Exercicis de mètrica: “El món és una al·legoria…”, de Pere Gimferrer

Posted on 4 Febrer 2012

0


Exercici

Feu l’anàlisi mètrica d’aquest poema de Pere Gimferrer:

 El món és una al·legoria.
 És cabalístic el dibuix
 amb què el cel nítid expia
 l’ocell, ombra sense gruix.

 No res: tan sols una unglada
 en la llisor asserenada
 del firmament esbandit.

 Clarianes! La contrada
 n’estrafà una altra, celada
 en un invisible escrit

Pauta de l’exercici

Comencem pel recompte sil·làbic, que en aquest poema planteja, d’entrada, diversos dubtes. Dels seus deu versos, només quatre no tenen contacte vocàlic entre paraules veïnes. I, d’aquests quatre -que són, doncs, els més fàcils de recomptar-, un és clarament un octosíl·lab i els altres tres heptasíl·labs:

      El món és una al·legoria.

     És cabalístic el dibuix             8

3   amb què el cel nítid expia

     l’ocell, ombra sense gruix.      7

     No res: tan sols una unglada

6   en la llisor asserenada

     del firmament esbandit.           7

     Clarianes! La contrada            7

9   n’estrafà una altra, celada

     en un invisible escrit.

Anem, doncs, als versos amb contactes sil·làbics. En el vers 1, si no hi efectuem sil·labació, ens surten nou síl·labes mètriques i, si fem elisió, vuit. En els versos 3, 5, 6 i 10, si no en fem, tenim vuit síl·labes mètriques i, si fem elisió o sinalefa, set. En el 10 -que té dos contactes-, si no en fem, tenim nou síl·labes i, si en fem en els dos casos, de nou set. Sembla lògic, d’entrada, aplicar-hi l’habitud contemporània d’efectuar tots els processos de sil·labació possibles –també la sinalefa del vers 6 “llisor asserenada”, amb l r final muda del primer mot- i, en conseqüència, plantejar-hi una regularitat en l’anisosil·labisme: els dos primers versos octosíl·labs i la resta heptasíl·labs:

     El món és una al·legoria.       8A’

     És cabalístic el dibuix            8B

3   amb què el cel nítid expia      7A’

     l’ocell, ombra sense gruix.     7B

     No res: tan sols una unglada  7C’

6   en la llisor asserenada            7C’

     del firmament esbandit.           7D

     Clarianes! La contrada            7C’

9   n’estrafà una altra, celada       7C’

     en un invisible escrit.               7D

Avencem i analitzem la combinació de versos. A primer cop de vist, és prou senzill: es tracta d’un poema anisosil·làbic format per un quartet i dos tercets. L’anisosil·labisme és força peculiar, però, perquè combinar octosíl·labs amb heptasíl·labs és poc habitual –la preceptiva, fins i tot, desaconsella combinar versos parells amb versos imparells. I també perquè és no recurrent: es dóna a la primera estrofa, però no a la resta. Tenim els dos primers versos d’un metre i els vuit restants d’un altre, per la qual cosa podríem arribar a afirmar, també, que els dos primers versos són hipermètrics, tenen una síl·laba de més.

Anant a l’estrofisme i si ens deturem en la combinació de la rima fonètica -un quartet i dos tercets-, podem, fins i tot, adduir que es tracta d’un sonet escapçat, en el sentit que només té un quartet. Fixem-nos-hi: el quartet té rima consonant encadenada (ABAB) i les seves dues rimes no es repeteixen en els tercets. La rima dels tercets se’ns presenta en la combinació coneguda com a de sextet narratiu, que és una de les més habituals en els tercets dels sonets –la rima en sextet narratiu és més aviat de tres rimes (CCD EED), però també pot ser de dues (CCD CCD), com és el cas del poema de Gimferrer que comentem. Així, l’esquema de rima d’aquest poema seria l’esquema possible d’un sonet si hi reproduíssim un segon quartet de la mateixa rima que el primer:

     esquema del poema    ABAB           CCD CCD

    esquema d’un sonet    ABAB ABAB CCD CCD

De fet aquest esquema de sonet que acabo de donar -quartets de rima encadenada o siciliana (ABAB ABAB) i tercets minvants de dues rimes (CCD CCD)- es correspon amb un dels més antics, ja utilitzats en l’època original de la forma, abans i tot de la canonització de Petrarca. De la mateixa manera, tot i que el sonet canònic és format per catorze versos estructurats en dos quartets i dos tercets, ja en l’època clàssica se’n donaren models de distinte nombre de versos, habitualment de més -com els sonets amb estrambot o coda, anteriors també a Petrarca-, però alguna vegada de menys. Guido Cavalcanti, ja al segle XIII, va fer servir un model de sonet -que es coneix, precisament, amb el seu nom- format per dotze versos, presentats en un sextet i dos tercets. Més modernament, podem esmentar el demi-sonnet francès del segle XVI -set versos, amb un quartet i un tercet- o el curtal sonnet, al XIX, de l’anglès Hopkins -deu versos i mig, segons el seu recompte basat en el ritme. I, a partir del simbolisme, els models de sonet, mantenint sempre la preponderància del canònic de catorze versos, han presentat encara moltes més variacions. No és, per tant, molt agosarat afirmar que ens trobem, en el cas del poema de Pere Gimferrer, davant d’un model de sonet escurçat.

