El dèficit català: “catch-22” o sobirania

Posted on 28 gener 2012

1


L’any 2008 el dèficit fiscal de Catalunya -la diferència entre el que aporta a l’Estat i el que en rep- va representar el 10,2% del seu propi Producte Interior Brut (PIB), és a dir uns 22.000 milions d’euros o el que és el mateix: 3000 euros per habitant i per any. El mateix Estat, l’espanyol, que va acabar el 2011 devent -sense transferir- 759 milions d’euros en infraestructures que, segons la normativa en vigor, hauria d’haver invertit directament o, en cas de no fer-ho -com així va succeir-, hauria d’haver liquidat amb una aportació econòmica.

A l’Alemanya el marc constitucional preveu un dèficit fiscal màxim -per als seus lands- d’un 4% del PIB, que és d’un 2% al Canadà i a Austràlia. I això és així perquè, amb un dèficit fiscal superior, la competitivitat de la comunitat autònoma/land/regió es veu greument afectada i els recursos socials del seus ciutadans en perill. I això és el que passa a Catalunya, amb l’afegitó de l’incompliment del govern central dels seus propis compromisos. Per això, també, a Catalunya, a hores d’ara, ja no es parla tant de dèficit com d’espoli fiscal.

Amb la situació en què es troba Espanya, amb el deute públic i la crisi que pateix, el nou govern estatal, de Mariano Rajoy i el Partido Popular, ha amenaçat d’incidir encara més en aquesta política econòmica que asfixia el Govern autònom de Catalunya, la seva economia i la seva gent. Catalunya és la tercera comunitat en pagar més impostos a l’Estat i la desena en rebre transferències, i això que és, a més, la que més competències reals gestiona -des de la sanitat i l’educació fins a la policia i les presons. Tot i que els altaveus de Madrid s’entesten a culpabilitzar els governs de Catalunya de molts dels mals de tot l’Estat -i que certa premsa europea ho reprodueix mimèticament sense aplicar-hi cap anàlisi rigorosa-, el cert és que hi ha mitjans prestigiosos i rigorosos que no cauen en aquest parany. Mesos enrere el New York Times, en una article titulatDeficits in Regions Compound Fears About Spain“, signat per Raphael Minder, es feia ressò del dèficit català i apuntava que el problema de la situació financera del govern català “no és degut a l’extravagància o la mala gestió del passat, sinó a unsistema de finançament estatal que ha fet contribuir Catalunya amb l’equivalent al 10 per cent del seu PIB per a donar suport a les regions més pobres”, superant les limitacions de solidaritat interior que imposen sistemes eficients com l’alemany, el canadenc o l’australià, que assenyalen que la regió que rep ajuts no pot arribar a superar, gràcies a aquest ajuts, la mitjana estatal de renda, fet que sí succeeix a Espanya, i que la regió que aporta aquests ajuts no pot perdre, a partir d’aquestes aportacions, posicions en el PIB estatal, que és el que ha anat esdevenint amb Catalunya els darrers anys.

Un recent informe de la firma londinenca d’inversions King & Shaxon afegia a aquesta situació que, amb l’incompliment de Madrid en la liquidació a Catalunya dels 759 milions d’euros de l’anomenat fons d’infraestructures, el dèficit català s’incrementarà de manera injustificada i crearà un “conflicte intern” que pot causar encara més problemes als mercats.King & Shaxon hi qualifica la situació de Catalunya com a “paradoxa”: una economia productiva que podria sortir de la crisi i que, en canvi, se situa en el perill d’un “catch-22″, l’expressió que descriu un escenari en què totes les opcions poden acabar sent negatives.

Catalunya -la seva gent- es troba, doncs, en una situació de tensió financera i social que té poques sortides. El pacte fiscal que propugna l’actual govern de Catalunya -i que el president Mas va explicar a Londres dies enrere en la trobada de líders liberals europeus- és un nou intent dels molts que hi ha hagut de solventar els greuges del dèficit. Malauradament, tots han acabat de la mateixa manera: quan s’han aconseguit, després de molts esforços, han acabat aportant més tensió perquè no han invertit, a la pràctica, la tendència. Com a molt, l’han frenat o han aportat una lleugera millora, que ha tornat a desaparèixer amb el temps.

Per això, cada cop més ciutadans de Catalunya -i associacions de pes, intel·lectuals, artistes i i empresaris de prestigi- prenen la determinació de la via sobiranista. Per mantenir la identitat, per preservar la llengua pròpia…, però, fonamentalment i per damunt de tot, per garantir el futur i la viabilitat d’una societat amb una economia productiva que no se situï en recessió i retalli progressivament tots els seus avenços en drets i recursos, per als seus ciutadans i per als que acull. Que pugui invertir-hi aquests més de 22.000 milions d’euros que ara perd. I aquesta és la Catalunya que més interessa a Europa: un motor en el sud del continent, pont amb els països i les regions emergents de l’altra riba de la Mediterrània i de més enllà, una economia forta que pugui equilibrar les batzegades que es donin a la zona -a partir, quan calgui, de l’exercici de la solidaritat interregional, de la manera que vulgui i pugui. És a dir, una Catalunya sobirana en una Europa que no vol claudicar.

(Publicat inicialment en anglès a Help Catalonia:

http://helpcatalonia.blogspot.com/2012/01/ok-catalan-fiscal-deficit-catch-22-or.html )