Sobre la memòria històrica (i Garzón, Montjuïc i tot això)

Posted on 13 Febrer 2012

1


”Les despulles d’una de les persones localitzades en una fossa comuna de la Guerra Civil a Prats de Lluçanès s’han pogut entregar als seus familiars després de verificar-ne la identitat a través de les proves d’ADN. Amb l’exhumació de la fossa, que va començar el 24 de juny, s’han descobert els esquelets de sis soldats i un civil, dels quals només se n’ha pogut identificar un.

(…) ara hi ha detectades 152 fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya, on hi hauria enterrades prop de 9.000 persones, majoritàriament soldats. (…)

A la fossa comuna de Mas Puigvistós de Prats de Lluçanès s’han trobat, en un espai de 16 metres quadrats, set esquelets, sis soldats i un civil, tots ells amb edats compreses entre els 22 i els 39 anys que van morir per arma de foc. No obstant, “només” s’ha pogut identificar un cadàver, el de Claudi A.B. Les restes d’aquest soldat, que és d’una població pròxima a Lleida, ja s’han entregat a la família. Els cossos dels altres sis homes sense identificar han estat enterrats al cementiri de Prats de Lluçanès.

Amb els cossos exhumats ha aparegut material i objectes que han estat analitzats per l’Institut de Medicina Legal de Catalunya i que es divideixen en dues categories: els anteriors a l’enterrament dels cossos i el material que pertanyia als morts. Així, s’han trobat des de pintes de munició d’un fusell fins a un rellotge metàl·lic de butxaca del final del segle XIX o dues culleres. (…)”

Agència Catalana de Notícies. Prats de Lluçanès, 25-11-2004

Aquests dies s’ha tornat a parlar bastant de la memòria històrica. Primer, perquè el Govern Mas, després d’un any, ha nomenat nou responsable del Memorial Democràtic. I amb novetat: ha nomenat un jurista -no pas un historiador-, que s’ha apressat a dir que creu que l’oficina governamental s’ha d’obrir a totes les víctimes de tots els temps perquè totes són iguals -segona novetat: fins ara la memòria històrica, fos on fos, sempre s’ha centrat en realitats concretes, en moments puntuals, en fets específics…

I també per tot el que ha passat -i està passant- al voltant de l’exjutge Garzón, conegut per haver instat judicis internacionals de la força del cas Pinochet -com a flagell persecutori de l’oblit i l’amnèsia davant crims contra els drets humans- i, també, per haver obviat qualsevol tipus d’investigació davant acusacions de maltractaments i tortures a detinguts catalans i bascos en sumaris que ell mateix havia obert -i que, posteriorment, foren reconegudes com a certes per tribunals internacionals. Una incongruència significativa del que és certa esquerra -ideològica, intel·lectual, política…- espanyola. I del que som bascos i catalans per a l’Espanya de tota la vida -la d’abans i la d’ara.

No deixa de ser alliçonador que, finalment, la seva pròpia Justícia l’hagi encausat per haver volgut investigar els crims del franquisme, quan l’anglesa li va permetre de tractar els del pinochetisme i, també, quan ningú no es va plantejar moure ni un dit quan ell va fer deixadesa de les seves obligacions davant les tortures -no pas les antigues, sinó les actuals; no pas a Xile, sinó a Madrid mateix. Coses de la democràcia espanyola.

El concepte de la memòria històrica és una cosa ben bé recent. Reflexionar sobre fets històrics trasbalsadors que han marcat una societat és una constant en les cultures que han viscut moments d’aquestes característiques -que vénen a ser gairebé totes. Però fer-ho amb la voluntat de visibilitzar els fets que han estat ocultats -per pròpia voluntat o, més sovint, per la repressió exercida pels seus causants-, reivindicar el paper de les víctimes i recuperar la seva biografia, tant personal com col·lectiva, al voltant dels espais que els simbolitzen, és una perspectiva molt més moderna. I això és el que es coneix, precisament, amb el concepte de memòria històrica.

