Exercicis de mètrica: “Bé em plau el Port, a l’abril…”, de J.V. Foix

Posted on 10 Febrer 2012

0


Exercici

Analitza mètricament, amb especial atenció als aspectes estròfics i de rima, aquest poema de J.V. Foix (Sarrià, 1893 – Barcelona, 1987):

   

    Bé em plau el Port, a l’abril,

    Al fresc de l’herba i la fulla;

    I el penitent amb cogulla

    En calvaris de marfil:                                 

                         (… o blasmant el sex-appeal.)

   

    I també, quan tomba el juny,

    Al clar de la matinada;

    I la cara endormiscada

    D’En Quimet que salpa, i gruny:                              

                         (… o flaira el grop, i s’esmuny.)

   

    Em plau, a l’agost balder,

    Al cald del roc i l’arena;

    I la noia que es destrena

    A l’ombra d’un oliver:                             

                        (… o a la jaça d’En Paltré.)

   

    I, en sent temps de veremar

    –Al fort de la tramuntana-,

    Quan, florejant, Na Joana,

    Passa fil als anys que fa:

                              (… o tanca els ulls, per mirar.)

 

Pauta de l’exercici

   

    Bé em plau el Port, a l’abril,                          7A

    Al fresc de l’herba i la fulla;                           7B’

    I el penitent amb cogulla                               7B’

    En calvaris de marfil:                                     7A

5                      (… o blasmant el sex-appeal.)   7A

   

    I també, quan tomba el juny,                          7C

    Al clar de la matinada;                                    7D’

    I la cara endormiscada                                   7D’

    D’En Quimet que salpa, i gruny:                     7C

10                (… o flaira el grop, i s’esmuny.)       7C

   

    Em plau, a l’agost balder,                               7E

    Al cald del roc i l’arena;                                  7F’

    I la noia que es destrena                                7F’

    A l’ombra d’un oliver:                                      7E

15                (… o a la jaça d’En Paltré.)             7E

   

    I, en sent temps de veremar                          7G

    -Al fort de la tramuntana-,                              7H’

    Quan, florejant, Na Joana,                             7H’

    Passa fil als anys que fa:                                7G

20                (… o tanca els ulls, per mirar.)        7G

La rima té moltes funcions –és una reiteració eufònica, de sons, que actua com a remarca de final de vers i, a la vegada, estructura una estrofa com a forma fixa recurrent… Hi ha autors que, a més, hi afegeixen una funció semàntica, de significat. Gabriel Ferrater deia que la rima, a més, en té encara una altra: jugar amb paraules que el lector/oient no s’espera, trobar una sortida que ens sorprèn. I posava, com a exemple d’aquesta funció sorpresiva, la rima que Foix utilitzava, a un sonet de Sol, i de dol, entre “març” i bars”, en el si d’uns perfectes decasíl.labs cesurats a la quarta seguint la nostra millor tradició versificadora. Al mateix llibre, Foix ens sorprèn, encara, amb d’altres rimes: “URSS” –l’antiga Unió Soviètica- i “obscurs”; “introit” i “Freud”…

Un exemple clar, doncs, que la rima és fonètica i no pas visual, i que podem trobar rimes a paraules, ni que siguin d’origen estranger i pronúncia molt distinta a la grafia, que ens sembla que no n’haurien de tenir. I que, dintre d’un classicisme rigorós, s’hi poden encabir signes de la modernitat més contemporània. Ferrater deia que aquests són casos de rimes excel·lents, justament per la seva capacitat sorpresiva. En aquest poema de Foix en trobem una d’aquests sorpresives. Modernitzadores i no gràfiques:

En calvaris de marfil:
(... o blasmant el sex-appeal.)

Els versos són heptasíl·labs, amb un accent fluctuant a la segona i tercera síl·laba. De fet, els dos versos més utilitzats en la nostra pròpia tradició són l’heptasíl·lab i el decasíl·lab, precisament els dos metres també més utilitzats per Foix. I, com s’escau a la nostra tradició, l’heptasíl·lab per a les composicions neopopularitzants, festives o iròniques -com és el cas-, i el decasíl·lab per a les obres més líriques o reflexives -com són els sonets de Sol, i de dol.

Els contactes vocàlics entre mots es resolen sempre fent sil·labació, excepte en dos casos idèntics -“plau / el” (vers 1) i “plau, a” (v 11)-, en els quals la u del diftong no actua com a vocal plena i, conseqüentment, no fa sinalefa amb la æ del monosíl·lab posterior. Pel que fa al segon cas, el del vers 11, el lector podria adduir que és lògic que no hi hagi sil·labació, perquè les dues vocals vénen separades per un signe de puntuació, que obliga a una pausa sintàctica. Cert, però cal tenir en compte que, malgrat això, Foix ens obliga a una sinalefa en el vers 9 –“salpa, i”-, amb una mateixa coma intermèdia -fet que també succeeix al vers 16.

Ara bé, el que possiblement és més entretingut d’aquest poema rau al voltant del seu estrofisme. El poema, que és un obsequi d’aniversari a una amiga de l’autor –Joana Givanel, a la qual, des del 1950 al 1976, en va dedicar un cada any, per la seva onomàstica- i té una clara voluntat lúdica, està conformat per quatre estrofes de cinc versos. Els quintets mantenen l’exigència de la tradició poètica de tenir dues rimes consonàntiques –i, en aquest cas, alternades de manera constant i simètrica.

El darrer vers de cada quintet, que tipogràficament ja se’ns presenta de manera separada a la resta, trenca, irònicament o sorpresivament –o ambdues coses-, el to més seriós dels quatre primers versos. Fins i tot podríem arribar a dir que es tracta de quartets amb un vers addicionat, que actua com a estrambot –com a afegit. De fet, la sintaxi, la retòrica i la mètrica -no només la tipografia- s’alien per fer evident aquesta addició d’un cinquè vers distintiu a cada quartet: sintàcticament, perquè tots aquests cinquens versos són subordinades adversatives; retòricament, perquè, en conseqüència, tots comencen per una anàfora, precisament la conjunció adversativa “o”; i mètricament, perquè reiteren la rima del primer i el darrers vers de cada quartet, amb el resultat d’una rima alternada reblada -ABBA(A).

Tot això per una voluntat semàntica, de significat. Aquest cinquè vers té un factor de trencament i de sorpresa sobtada: en la primera estrofa, el penitent, que passa religiosament el rosari, pensa en qüestions de sexe; en la segona, el pescador, que surt en mar, fa mitja volta perquè veu el mal temps; en la tercera, la noia, que juga amb els seus cabells, no està sota l’olivera sinó al llit d’un tal Paltré; a la darrera, la Joana, viu la paradoxa de l’aniversari: “tanca els ulls, per mirar”. És en aquest context que la rima final del primer quintet és extraordinària: la contraposició radical entre passar el rosari i pensar en sexe té el seu esclat en la rima radicalment sorpresiva entre “marfil” i “sex-appeal”.

Material complementari

– Sobre Foix, i especialment tres dels sonets de Sol, i de dol, podeu veure un altre post d’aquest blog: 2J.V. Foix: tres sonets i sis homenatges”:

https://josepbargallo.wordpress.com/2012/01/28/j-v-foix-tres-sonets-i-sis-homenatges/

Recordeu que el símbol ‘ de B’, D’… significa que són versos femenins, és a dir, acabats en paraula plana, mentre que la manca de símbol -a A, C…- significa que són versos masculins, és a dir, acabats en paraula aguda. Noti’s, també, al simetria de l’alternança de la combinació d’ambdós tipus de vers -el que es coneix per rima accentual.

Nota bibliogràfica:

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats