(recupero aquest article avui, 2 de març de 2018, per un nou aniversari de l’execució de Puig Antich i Heinz Chez, ja el 44è)
Avui, 2 de març de 2012, fa 38 anys que, gairebé a la mateixa hora en què tanco aquestes ratlles –a les 9 30 del matí- i a la presó de Tarragona –que veig des d’aquí dalt-, el botxí José Monero Renomo executava Heinz Chez, un suposat camioner apàtrida d’origen polonès condemnat per la mort d’un guàrdia civil en un bar d’un càmping de l’Hospitalet de l’Infant dos anys abans.
Deu minuts més tard, i a la presó Model de Barcelona, el militant anarquista Salvador Puig Antich també era executat pel mètode del garrot vil. Feia pocs mesos de l’atemptat a l’almirall Carrero Blanco i era evident que les dues execucions eren la resposta de la dictadura a l’assassinat del successor en vida del general Franco. I encara més: la resposta política era Puig Antich. Heinz Chez era, simplement, l’acompanyament del tall en el plat de la venjança franquista –i la voluntat d’embolicar la troca, barrejant delinqüència amb ideologia. Per això, Els Joglars van titular “La torna” l’obra que, el 1977, va voler recrear la història final de Chez –aquella obra que va patir les incongruències de la transició i va acabar amb un consell de guerra per a uns quants dels membres de la companyia i el seu trencament, uns cap a un cantó i Boadella cap a un altre.
Chez era la torna de l’execució de Puig Antich, com Puig Antich era la torna de la mort de Carrero Blanco. De fet, la pena de mort ja és això: l’Estat es torna contra la violència amb violència -això en el cas que hi hagi hagut una violència prèvia: la història és plena de casos en què, per a l’Estat, la pena de mort és simplement la resposta a la dissidència, com va fer el franquisme amb Companys i tants d’altres i com va ser Puig Antich, acusat amb unes suposades proves mai demostrades i en un judici sense cap garantia i ple de desgavells jurídics. Chez era, doncs, la torna de la torna de la torna. I una torna falsejada: molts anys després –no fa tant- es va saber que el franquisme coneixia perfectament qui era aquell apàtrida –que no ho era- i que, fins i tot, va falsejar –deformant-la- la fotografia que en va fer pública.
Georg Michael Welzel era alemany, havia nascut el 1944 a Cottbus –prop de Berlín-, havia passat molts anys en presons de la República Democràtica –per diversos intents de fuga d’aquella altra dictadura- i n’ha havia estat alliberat per la Federal, en aquells intercanvis de l’anomenada guerra freda, el mateix 1972 que va passar la frontera per Portbou amb documentació falsa i va acabar matant aquell guàrdia civil, en un bar, sense cap motiu aparent.
El franquisme sabia qui era, però ho va amagar, segurament perquè així s’estalviava la pressió internacional, un govern de la República Federal d’Alemanya que hagués posat el crit al cel per la condemna a mort d’un ciutadà que considerava seu i màrtir de la repressió i la manca de llibertat del comunisme.
Chez-Welzel va poder comprovar, finalment, com el franquisme, malgrat tot, ja començava lentament a deixar de ser el que havia estat, una dictadura militar amb plena eficàcia repressiva: el seu botxí era novell, no el va lligar bé a la fusta del garrot i Georg Michael Welzel va tardar 25 minuts a morir, quan ho havia de fer de manera instantània. La torna de la torna de la torna també en això.
(Publicat a http://www.delcamp.cat el 2 de març de 2012)
Josep Brâut
3 Març 2012
Un article massa curt per a una història amb moltes ramificacions. Només tres de molt interessants:
1) El paper del crític teatral Joan de Segarra (el típic cas del fill sense el talent del pare), que a l’escriure la crítica va donar arguments a les autoritats franquistes per engarjolar els integrants de la companyia teatral.
2) La creació col·lectiva: en el judici, Albert Boadella es va espolsar les culpes dient que allò era obra de tota la companyia. Anys més tard, en un altre judici, es va quedar ell solet amb els drets d’autor. Per cert, Ferran Rañé també fou represaliat, però mai s’ha penjat les medalles que encara es penja el Boadella.
3) Georg Michael Welzel no fou l’únic exiliat de l’RDA que va cometre crims aparentment incomprensibles, n’hi va haver uns quants. Caigut el Mur i desclassificats molts documents de l’STASI, sabem que a l’RDA van experimentar amb diferents tècniques de control mental. Era Georg Welzel un conillet d’índies? A la presó l’havien drogat i electrocutat fins a convertir-lo en un grillat?
Josep Bargalló
3 Març 2012
Cert -l’article té la mida que demana delCamp.cat :). La història permet -i necessita- moltes visions -se n’han escrit diversos llibres, tant sobre Puig Antich, el cas dels Joglars i el mateix Chez-Welzel. Només un apunt: el Ferran Rañé estava, aleshores, amb l’Elisa Crehuet, actriu també de “La torna” i filla dels Crehuet-Wennberg de Torredembarra, ell notarì i director del grup local de teatre, ella professora de català i promotors de la minsa vida cultural de l’època. Recordo la vigilància policial davant casa seva aquells dies que el Ferran i l’Elisa havien passat a la clandestinitat per eludir la detenció i el judici. Chez-Welzel és un cas realment difícil d’entendre: no explica la seva veritable identitat a l’advocat defensor -mentre que l’aparell policial i judicial sí que la coneixia- ni explica mai per què va atacar el guàrdia civil…
Josep Brâut
3 Març 2012
Diuen que al nostre país-ecosistema només hi pot haver una espècie per nínxol ecològic. El nínxol “dramaturg exiliat” està ocupat per Albert Boadella i gent com n’Elisa Crehuet o en Ferran Rañé no hi poden accedir.
Com ja he dit, és admirable que la Crehuet i el Rañé mai s’hagit penjat cap medalla, no com l’altre…
Quim Malgratenc.
2 Març 2016
L’ombra del franquisme és massa allargada. El 1936, tenia 9 anys i vaig haver de conèixer la guerra. Enguany en faig 89, aviat hauré acabat el meu camí i encara no he entès perquè porto cosit en el meu interior un pedaç com els que duien els empestats o els jueus.
Josep Bargalló
2 Març 2016
Gràcies pel seu testimoni. Colpidor