De violències de proximitat

Posted on 12 gener 2012

0


Déu n’hi do com ha començat l’any al Camp. Morts, assassinats, violència… a Valls, Tarragona i l’Hospitalet de l’Infant. Violència propera: el padrastre, l’exparella, un veí… Violència domèstica, masclista, de proximitat… Esgarrifança que ens sobta sempre, però encara més quan la trobem a tocar de casa. Ben bé a la vora, a girar de la cantonada.

A començament de setmana, al Parlament, el conseller Cleries -que, tot i que no ho sembli, de tant en tant hi treu el cap- deia que aquest repunt de la violència criminal tenia a veure amb les festes de Nadal i les vacances, que aquests dies les famílies estaven més temps de l’habitual en contacte. Diria que la violència domèstica supera aquesta anàlisi simple i simplista, que pretén explicar amb rapidesa el repunt dels darrers dies i setmanes -al Camp, a tot Catalunya i nord i sud enllà… Té molts més components culturals, socials i morals que la pinzellada estacional del conseller compareixent al Parc de la Ciutadella. La violència -la que no s’explica només per determinades patologies de l’individu- té un conformant cultural indiscutible, en especial la de gènere, la masclista: segles de perpetuació d’un domini de gènere que han situat la dona en un imaginari de possessió, de submissió. És la violència contra el feble. Contra l’infant… I contra aquell -i aquella- que és diferent, distint… L’exercici covard i míser de la força.

La violència té un component social que en èpoques de crisi econòmica -i moral- s’aguditza més i més -siguin vacances de Nadal o l’inici laboral d’un dur gener. És una violència que no cessa, que tan aviat passa desapercebuda -perquè goteja aquí i allà- com de sobte ens esparvera -perquè es concentra en el temps i en un territori, com ara, aquest començament de 2012, al Camp. Una violència que tenim una tendència natural a oblidar, quan s’allunya de nosaltres, i la veiem difusa, perduda en el sumari d’un telenotícies i unes imatges d’un entorn que no ens és familiar.

La violència cultural, social, té més antídots que la patològica, tot i que sembli més difícil de guarir: la formació d’un imaginari equitatiu, respectuós, obert… D’unes relacions socials en les quals no hi ha persones objecte… Una educació de persones iguals en drets des de la diversitat pròpia de cadascú. Educació i formació a l’escola, als mitjans, en el nostre entorn, a la feina, al lleure, a l’esport… No és fàcil -ni aquí ni enlloc, ni avui ni ahir ni demà…- però, cada dia que passa, més estúpides, injustificables, criminals i salvatges són aquestes morts quotidianes de la nostra violència de proximitat. A Valls, a Tarragona, a Hospitalet de l’Infant…

(Publicat a http://www.delcamp.cat el 13 de gener de 2012)

Etiquetat: