Del Consolat de Mar al Prat

Quan la Corona d’Aragó era un estat sobirà -un regne- i la mediterrània era la mar del comerç, Barcelona tenia un port que exercia de hub -que en diríem- i les lleis marítimes catalanes van arribar a esdevenir la legislació marítima internacional, fins al punt que, encara avui, a molts llocs reivindiquen el Consolat de Mar com l’origen de la seva pròpia legislació -com ara als mateixos Estats Units. I quan, anys a venir, la Corona catalano-aragonesa, sense perdre encara de iure la seva sobirania, es va subsumir a la pràctica a la de Castella -amb la viva Isabel i el tòtil Ferran-, el port de Barcelona i tots els altres catalano-valencians-balears no tan sols van perdre part del seu dinamisme sinó que patiren la prohibició de comerciar amb el nou mercat americà. Els hubs portuaris van mirar cap a l’Atlàntic i s’establiren, per mandat reial -o per reial mandat, que és el mateix-, a Andalusia.

Segles després, la història es repeteix: Espanya -que continua tenint la mentalitat de la Castella isabelina- ara no prohibeix literalment -almenys de moment- però imposa la uniformitat i el centralisme, també en el comerç. Aquesta és la història de l’aeroport del Prat: sotmès a Aena -empresa ineficient i capficada a fer de Madrid l’únic hub possible-, abandonat per Iberia -que, si no fos pel Pont Aeri amb Madrid, ni se li veuria el pèl- i abocat de ple a les companyies low cost -com qualsevol aeroport de segona en avall. De fet, quan Iberia va decidir que, com a bona companyia espanyola, Barcelona no era un aeroport seu, vaig pensar que no podia deixar de ser una bona notícia: Iberia és una de les pitjors companyies de bandera de la Unió Europea, en servei, en qualitat i, fins i tot, en tracte. Res a veure amb KLM, Air France, Lufthansa, SAS o, fins i tot, British Airways. Amb Iberia fugint del Prat, i perquè la notícia fos bona, calia trobar una companyia amb voluntat d’anar més enllà dels vols regionals que fes de Barcelona la seva seu -o una de les seves seus. Una companyia que hi plantegés operacions radials, en xarxa. Spanair va ser una oportunitat: la crisi, el mercat, la manca d’inversió privada, l’oposició d’altres companyies -entre les quals alguna participada per Iberia mateix-, potser també una no molt bona gestió -que aviat ho sabrem-, han acabat amb aquesta oportunitat, just la mateixa setmana -no pas casualment, segur- que el nou govern espanyol -dels més isabelins- anunciava que tancava l’aixeta d’una possible gestió pròpia i professional de l’aeroport barceloní, deslligada d’AENA i, en conseqüència, de la imposada subsidarietat de Madrid.

Ni gestió pròpia ni companyia amb seu. Com en temps d’Isabel i Amèrica. Tracte de colònia. Just la mateixa setmana que, com a tòpica força isabelina per excel•lència, dos números de la Guardia Civil destinats al Prat vexaven i maltractaven un ciutadà per parlar en català. Colònia i exemplarització.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 30 de gener de 2012)

Advertisements

Etiquetat: espoli fiscal, sobiranisme

Posted in: Articles diarigran.cat, Gent/país/món