El concepte cal adjudicar-lo a l’historiador francès Pierre Nora (1931), a partir de la publicació dels tres volums de Les Lieux de Mémoire (1984, 1987 i 1992), en els quals va aplegar textos diversos d’historiadors i pensadors francesos que, amb l’excusa del bicentenari de la Revolució Francesa, reivindicaven indrets de la memòria, és a dir, espais amb algun valor històric i que defineixen -segons Nora i els seus antologats- la identitat francesa dels darrers segles, especialment la contemporània. A França aquests lieux de mémoire han generat un debat prou atractiu, promogut pels que acusen Nora de voler amagar una memòria social per imposar-ne una de nacional –l’etern debat sobre si són dos conceptes contraposats o, pel contrari, són dicotòmics.

A Espanya n’ha generat un altre, que ja es veia a venir i que ha tingut uns quants adeptes en els cercles universitaris: els que acusen Nora de patir “patologia nacionalista” i altres tòpics que ens coneixem. Ho han liderat historiadors com Carlos Forcadell Álvarez, catedràtic de la Universitat de Saragossa, director de la “Institución Fernando el Católico” i “Cronista Oficial de la Ciudad” -i, per acabar de conformar una biografia aclaridora, exprofessor de les universitats de Heidelberg i del País Basc. De fet, les biografies expliquen aquestes coses: Pierre Nora, parisenc, va exercir la seva primera docència a Algèria.

És, doncs, un concepte relativament nou -el darrer volum de Les Lieux de Mémoire va aparèixer, tot plegat, l’any de la Barcelona olímpica, l’any en què catalans detinguts per ordre de Garzon eren torturats, segons va reconèixer el Tribunal d’Estrasburg. A l’Estat Espanyol ha estat utilitzat amb la voluntat de visibilitzar fets de la història contemporània, fonamentalment relacionats amb la guerra del 1936 i el franquisme. Com la seva matriu francesa, que triava indrets per a fixar la memòria, la versió espanyola s’hi ha centrat, també. Monuments, edificis i nomenclàtor urbà encara amb simbologia o denominació franquista, així com espais físics en els quals es van viure fets bèl·lics o de repressió. El debat memorialístic espanyol, més en els àmbits mediàtics i polítics que en els científics, ha girat al voltant de si val la pena o no recordar, és a dir, fer memòria. No ha estat un debat historiogràfic, sinó més aviat a flor de pell: els que se senten hereus dels vencedors troben que no paga la pena i, els que ho són dels perdedors, reclamen la reparació del honor de les víctimes. I així estem. Millor dit, estan, perquè a Catalunya el debat ha estat una altre: com recuperar aquesta memòria, sense gairebé veus que hagin posat en dubte que calgui fer-ho -almenys fins fa ben poc.

En el cas català, on la simbologia franquista sí que va desaparèixer amb l’adveniment de l’anomenada transició -tret d’excepcions molt escadusseres-, la memòria històrica s’ha centrat gairebé exclusivament en els espais físics. I, encara més concretament, en tres tipus d’espais: els indrets de la batalla de l’Ebre, els passos fronterers cap a l’exili i les anomenades fosses comunes. És a dir, dos de localitzats geogràficament, al sud i al nord del Principat, i un de dispers a tot el territori.

Catalunya -Barcelona, Lleida, Granollers…- té, encara, un quart espai, un conjunt d’espais, els dels ferotges bombardejos contra la població civil per part de les forces aèries feixistes, les italianes fonamentalment. Però, de moment, n’ha restat fora –tret d’alguns interesantíssims documentals- d’aquest afany memorialístic, segurament perquè són espais urbans que es van refer -reconstruir i reurbanitzar- i, en conseqüència, ara no es poden visualitzar, ni que sigui simbòlicament. Molts espais de la batalla de l’Ebre o dels passos fronteres gairebé no han canviat i les fosses que estan localitzades ho són en paratges no urbanitzats -les que han anat destruint-se a partir de noves construccions les desconeixem i, per tant, tampoc no les podem simbolitzar. Dels sagnants bombardejos -en algun cas tan mortífers com el de Gernika, però poc reivindicats com a tals a casa nostra-, com a molt, s’han recuperat espais preventius: alguns refugis antiaeris. No tenen ni tindran mai la força suficient com per explicar el dolor dels ciutadans i les ciutadanes que els van patir i tota la gran quantitat de gent que hi va morir.

