Quan la Corona d’Aragó era un estat sobirà -un regne- i la mediterrània era la mar del comerç, Barcelona tenia un port que exercia de hub -que en diríem- i les lleis marítimes catalanes van arribar a esdevenir la legislació marítima internacional, fins al punt que, encara avui, a molts llocs reivindiquen el Consolat de Mar com l’origen de la seva pròpia legislació -com ara als mateixos Estats Units. I quan, anys a venir, la Corona catalano-aragonesa, sense perdre encara de iure la seva sobirania, es va subsumir a la pràctica a la de Castella -amb la viva Isabel i el tòtil Ferran-, el port de Barcelona i tots els altres catalano-valencians-balears no tan sols van perdre part del seu dinamisme sinó que patiren la prohibició de comerciar amb el nou mercat americà. Els hubs portuaris van mirar cap a l’Atlàntic i s’establiren, per mandat reial -o per reial mandat, que és el mateix-, a Andalusia.
Segles després, la història es repeteix: Espanya -que continua tenint la mentalitat de la Castella isabelina- ara no prohibeix literalment -almenys de moment- però imposa la uniformitat i el centralisme, també en el comerç. Aquesta és la història de l’aeroport del Prat: sotmès a Aena -empresa ineficient i capficada a fer de Madrid l’únic hub possible-, abandonat per Iberia -que, si no fos pel Pont Aeri amb Madrid, ni se li veuria el pèl- i abocat de ple a les companyies low cost -com qualsevol aeroport de segona en avall. De fet, quan Iberia va decidir que, com a bona companyia espanyola, Barcelona no era un aeroport seu, vaig pensar que no podia deixar de ser una bona notícia: Iberia és una de les pitjors companyies de bandera de la Unió Europea, en servei, en qualitat i, fins i tot, en tracte. Res a veure amb KLM, Air France, Lufthansa, SAS o, fins i tot, British Airways. Amb Iberia fugint del Prat, i perquè la notícia fos bona, calia trobar una companyia amb voluntat d’anar més enllà dels vols regionals que fes de Barcelona la seva seu -o una de les seves seus. Una companyia que hi plantegés operacions radials, en xarxa. Spanair va ser una oportunitat: la crisi, el mercat, la manca d’inversió privada, l’oposició d’altres companyies -entre les quals alguna participada per Iberia mateix-, potser també una no molt bona gestió -que aviat ho sabrem-, han acabat amb aquesta oportunitat, just la mateixa setmana -no pas casualment, segur- que el nou govern espanyol -dels més isabelins- anunciava que tancava l’aixeta d’una possible gestió pròpia i professional de l’aeroport barceloní, deslligada d’AENA i, en conseqüència, de la imposada subsidarietat de Madrid.
Ni gestió pròpia ni companyia amb seu. Com en temps d’Isabel i Amèrica. Tracte de colònia. Just la mateixa setmana que, com a tòpica força isabelina per excel•lència, dos números de la Guardia Civil destinats al Prat vexaven i maltractaven un ciutadà per parlar en català. Colònia i exemplarització.
(Publicat a http://diarigran.cat/ el 30 de gener de 2012)
Josep Bargalló 
David Mallol
31 gener 2012
Primer de tot, confessar que he arribat en aquest article a través del facebook de Joan M. Tresserres, normalment molt actiu i sempre ben informat.
Segonament, repetir, com ehe dit per facebook, que estic del tot d’acord amb el text. Només un detall: la cosa ha anat de mal borràs per molts motius, però singularment perquè el Govern actual l’ha deixat caure. No els en podem culpar, atesa la magnitud de l’hecatombe (ja no parlem de crisi, que implica un estat limitat en el temps de canvi,a millor o a pitjor: ara ja estem instal·lats en la, misèria). Ara bé: que surti la Ministra del ram a fer llenya em sembla intolerable. I que ahir un alt directiu de Vueling aparegués rumbejant amb el Cuní, el mateix.
Per quina raó els diferents governs han ajudat a companyies com Ryan Air -que cada cinc minuts amenaça de marxar-, Ibèria o el mateix Vuèling, que vindria ser un Spanair però amb l’accionariat privat (i amb la diferència que el comandant et parla de tu pels altaveus…) i en canvi amb Spanair, de capital públic, s’han fet enrera? O millor: per què aquestes empreses han fet tot el que han pogut i més perquè els qatarís s’ho repensessisn i no posessin quatre xavos -per ells- que haguessin estat fonamentals per assegurar la viabilitat de l’empresa?
Són preguntes retòriques: la resposta, comentada dessús, és que vivim en un estat isabelí…