Mites transitius

Posted on 6 Febrer 2012

0


Aquest diumenge,  en plena colonització climatològica siberiana, Vilaweb obria amb la notícia que el setmanari alemany Der Spiegel publicava un conjunt de documents desclassificats pel govern alemany, entre els quals l’informe del seu ambaixador a Madrid el 1981, Lothar Lahn, sobre el cop d’estat del 23-F. El twitter –termòmetre de la immediatesa- va començar a treure fum, d’altres digitals –també d’algun diari en paper- se’n van fer ressò i a alguns suspectes opinadors de la dreta catalana –perdó, de la dreta no, que nosaltres no en tenim- se’ls va glaçar la tinta de la ploma.

Lahn –un diplomàtic de prestigi- hi fa constar la “comprensió” i la “simpatia” que Joan Carles I sentia pels militars revoltats, i no com a mera i subjectiva impressió seva, sinó com a reproducció d’una conversa que hauria mantingut amb el monarca espanyol. L’impacte de la notícia no és, però, el que afirma Lahn, sinó, precisament, que ho afirmi un personatge de la seva significació, en un document oficial –per bé que, inicialment, confidencial- i reproduint la conversa amb literalitat.

L’anomenada transició va servir per capgirar el que semblava inevitable: els franquistes més vius –els que veieren que havien d’amagar els uniformes per perpetuar les idees-, els militars menys florits –els que volien fer cursos a Europa i EUA sense passar vergonya-, la gran banca –que volia ampliar el seu negoci fronteres enllà- i alguns antifranquistes temorosos –temorosos d’una “excessiva” llibertat- van acordar el pas de la dictadura a la monarquia parlamentària sense qüestionar gairebé res, tallant de rel els processos d’autodeterminació que podien sorgir, aigualint la pluralitat a cops de demagògia, soterrant els moviments socials emergents, bastint una façana emblanquinada però sense remoure ni jutges ni uniformats de cap mena… En aquest procés va caldre crear uns quants mites, començant pel d’un nou Joan Carles I. Ja no el príncep del franquisme sinó el promotor de la democràcia. Els grans mitjans de comunicació –també de catalans- van jugar-hi fort, i no han deixat de jugar-hi –almenys, alguns d’ells, fins no fa massa.

Les ombres del 23-F han estat sempre amagades pels mateixos que van crear la transició i van impedir la ruptura amb el franquisme. De fet, el 23-F va ser una segona etapa d’aquella transició i va servir per fer més gran l’igualitarisme territorial, nacional i cultural de l’Estat, per anar encara més enrere en els avenços socials i per engrandir el mite joancarlista –o hauria de ser joancarlí? I tot apunta que el govern Rajoy vol cloure el que va intentar Aznar i no va acabar de saber fer: el tercer pas: l’aniquilació definitiva de qualsevol diferència i el retrocés programat de tot el pugui fer tuf a progrés. El que no queda clar és si ara ja els és útil Joan Carles I.

Això del 2.0 ha servit, entre d’altres coses, per trencar el control informatiu… Articles de la premsa italiana de dècades enrere sobre la vida privada de Joan Carles I mai no havien estat reproduïts, en el seu moment, per mitjans ni de Madrid ni de Barcelona –només algun de basc, i posteriorment perseguit encara amb mil excuses. Ara això ja no és possible: que l’informe de l’ambaixador Lahn el publiqui un setmanari del prestigi de Der Spiegel ja no ens ha de semblar res estrany i que se’n facin ressò immediatament mitjans nostres –alguns mitjans nostres- tampoc.

Tot i això, no cal que ens entusiasmem excessivament. Figura que volem una República Catalana: quan siguem sobirans, el que sigui Espanya –una monarquia, una república o un protectorat alemany- diria que no és qüestió nostra. És el seu propi dret a decidir. Per activa o per passiva.

I, mentrestant, vigilem i estiguem atents: malgrat tot, Televisió de Catalunya, sota l’amenaça del PP –i les seves profitoses relacions amb CiU, esclar-  té congelat un reportatge sobre la monarquia espanyola. Com si no estiguéssim curats ja d’espants.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 6 de febrer de 2012)

Etiquetat: