El sonet com a forma fixa: la tipologia del sonet clàssic

Posted on 8 Març 2012

2


Perché in sonetti? Non è cosa trita
cantarti in questo stile medioevale
piutosto che nella forma scaltrita
di una scrittura nuova e disuguale?
 
E non sarà che il languaggio antico
mi pporti a far figure un po’ datate
e le espressioni che scrivendo dico
sembrino o peggio siano inadeguate?
 
Non credo, se leggendo ogni sonetto
ti sembrerà che quello che ho detto
siano la mia voce e il vero accento.
 
Non credo, se ascoltando ogni verso
non avrai dubbi che con te converso
e no con qualque dama del Trecento.

Roberto Piumini (1997)

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, en la seva edició de 2007, defineix el sonet així: “composició poètica formada per dos quartets amb dues soles rimes i dos tercets”, que, de fet, és el que ja donava l’històric Pompeu Fabra. Aquesta definició és la que podem trobar en la majoria dels diccionaris generals, especialment els de les llengües europees. I, com passa sovint, aquesta és una definició correcta i no ho és: tots els sonets de Petrarca s’hi adiuen, però cap dels de Shakespeare. I alguns dels de Baudelaire, però no tots.

Si no ens movem del sonet clàssic, del de Petrarca, Gianfranca Lavezzi ens en dóna una definició més encertada i concreta:

Il sonetto consta normalmente di 14 versi endecasillasbi divisi en due parti rispettivamente di 8 e 6 versi (chiamate fronte e sirma, per analogia terminologica con la canzone, o anche ottetto e sestetto) caratterizzate de due distinti schemi rimici. La prima parte è a sua volta divisa en due parti de 4 versi ciascuna (quartine) e la secona in due parti di 3 versi ciascuna (terzine).”

(I numeri della poesia. Guida alla metrica italiana. Roma: Carocci. 2010, 2ona reimp.p. 136)

Aquest és el sonet matriu, el canònic, el que el preceptivista i poeta medieval Antonio da Tempo (?–1339) va qualificar com a “sonetus simplex sive consuetus” en el seu tractat Summa artis rithimici vulgaris dictaminis, de 1332, la primera preceptiva que analitza rigorosament el sonet com a forma i com a gènere poètic. Però és bo remarcar el “normalmente” de Lavezzi: així, el mateix Tempo, apuntava ja -al segle XIV- l’existència de setze formes diverses de sonet -tant pel que fa a qüestions estròfiques com de rima.

Molts autors han remarcat el joc matemàtic que comporta el sonet. O, potser millor, la seva base numèrica, la seva arrel en el càlcul: el sonet neix com una estructura concreta de 14 versos, que es combinen a partir d’unes regles precises, no pas de qualsevol manera. Certament, si, en el seu origen, l’estructura és 14 = 8 + 6, en cap cas en trobem una que sigui 14 = 7 + 7, però sí que acabà sent la més habitual 14 = (4+4) + (3+3). O, el que és el mateix, sonet = Quartet1 + Q2 + Tercet1 + T2. Aquest és precisament el model petrarquista, la forma clàssica italiana, que sofrirà mutacions en la seva adaptació a cada literatura i a cada època, però que arribarà fins avui mateix com el model canònic romànic.

En el seu origen, doncs, el que és conegut com a sonet clàssic o sonet italià és compost per una octava o cobla i un sextet, que s’estructuren, respectivament, en dos quartets i dos tercets. Els exemples més antics dels quartets presentaven una estructura cadeno-encadenada unisonant de dues variants (ABAB ABAB -la més usual de l’escola siciliana- i ABAB BABA), però els stilnuovisti ja van mostrar una clara preferència per la creu-creuada (ABBA ABBA), que fou l’adoptada per Petrarca i gairebé exclusiva durant segles. Els quartets petrarquistes, de només dues rimes ambdós, presenten majoritàriament aquesta combinació creuada. Els tercets, menys rígids, podien presentar totes les possibilitats ofertes per dues o tres rimes, tot i que algunes foren més usades que d’altres, com ara la disposició simètrica encadenada, és a dir CDC DCD, i la de dues seqüències dissolutes, o falsos estramps, especialment CDE CDE. Si parlem de Petrarca en concret, aquest utilitzà l’esquema CDE CDE en un 38% dels seus sonets, CDC DCD en un 35% i CDE DCE en un 22%.

 De fet, al llarg de tota la història les formes de sonet italià més utilitzades han estat, precisament, ABBA ABBA CDE CDE i ABBA ABBA CDC DCD, amb l’afegitó no tant majoritari ABBA ABBA CDE DCE. I hi hauríem d’afegir -a partir del segle XVI i, especialment, el XIX-, les dues modalitats de l’anomenat sonet francès, amb tercets sempre de tres rimes, el primer dels quals sempre minvant (CCD EED o bé CCD EDE).

 El sonet de Petrarca també sol ser definit per mantenir una de les característiques de la cançó d’origen trobadoresc, la volta, és a dir, un canvi entre el punt de vista del subjecte o d’un altre aspecte important del sonet, entre els dos quartets (la cobla) i els dos tercets (el sextet). En el que és més habitual, el poeta identifica una qüestió en la primera meitat del sonet, del que, en la segona, presentarà una reflexió personal. I aquest canvi, sovint, ve marcat sintàcticament: una preposició, una conjunció, un nexe a l’inici del primer tercet el relliga amb els quartets.

 Sota el Simbolisme, el Parnassianisme i el Modernisme, al segle XIX, van reaparèixer les estructures encadenades i es van introduir les quatre variants de rima per als quartets –que van passar de ser unissonants a singulars, i que anteriorment s’havien donat molt escadusserament. També van aparèixer diverses formes de deconstrucció del model clàssic, amb tretze, quinze o setze versos, que, en el fons, no deixaven de ser reformulacions d’algunes de les diverses alternatives que ja s’havien conreat també en l’època clàssica.

La tipologia del sonet clàssic

Si ho mesurem a partir de la combinació de les rimes, podem trobar, en el sonet clàssic o italià, una varietat extraordinària. La seva forma habitual va ser –i és- la de catorze decasíl·labs (endecasillabi, en la lírica italiana) dividits en dues parts:

  • vuit versos, que acollien la fronte de l’antiga canzone, inicialment una octava, ja des de ben aviat dos quartets

  • sis versos, la sirma, inicialment un sextet, ben aviat dos tercets.

Els dos quartets, que originalment devien tenir la forma de quatre dístics mètrics, és a dir, quatre unitats de dos versos cadascuna, poden presentar una varietat molt diversa:

– l’esquema més antic, el de quartets de rima encadenada, tradicionalment unissonants, és a dir, dues rimes que es repeteixen de manera idèntica a cada quartet: ABAB ABAB, però també variant l’ordre en el segon quartet: ABAB BABA, i encara en la forma de quartets singulars, ja sigui de tres rimes ABAB ACAC / ABAB BCBC / ABAB CBCB / ABAB BABA o més habitualment de quatre rimes: ABAB CDCD (la rima ABAB ABAB també és coneguda, en mètrica italiana antiga, com siciliana o de sirventès; en preceptiva francesa renaixentista, com a oberta)

– l’esquema més utilitzat a partir de Petrarca, el de quartets de rima creuada, primer de dues rimes unissonants: ABBA ABBA i més excepcionalment invertides ABBA BAAB, després singulars de tres rimes: ABBA ACCA … i més habitualment de quatre:ABBA CDCD (la rima ABBA ABBA també és coneguda, en mètrica italiana antiga, com a rima estricta de quartet o petrarquista; en preceptiva francesa renaixentista, com a tancada)

– i d’altres esquemes: quartets cadeno-creuats, combinació d’uns i altres, de dues rimes: ABAB ABBA, de tres rimes: ABAB ACCA…, de quatre: ABAB CDDC

– quartets creu-encadenats, de dues rimes: ABBA ABAB, de tres: ABBA ACAC…,de quatre: ABBA CDCD

– quartets dissimètrics, com ara ABBB BAAA

– quartets d’apariats: unisonants: AABB AABB o singulars: AABB BBAA; de tres rimes AABB AACC…., de quatre: AABB CCDD

– quartets de rimes dissolutes: de tres rimes: ABCA ABCA / ABCA ACBA; de quatre: ABCD ABCD / ABCD ACDB…

Pel que fa als dos tercets, la combinatòria ens dóna encara més possibilitats, partint de dues o tres rimes, i, per això mateix, han estat moltes les variants que s’han utilitzat al llarg dels segles:

– tercets minvants, de dues rimes: CCD CCD, de tres CCD EED (que esdevindrà la combinació del sonet maròtic)

– tercets creixents, de dues rimes: CDD CDD, de tres: CDD CEE (la formulació en dos tercets d’un quartet i un dístic: CDDC EE)

tercets simètrics, de dues rimes: CDC CDC i els encadenats CDC DCD, de tres: CDC EDE / CDC DED / CDC ECE (els encadenats, uns dels més utilitzats, són coneguts també com a tercets de tres dístics: CD-CD-CD)

tercets dissoluts, sempre de tres rimes: CDE CDE / CDE DEC / CDE EDC / CDE CED / CDE ECD (els dissoluts CDE CDE, l’altra forma més utilitzada, són anomenats també tercets de rima replicada)

i les combinacions subsegüents:

– tercets minvants-creixents, de dues rimes: CCD CDD / CCD DCC, de tres: CCD DEE (aquesta darrera és, també, la formulació en tercets de tres apariats: CC DD EE)

– tercets minvants-simètrics, de dies: CCD CDC / CCD DCD, de tres rimes: CCD EDE (que serà coneguda com a rima francesa)

– tercets creixents-minvants, de dues rimes: CDD CCD, de tres: CDD EEC

– tercets creixents-simètrics, de dues rimes: CDD CDC, de tres: CDD ECE/ CDD EDE

– tercets simètrics-creixents, de dues rimes: CDC CDD, de tres: CDC CEE / CDC DEE

– tercets simètrics-minvants, de dues rimes: CDC CCD/ CDC DDC, de tres: CDC CCE / CDC DDE

i encara d’altres:

– tercets monorims, d’una rima: CCC CCC, de dues: CCC DDD

– combinacions que repeteixen alguna de les rimes dels quartets (A o B), com ACC ACC / ACC BCC/ ACC ACA / ACC CBB/ ACC CDD… BCC ACA / BCC CBB / BCC CDD… i moltes més possibilitats

Així, els sonets clàssics poden presentar formes múltiples, especialment si obrim el ventall a totes les potencialitats conreades al llarg dels segles:

– sonet de dos quartets de dues rimes creuades i dos tercets de dues rimes simètriques encadenades: ABBA ABBA CDC DCD

– sonet de dos quartets de dues rimes encadenades i dos tercets dissoluts: ABAB ABAB CDE CDE / ABAB ABAB CDE CED…

– sonet de dos quartets de quatre rimes creuades i dos tercets de dues rimes minvants: ABBA CDDC EEF EEF / ABBA CDDC EEF FFE

– sonet de dos quartets de quatre rimes creuades i dos tercets de tres rimes minvants: ABBA CDDC EEF GGF

– sonet de dos quartets de dues rimes creu-encadenades i dos tercets i dues rimes simètriques: ABBA ABAB CDC CDC

i una quantitat ingent d’altres possibilitats.

A l’època clàssica -en els stilnovisti-, algunes variants específiques de combinació de rima van donar lloc a formes de sonet allunyades del que s’entenia com a tradicional, però que eren acceptades igualment com a canòniques, força de les quals han continuat conreant-se fins als nostres dies, amb èpoques de més i èpoques de menys ús:

– el sonetto continuo, en el qual les rimes dels quartets són represes plenament als tercets, com ara aquests esquemes: ABBA ABBA ABA ABA / ABAB ABAB ABA ABA / ABAB ABAB ABA BAB…, però també d’altres possibilitats en què la represa no és plena del tot: AABA AABA AAA AAA…, o afegint-hi l’existència més contemporània de versos blancs…

– el sonet dissimètric: ABBB BAAA CCD DCC o ABBB BAAA CDD DCC, com aquest de Guido Cavalcanti:

– el sonet amb la represa de la primera rima dels quartets com a primera rima dels tercets: ABBA ABBA ACC ACC.

Tot i que l’experimentació és un element definitori de la poesia moderna i contemporània, que es va iniciar amb el Simbolisme francès i es va accentuar amb les diverses avantguardes, en l’època clàssica ja es van formular moltes variants, començant per la variació en el nombre de versos, habitualment de més, i la utilització del polimetrisme, és a dir, de versos de distint metre en un mateix sonet…

Justament per això, per la seva arrel estructural, el sonet ha pervingut com la forma fixa –reglada- per excel·lència a la vegada que ha esdevingut, ja des dels seus inicis, la forma que ha presentat més variacions, construccions i deconstruccions. Tema per a un altre dia.