre escalfor, i crema de vegades.
 
 La segona és perfum. Com un matí d’abril,
 sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
 té la suavitat del bàlsam per la llaga,
 el seu contacte és fresc com un llençol de fil.
 
 I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
 a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
 sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
 i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.
 
 Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
 viure en la triple gràcia de la seva amistat.v

Un dels seus darrers poemes, aquest sonet d’octubre de 1942, ens dibuixa un ponent gèlid, silenciós, pàl·lid. Un ponent d’octubre. El de la seva vida, també.

 Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
 entrarà al cor dels pobres tot el fred que s’acosta,
 i a les mans, consumides de tant d’haver captat,
 la misèria i l’hivern curullaran l’almosta.
 
 Un silenci profund i vivent com un hoste
 s’instal·larà a les cambres del vell palau tancat,
 i pels camins, allargassats sota la posta,
 descendiran les clares nit sense pietat.
 
 I, tanmateix, que bells, el violeta pàl·lid,
 el verd brillant, encès d’or immaterial
 d’aquest ponent d’octubre, orgullosament alt,
 
 d’una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
 Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
 com d’una cova on crepités una fornal.vi

I, a partir d’aquí, la veu estroncada, el silenci, la nit…: aquest bellíssim poema de catorze versos, set apariats encavalcats l’un amb l’altre, del darrer a l’últim, de l’ànima inicial a la mort última, les morts:

 SILENCI EN UN JARDÍ
 
 Si el silenci tingués una ànima, que endins
 viuria del seu cos! En la nit dels jardins,
 
 encarnada en el cercle més íntim d’una rosa,
 sentiria els estels tan enllà! Mig desclosa,
 
 tot li fóra frisança. Les ombres en els murs
 de les ciutats dorments, on els vivents obscurs
 
 respiren la nit... Lluny, el creixent de basarda
 d’un horitzó de porpra on el nou dia guarda
 
 el seu exèrcit de remors... El desengany
 de cada fulla d’ombra que somnia el seu tany
 
 entre l’arbre i la llum... I desfer-se, ferida
 d’una aigua que s’escola, o d’un ocell que crida,
 
 amb un últim sentit per estimar l’esforç
 d’un aroma de rosa que arriba fins als morts...vii

FITXES MÈTRIQUES

i      “Gàrgoles, ombres...”            Tipologia: sonet
       Rima fonètica: consonant         Rima accentual: alternada
       Estructura estròfica:
 1. Quartets (dos): de quatre rimes encadenades: ABAB CDCD
 2. Tercets (dos): de tres rimes creixents-minvants: EEF FGG
      Metre: decasíl·labs no cesurats (accent a la 4a, 6ena i 8ena)
ii   “La galerna i el llamp...”     Tipologia: sonet francès en alexandrins
     Rima fonètica: consonant       Rima accentual: alternada
     Estructura estròfica:
     1. Quartets (dos): de quatre rimes creuades: ABBA CDDC
     2. Tercets (dos): de tres rimes maròtiques: EEF GGF
     Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
iii  “Ara que el braç...”         Tipologia: sonet en alexandrins
     Rima fonètica: consonant     Rima accentual: alternada
     Estructura estròfica:
     1. Quartets (dos): de quatre rimes encadenades: ABAB CDCD
     2. Tercets (dos): de tres rimes creixents: EFF EGG
     Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
iv   “Com un poble d’ocells...”     Tipologia: sonet anglès en alexandrins
      Rima fonètica: consonant      Rima accentual: alternada
      Estructura estròfica:
      1. Quartets (tres): de sis rimes creuencadenades: ABBA CDCD EFEF
      2. Dístic (un): d’un apariat: GG
     Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima majoritàriament masculina)
      Observacions: la disposició tipogràfica és la de sonet anglès, però la sintaxi no és tan clara en el darrer quartet i el dístic
v    “La primera és caliu...”         Tipologia: sonet anglès en alexandrins i un dodecasíl·lab
      Rima fonètica: consonant        Rima accentual: alternada
      Estructura estròfica:
      1. Quartets (tres): de sis rimes creuades: ABBA CDDC EFFE
      2. Dístic (un): d’un apariat: GG
     Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima majoritàriament masculina) i un dodecasíl·lab
     Observacions:el primer vers del tercer quartet només es pot escandir com a dodecasíl·lab (cal tenir en compte que la combinació entre alexandrins i dodecasíl·labs manté un mateix esquema mètric accentual i sil·làbic)
vi    “Aviat, als asils...”          Tipologia: sonet en alexandrins
      Rima fonètica: consonant       Rima accentual: alternada
      Estructura estròfica:
       1. Quartets (dos): de dues rimes: ABAB BABA
       2. Tercets (dos): de dues rimes creixents-minvants: CDD CCD
      Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
vii   “Si el silenci tingués...”     Tipologia: 7 apariats en alexandrins
      Rima fonètica: consonant       Rima accentual: alternada
      Estructura estròfica:
      Dístics (set): de set apariats: AA BB CC DD EE FF GG
      Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
      Observacions: l’alternança de rima és perfectament regular: MM FF MM FF MM FF MM