De fosses comunes -és a dir, soterraments col·lectius i no personalitzats de cadàvers indocumentats, producte de fets bèl·lics o de la repressió indiscriminada- se’n troben arreu del país, tot i que són més abundants allí on hi hagué més activitat bèl·lica al final de la guerra. En aquests moments, d’identificades n’hi ha prop de dos centenars. Moltes acullen ossos i despulles de soldats en retirada percaçats per l’exèrcit enemic -l’exèrcit de Franco-; d’altres -menors en número-, veïns i veïnes d’una població o d’una comarca assassinats per escamots de contraris -i aquí sí que les víctimes podien ser d’un o altre bàndol; i, finalment, algunes més, persones executades sumàriament un cop acabada la guerra -i que es troben, bàsicament, al voltant de cementiris. Unes i altres -però especialment les primeres- contenen cossos de difícil identificació: com no sigui per un objecte personal amb nom i cognoms -un document d’identitat, una carta…-, l’única manera de fer-ho és una prova d’ADN. Però, on buscar un altre ADN per efectuar la comprovació genètica si es pot tractar d’un soldat en retirada, provinent de qualsevol indret de l’Estat, el que es troba, per exemple, en una fossa d’Osona?

I d’aquí ha nascut el debat inicial a casa nostra: què fer amb les fosses? Obrir-les totes, ni que siguin centenars? Obrir tan sols aquelles de les quals es tingui alguna documentació que pugui permetre identificacions? Obrir unes poques per convertir-les en paradigma del record de la repressió? De fet, el debat és i ha estat aquest: què és prioritari, la memòria de l’espai o la memòria de les víctimes? El record indiscriminat o el respecte personal? No és un debat sobre la necessitat de visibilitzar el fets -que, amb més o menys entusiasme, s’ha assumit socialment-, sinó sobre l’oportunitat de fer-ho de manera extensiva, sense personalitzar en persones concretes, vides, sentiments…, o prendre aquesta personalització de la víctima com a paradigma del record.

Hi ha, encara, un altre debat, més teòric: més enllà dels museus i dels centres d’interpretació, com es difon tot el missatge de la memòria històrica? Només a partir dels llibres d’història, els reportatges periodístics i els documentals? O també a partir de la creació i la dramatització? La teoria pot dir el que vulgui, però la pràctica és eloqüent. La narrativa sobre aquesta temàtica ha donat els mesurats èxits internacionals de la nostra literatura actual –Les veus del Panamo, de Jaume Cabré, per exemple. De la mateixa manera, el poc cinema català quan ha tingut aquest reconeixement ha estat a partir d’aquesta literatura -vegi’s, Pa negre, sinó. Sempre memòries personalitzades per damunt de l’espai.

L’ortodòxia de la memòria històrica es fonamenta en la recuperació d’un indret real que esdevé un indret de la memòria. Es dóna vida i veu a un indret que havia esdevingut eixorc, casa de l’oblit i del silenci. Però, tots els indrets de la repressió són igualment recuperables? A Barcelona, convertim el castell de Montjuïc en un indret de la memòria? N’hi ha que s’hi oposen i diuen que no volen convertir en símbol un espai que, al llarg de la història, ha significat repressió. Clar que, de fet, es tracta d’això, no? Essent Montjuïc com és paradigma d’espai personalitzable, a partir de l’execució del President Lluís Companys –un assassinat d’estat i de l’Estat-, el debat torna a esdevenir ideològic. I aquesta no és la memòria que alguns volen preservar -des de Madrid, però també, sembla, a Barcelona. Finalment, no totes les víctimes són iguals.

Mentre, a Espanya, el Valle de los Caídos manté el seu llegat i la seva pròpia memòria. La dels altres encara cal refer-la: el Comitè de Drets Humans de l`ONU, el 2009, va recomanar a l’Estat que revoqués la seva llei d`amnistia, disconforme amb el dret internacional de drets humans. Com les tortures.

(Publicat, sense la cita inicial, a http://diarigran.cat/ el 13 de febrer de 2012)

Etiquetat: ,