J.V. Foix: tres sonets i sis homenatges

Posted on 28 gener 2012

5


Aquest 29 de gener de 2012, fa 25 anys de la mort de J.V. Foix (1892-1987), un dels grans poetes de la història de la literatura catalana. Si els grans poetes tenen un llibre que els defineix, el de Foix és, indiscutiblement, Sol, i de dol, que reuneix gairebé tots els seus sonets: setanta, presentats en sis seccions i escrits, en diverses etapes, entre 1913 i 1927, molt abans de la seva publicació, el 1947.

Sol, i de dol coincideix en el temps amb una etapa molt productiva per al sonet en català, que ressegueix majoritàriament les pautes del Simbolisme francès i la seva renovació del gènere. Foix, però, va anar per uns altres camins, molt més clàssics i canònics. De fet, hi formalitza un model contemporani basat en la fórmula petrarquista i en el decasíl·lab cesurat a minore com a metre –que, precisament, recupera per al sonet-, sense cap de les innovacions aportades pels Modernismes, però amb una gran riquesa de rimes.

J. V. Foix fou, com ell mateix li agradava de definir-se, un investigador en poesia, en tots i cadascun dels aspectes que conforma un poema. Ho és de tota mena de jocs formals, com subratllà Pere Gimferrer, tot fent esment, exclusivament, de les seccions quarta i cinquena Sol, i de dol:

  • gentilicis: en un sol sonet, el 46, hi trobem: “crioll”, “dàlmata”, “gal·lès”, “gavatx”, “eslau”, “iber” i “semita”.

  • jocs de paraules: “gasiu entre gases” (sonet 44), “La mar, Marsella!, Cela” (46), “Que sí que so” (62), “dalí, delit” (55), “els daus als déus” (56)…

  • rima interna: “dius, i te’n rius” (50), “(Turc?), Del meu burg” (50), “balla damunt la palla” (52), “Cada noia a la boia” (53), “0-í! Jep i gepó i gepic, o-í” (57)…

  • i rimes insòlites: “URSS/obscurs” (56), “introit/Freud” (59), “Ics/antics” (60)…

Aquesta riquesa que revesteix uns sonets clàssicament canònics és l’embolcall formal de la poètica foixiana: imatges surrealistes per a una visió de l’avantguarda fonamentada, també, en uns ressons medievalitzants. Humanisme del noucents.

Un dels sonets més celebrats de Sol, i de dol sintetitza aquesta poètica foixiana amb l’epifonema explícit que és el seu darrer vers:

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

Un estrofisme també canònic i petrarquista. El primer quartet és dedicat a allò antic o vell : l’edat mitjana (“les muralles del temps antic”), la poesia (“sota un llorer”, a partir del símbol més clàssic de la lírica) i els combats medievals (“setge i batalles”). A la vegada, com recordà Carles Miralles: “Exemple extrem de la polaritat com a recurs estilístic típic de la poesia foixiana, el segon quartet ens situa bruscament en un altre món, el nostre, ara mateix. I ja no és un capaltard sinó un matí”. Ara el món és contemporani, a través d’un altre símbol, aquest cop de modernitat: l’automòbil. El seu context i la seva mecànica: “fèrries tenalles”, “claus de tub”, “peça llosca”, “embragat”, “coixinet”, “eix” i “asfalt”. Els tercets, finalment, relliguen -com és preceptiu en el petrarquisme- els quartets: classicisme (“les madones borroses”) i contemporaneïtat (“el pintar extrem d’avui”). Com diu el darrer vers, en el propi jo del poeta: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

I són els grans poetes els que aconsegueixen el reconeixement en la reescriptura dels seus poemes per autors de generacions posteriors, en allò que és coneix per la hipertextualitat paròdica. Foix ho ha aconseguit abastament. Vegem-ne dos casos referents al sonet que acabem de veure. El primer de Carles Torner (1963), d’un dels seus primers llibres i ple de tòpics de la contemporaneïtat, com explicita directament el títol:

 LIKE A FOIXING STONE

 És tan flipant punxar alguns discs de l’Elvis,
 vells rock’n rolls, i anar de discoteques
 a lligar amb ball i clenxa babies queques
 que amb posat fi –“tens foc?”- remenen pelvis!

 Em mola un gram o més bellugar els ossos
 a ritmes durs d’aicidís de moda.
 Vaig de penjat bevent l’amfeta amb soda
 i volo alt –tinc bon afgà a terrossos.

 El reggae em va i duc pentinat punk.
 Ben enxapat puc ser un ròcker preclar.
 vestit d’hindú semblo el Ravi Shankar.

 És un sidral New wave o mod o funk.
 Passant de tot, no vaig de passerell:
 m’enrotlla el nou i m’al·lucina el vell.

I aquest altre d’Enric Casasses (1951), un poeta que té molt de foixià -i de brossià-, sempre des d’una veu singular: popular i culta. Moderna i clàssica. Realista i onírica, talment com la de Foix, el referent d’aquest sonet seu, on el joc és el veritable amo del poema:

 SER O TOT O RES

 Thot Hermes Trismegist i sant Pitàgores
 Ensems en un profètic azimut
 Nuant-te a tu l’output de tot l’output,
 Sement de més penjats que les mandràgores,

 Amb metàfores fan metainformàtica
 Fenyuda fora d’hores al rebost
 Íntim de quan el sol social és post
 I creix apegalosa la dramàtica

 Fatalitat que et farà obrir la tàvega
 Abans no romanguem tots amb un peu
 Suspès, com d’un mal fil, d’un fil de veu

 Negadora final de xarxa i de xàvega
 Entre esculls enrocades a l’Egeu:
 T’exalta el 9 i t’enamora el 10.

El joc de la rima –“azimut”/”output”-, el joc de la referència culta –el foixià “T’exalta el 9 i t’enamora el 10”, però també la relació de “sant Pitàgores” amb els números d’aquest darrer vers i, a la vegada, l’esment de Thot Hermes Trismegist, és a dir el déu egipci de l’escriptura, amb el seu nom original, Thot, i seva la versió grega, Hermes Trismegist, divinitat de les ciències i les arts. de l’astrologia, la màgia i l’alquímia-, el joc de l’acròstic renaixentista i barroc –“Tens afí i fas net”-, el joc del palíndrom cabalístic –el “ser o tot o res” del títol, i també l’acròstic… Joc, màgia, alquímia. Riquesa de forma, de llengua, de to, de contingut.

Tornant a Foix, Sol, i de dol conté un gran nombre de sonets que han traspassat el llindar del volum i han esdevingut icones de la poesia catalana del segle XX. Com ara el primer i que dóna el títol a tot el llibre –per ser més exactes, el dóna el primer hemistiqui del primer decasíl·lab:

 Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
 Em veig sovint per fosques solituds,
 En prats ignots i munts de llicorella
 I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

 I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella
 - Per quin cel mort -, o pasturatges muts,
 Deleges, foll? ¿Vers quina meravella
 D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

 Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
 De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
 Jo m’hi sent nat; i, en desert sense estany

 O en tuc de neu, jo retrob el paratge
 On ja vaguí, i, de Déu, el parany
 Per heure’m tot, O del diable engany.

D’aquest sonet, Pere Gimferrer en remarca els antecedents: “Sol, i de dol s’obre amb un sonet que enuncia l’actitud central del poeta – actitud d’atur, d’interrogació, d’indagació metafísica- que serà l’eix de tot el llibre. Aquest sonet parafraseja en part un de molt conegut de Petrarca (), sonet que ha estat molt imitat en diversos àmbits literaris (en castellà, per exemple, n’és un ressò el vers de Francisco de la Torre «Solo y callado y triste y pensativo»”. Vegem-ho:

 PETRARCA
 Solo e pensoso i più deserti campi
 vo mesurando a passi tardi e lenti
 FOIX
 Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
 em veig sovint per fosques solituds.
 (...) ¿Vers quina meravella
 d’astre ignorant m’adreç passos retuts?” 

Una hipertextualitat de la qual Foix n’és, aquí, una baula. Així, podem donar dos altres exemplesde reescriptura del seu sonet per part d’altres poetes. El primer, de Climent Forner (1927), que escull l’esquema de rima de sonet continu encadenat -és a dir, de dues úniques rimes que es van reiterant de manera encadenada: ABAB ABAB…- en decasíl·bals clàssics, a minore, en dos hemistiquis que vénen subratllats per una separació tipogràfica interna. De fet, de sonet continu estricte pel que fa a la rima externa i gairebé pel que fa a la rima interna. Aquest “gairebé” ve obligat per l’encadenament de la rima externa amb la interna: “vol” del primer vers amb “sol” del primer hemistiqui del segon vers; “ple” del segon vers amb “fe” del primer hemistiqui del tercer vers… Un altre, cop, doncs, la hipertextualitat paròdica es fonamenta, com en Casasses, en dur el concepte foixià del joc poètic a l’extrem:

 Sol, i de dol, debades alço el vol
 envers el sol del teu esguard, i en ple
 desert de fe, transit de desconsol
 faig el mussol que mira i no veu re.

 No et podré haver si sento l’oratjol,
 des del bressol, del teu màgic alè
 i em dóna pler de viure en el teu pol,
 vern gira-sol que mudes a mercè?

 Tu deus saber què és el que el cor vol,
 car vol i dol sense saber mai què,
 entre aliè, versàtil i betzol.

 Sé que m’absol el teu amor serè
 i a coll-i-be em duus, tot agombol,
 pel corriol del meu obscur deler.

Ramon Pinyol (1950), prototipus de poeta de la generació dels 70 -la generació que va efectuar una clara i aferrissada defensa de Foix, en uns moments en què la seva poètica havia estat menystinguda tants pels darrers noucentistes com pels primers realistes-, també va fer la seva reescriptura del primer sonet de Sol, i de dol:

 Sol i mussol i amb profunda clivella
 llevo punyal de ma terra ferrera.
 De cant august i plorera ranera
 no moriré, ni me’n faré l’estella.

 Ans jo viuré amb l’alegria vella,
 gosat i ardit i cara renouera,
 revolt, plantat, desesperada espera,
 arrels endins amb dolls de cantarella.

 Retorno en mi cansat de fe bladera.
 Despullo el nom de l’home que s’esvera
 d’ésser ací, ençà de la carena.

 Res de lliçons per al llom llis de l’ase.
 Som estrangers, cap dret no ens val la casa,
 d’ésser ací, ençà de la carena.

Molts de sonets de Foix conformen una nova estètica de la realitat a partir del joc del Surrealisme, com ara aquest altre, d’una rica imatgeria plenament inserida en aquest corrent de l’avantguarda del noucents europeu:

 Ah, si amb levites de verda llustrina
 Ens amaguéssim darrere aquells sacs
 Per quan vindran les noies, i manyacs,
 Cantéssim nadalenques amb sordina!

 I, si plogués, darrere una cortina
 Coféssim la corona com els Mags,
 I en fer petar per la cambra els xerracs
 Tothom digués que som de rel divina!

 O anéssim tots plegats cap a les pistes
 I amb la raqueta empaitéssim ocells
 Mentre els estels fan niu al cim dels tells.

 I els núvols, a ponent, són ametistes
 Que dibuixen la gepa dels camells
 On cavalquem amb barbes futuristes!

Un altre sonet homenatjat per poetes de generacions posterios. Salvador Oliva (1942) ho va fer explícitament:

 A LA MANERA DE J. V. FOIX

 Ah, si plegats, una tardor benigne
 i en cales prohibides pels jueus
 desobeíssim lleis i ens féssim déus
 i dediquéssim versos al Maligne.

 O si llançats a latituds primeres,
 lluny de Iahvè, construíssim palaus
 per fer l’amor, i de l’amor esclaus
 trobéssim l’univers de les quimeres.

 O si goséssim, en obscenes llars,
 unificar els desitjos i les arts
 i endinsar-nos en somnis incunables.

 O descobrir menhirs en camps d’enyor
 per desxifrar-hi pensaments d’amor
 i versos curts amb temes inefables.

I és que JV Foix va esdevenir, especialment a partir de la seva vindicació per part de la generació de Pinyol i Oliva, un clàssic modern de la literatura catalana i el mestre del sonet català modern amb voluntat canònica.

Els dos primers quartets d’aquest sonet de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), precisament -ell que feia servir un model gens classicista- són explícits de debò:

 Em moriré escrivint els millors versos
 de l’idioma català en el segle
 XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
 amb el permís de Pere Quart i Espriu.

 Foix plorarà moltíssim en saber-ho
 i inútilment intentarà un sonet,
 l’únic sonet que li serà rebel
 i mai no passarà del tercer vers.

 

Nota bibliogràfica

GIMFERRER, Pere (1974): La poesia de J. V. Foix. Barcelona: Edicions 62.

MIRALLES, Carles (1993): Sobre Foix. Barcelona: Quaderns Crema.