La torna de la torna de la torna

(recupero aquest article avui, 2 de març de 2017, per un nou aniversari de l’execució de Puig Antich i Heinz Chez, ja el 43è)

Avui, 2 de març de 2012, fa 38 anys que, gairebé a la mateixa hora en què tanco aquestes ratlles –a les 9 30 del matí- i a la presó de Tarragona –que veig des d’aquí dalt-, el botxí José Monero Renomo executava Heinz Chez, un suposat camioner apàtrida d’origen polonès condemnat per la mort d’un guàrdia civil en un bar d’un càmping de l’Hospitalet de l’Infant dos anys abans.

Deu minuts més tard, i a la presó Model de Barcelona, el militant anarquista Salvador Puig Antich també era executat pel mètode del garrot vil. Feia pocs mesos de l’atemptat a l’almirall Carrero Blanco i era evident que les dues execucions eren la resposta de la dictadura a l’assassinat del successor en vida del general Franco. I encara més: la resposta política era Puig Antich. Heinz Chez era, simplement, l’acompanyament del tall en el plat de la venjança franquista –i la voluntat d’embolicar la troca, barrejant delinqüència amb ideologia. Per això, Els Joglars van titular “La torna” l’obra que, el 1977, va voler recrear la història final de Chez –aquella obra que va patir les incongruències de la transició i va acabar amb un consell de guerra per a uns quants dels membres de la companyia i el seu trencament, uns cap a un cantó i Boadella cap a un altre.

Chez era la torna de l’execució de Puig Antich, com Puig Antich era la torna de la mort de Carrero Blanco. De fet, la pena de mort ja és això: l’Estat es torna contra la violència amb violència -això en el cas que hi hagi hagut una violència prèvia: la història és plena de casos en què, per a l’Estat, la pena de mort és simplement la resposta a la dissidència, com va fer el franquisme amb Companys i tants d’altres i com va ser Puig Antich, acusat amb unes suposades proves mai demostrades i en un judici sense cap garantia i ple de desgavells jurídics. Chez era, doncs, la torna de la torna de la torna. I una torna falsejada: molts anys després –no fa tant- es va saber que el franquisme coneixia perfectament qui era aquell apàtrida –que no ho era- i que, fins i tot, va falsejar –deformant-la- la fotografia que en va fer pública.

Georg Michael Welzel era alemany, havia nascut el 1944 a Cottbus –prop de Berlín-, havia passat molts anys en presons de la República Democràtica –per diversos intents de fuga d’aquella altra dictadura- i n’ha havia estat alliberat per la Federal, en aquells intercanvis de l’anomenada guerra freda, el mateix 1972 que va passar la frontera per Portbou amb documentació falsa i va acabar matant aquell guàrdia civil, en un bar, sense cap motiu aparent.

El franquisme sabia qui era, però ho va amagar, segurament perquè així s’estalviava la pressió internacional, un govern de la República Federal d’Alemanya que hagués posat el crit al cel per la condemna a mort d’un ciutadà que considerava seu i màrtir de la repressió i la manca de llibertat del comunisme.

Chez-Welzel va poder comprovar, finalment, com el franquisme, malgrat tot, ja començava lentament a deixar de ser el que havia estat, una dictadura militar amb plena eficàcia repressiva: el seu botxí era novell, no el va lligar bé a la fusta del garrot i Georg Michael Welzel va tardar 25 minuts a morir, quan ho havia de fer de manera instantània. La torna de la torna de la torna també en això.

(Publicat a http://www.delcamp.cat el 2 de març de 2012)

Advertisements

Etiquetat: pena de mort, Tarragona

Posted in: Articles delCamp.cat, Gent/país/món