A banda, doncs, de la singularitat que representa l’anisosil·labisme peculiar d’aquest poema i de la hipòtesi que hem formulat sobre la seva composició estròfica, podem remarcar un tercer tret interessant: els encavalcaments. Cert. Només el vers 1 conté una esticomítia plena, és a dir, és l’únic vers que conté una única frase i aquesta frase és l’única que ocupa un vers sencer i només un vers. Els tres versos restants conformen un únic conjunt sintàctic i, en conseqüència, presenten dos encavalcaments versals. Els dos tercets són, en aquest nivell, idèntics –com ho són en la rima: una primera frase curta, al començament, i una segona frase que va de la resta del primer vers fins al final del tercet. Una altra vegada, doncs, una frase que ocupa tres versos i presenta, conseqüentment, dos encavalcaments:

     El món és una al·legoria.        (esticomítia)

     És cabalístic el dibuix             (encavalcament versal/de vers)

3   amb què el cel nítid expia       (encavalcament versal)

     l’ocell, ombra sense gruix.      (pausa mètrica mitjana/final d’estrofa)

     No res: tan sols una unglada  (encavalcament versal)

6    en la llisor asserenada           (encavalcament versal)

     del firmament esbandit.           (pausa mètrica mitjana)

     Clarianes! La contrada            (encavalcament versal)

9    n’estrafà una altra, celada       (encavalcament versal)

      en un invisible escrit.               (pausa mètrica major/final de poema)

De tots aquests encavalcaments no n’hi ha cap que vagi més enllà de la pròpia estrofa, ja que el poeta en respecta la pausa mètrica, però ja ho hem vist que no ho fa amb la menor, la que marca la frontera de vers. Hi ha encavalcaments més forts que d’altres. Així, per exemple, és més fort el que es dóna entre els versos 3 i 4 (entre un verb i unseu complement) que el que es dóna entre els versos 2 i 3 (un substantiu i la preposició que fa de nexe d’una subordinada). Sintàcticament, és molt més fort (forçat) un trencament que l’altre.

Material complementari

Vocals en contacte de paraules contigües

En els contactes vocàlics entre paraules veïnes –és a dir, entre el darrer so d’una paraula i el primer de la següent-, ens trobem amb tres fenòmens:

– dialefa pronunciació de les dues vocals en síl·labes diferents: casa alta”: “ca-sa / al-ta”; “casa única”: “casa / única”

– sinalefa pronunciació de les dues vocals en una única síl·laba: casa única”: “ca-saú-ni-ca”

– elisió pronunciació d’un únic so en una única síl·laba: casa alta”: “ca-sal-ta”; i, també, desaparició d’un dels dos sons, pronunciació d’una única síl·laba: casa única”: “ca-sú-ni-ca”

L’isosil·labisme i l’anisosil·labisme

Les tirades, estrofes i composicions són el resultat de combinacions de versos. Aquests versos poden tenir tots el mateix metre —la mateixa mesura sil·làbica— o tenir metres distints. Per això, segons la combinació de versos, podem parlar de dos tipus de poemes:

– isosil·làbics, si tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes

– anisosil·làbics, si tenen versos de distint metre

L’esticomítia i l’encavalcament

Una unitat sintàctica i un vers no són la mateixa cosa, per molt que els versos estiguin conformats, lingüísticament, per unitats sintàctiques. De vegades, un vers conté una frase, però, tot sovint, una frase ocupa més d’un vers. Així, pel qua fa a la relació entre frases i versos:

– quan no coincideixen, parlarem d’encavalcament o encavallament, que es dóna quan: hi ha desajustament entre una unitat sintàctica i un vers; aquesta unitat sintàctica excedeix el límit o frontera de vers i continua més enllà; o un constituent oracional concret excedeix els límits de l’hemistiqui, en un vers cesurat

– quan coincideixen, parlarem d’esticomítia.

Altres models no canònics de sonet a “Poètiques del sonet”

-sonets amb més o menys de 14 versos:

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/11/01/sonets-que-parlen-del-sonet-1/

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/11/06/sonets-que-parlen-del-sonet-2-la-forma/

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/11/11/sonets-que-parlen-del-sonet-3-la-poetica/

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/11/16/sonets-que-parlen-del-sonet-i-4-objecte-i-subjecte-en-la-poesia-catalana/

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/07/29/20-n-20d-sonets-del-mestre-brossa/

-sonets de 14 versos invertits:

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/10/17/sonets-invertits-1-baudelaire-verlaine-i-corbiere/

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/10/19/sonets-invertits-2-ruyra-dors-brossa-i-casasses/

Nota bibliogràfica

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats.