Exercicis de mètrica: “L’Empordà”, de Sopa de Cabra

Posted on 23 gener 2012

0


Exercici

Analitza el metre, el ritme i la rima d’aquests versos de “L’Empordà”, la cançó de Sopa de Cabra (lletra de Jaume Rufí i música de Josep Thió):

Nascut entre Blanes i Cadaqués,
 molt tocat per la tramuntana,
 d’una sola cosa en pots estar segur:
 quan més vell, més tocat de l’ala.

(ara.cat)

Pauta de l’exercici

Nascut entre Blanes i Cadaqués,      ―

   1   2  3   4    5  6  7   8  9  10

molt tocat per la tramuntana,              A’

   1    2  3   4   5  6   7  8 (9)

d’una sola cosa en pots estar segur:   ―

  1  2  3 4  5    6      7    8   9  10 11

quan més vell, més tocat de l’ala.        A’

   1     2     3      4    5   6   7  8(9)

Nascut entre Blanes i Cadaqués,

   A  A   T/  A    T  A/ A T/   A  T

molt tocat per la tramuntana,

   A    A T/   A  A   T/  A   T A

d’una sola cosa en pots estar segur:

   A  A  T/A T    A/    A    A  T/  A  T

quan més vell, més tocat de l’ala. A’

    A    A    T/     A    A T/  A   T A

Aquests primers versos de la lletra d’una coneguda cançó de Sopa de Cabra –escrita per Rufí i Thió a començaments dels anys 80 del segle XX, abans de la mateixa creació del grup, i gravada en el seu primer disc, el 1989- mantenen moltes de les característiques mètriques que podem trobar en les lletres del pop i rock contemporani: regularitat rítmica, irregularitat sil·làbica i combinació de versos blancs amb versos de rima fonètica, sovint assonant.

Pel que fa als versos, oscil·len entre les vuit i les onze síl·labes, però de manera irregular: el primer és decasíl·lab; el segon, octosíl·lab; el tercer, hendecasíl.lab; i, el quart, un altre cop octoasíl·lab. Si l’autor hagués tingut la voluntat de perfecció sil·làbica, hauríem de dir que es tracta d’una combinació anisosil·làbica de versos octosíl·labs i decasíl·labs, tot i que un d’aquests és coix, hipermètric, perquè té una síl·laba de més. La mètrica, doncs, no té en la síl·laba la seva unitat definitòria. Aquesta posició l’adopta, en aquest cas, el ritme: la música se superposa a la lletra, el ritme a la síl·laba.

El ritme sí que és ben regular. Escoltar la cançó ens ajudarà a fixar aquest ritme mètric, espcialment a buscar els cims accentuals -és a dir, els accents que agafen força-, a trobar els accents lèxics que es desaccentuen rítmicament -que s’atonitzen- i les àtones que esdevenen un accent de suport, que esdevenen rítmicament tòniques. Hi ha casos clars: l’assumpció de tonicitat de la primera síl·laba de “Cadaqués” és prou evident. L’inici de cada vers sense força accentual, també. En això el darrer vers és el que ens indica el camí de tots els altres: les tres primeres paraules són tres monosíl·labs lèxicament tònics, tots tres. El ritme sintàctic, però, no segueix aquest martelleig: els dos primers monosíl·labs (“quan més”) cedeixen el cim accentual, la força rítmica, al tercer (“vell”).

En el segon vers l’únic alteració rítmica se centra en l’assumpció de tonicitat de la primera síl·laba de “tramuntana”. La regla que no poden haver-hi més de dues àtones juntes s’hi torna a complir. Com l’habitud que, acabem de veure en el darrer vers, és molt difícil de trobar en un continuum fònic dues tòniques juntes: a “Nascut entre” el cim accentual el recull la primera síl·laba de “entre”.

El resultat és contundent, regular i simètric: els versos senars estan formats per la seqüència anapest (AAT) + amfíbrac (ATA) + iambe (AT) + iambe (AT), el primer, i anapest (AAT) + amfíbrac (ATA) + anapest (AAT) + iambe (AT): una distinció que ve obligada perquè aquest darrer té una síl·laba més, però que és rítmicament molt similar. Els parells, per la seva banda, per anapest (AAT) + anapest (AAT) + amfíbrac (ATA). La preponderància anapèstica, doncs, és indiscutible i marca el ritme de tota la cançó.

Pel que fa a la rima, els versos senars són blancs -amb absència de rima fonètica- i masculins -acabats en paraula aguda-; i, monorims assonants i femenins -acabats en paraula plana-, els parells. La rima, doncs, és alternada.

Hi ha, per damunt de tot, una evident recurrència estròfica: els versos senars són més llargs, blancs, masculins i tenen l’esquema rítmic molt similar; els versos parells, per la seva banda, són octosíl·labs, monorims assonants, femenins i amb idèntic esquema accentual. És a dir, una recurrència simètrica i plenament diferenciada: els dos versos senars són iguals entre ells -tret del nombre de síl·labes, que varien en una- mentre que els dos parells també ho són entre ells. A la vegada, la definició dels versos senars és distinta, unitat mètrica per unitat mètrica, de la dels versos parells.

Material complementari

– Sobre els conceptes de ritme que utilitzo (des dels cims accentuals fins a les clàusules rítmiques) podeu veure els següents posts d’aquest mateix bloc:

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/12/11/exercicis-de-metrica-divisa-de-maria-merce-marcal/

i especialment

https://josepbargallo.wordpress.com/2011/12/18/exercicis-de-metrica-muntanyes-del-canigo/

-Àudio i video de la cançó

http://www.viasona.cat/grup/sopa-de-cabra

http://www.youtube.com/watch?v=GLB9QIAEMi0

http://www.youtube.com/watch?v=NIZDfOGFcc4

Nota bibliogràfica:

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats.