Exercicis de mètrica: “Muntanyes del Canigó”

Posted on 18 Desembre 2011

1


Exercici

La complexitat de la fixació del ritme d’un vers és més fàcil d’entendre si parem l’orella. De fet, si no ens movem del text escrit, segur que ens costa trobar els cims accentuals -els accents que hi agafen força- i les pèrdues o assumpcions de tonicitat -és a dir, el pas de la parla al ritme del vers. Ara bé, si anem a l’elocució, si escoltem, tot és més senzill. Ho podem provar amb dos coneguts versos d’una cançó tradicional prou popular i habitual en el repertori del nostre cant coral:

Muntanyes del Canigó,
fresques són i regalades 

Analitzeu-ne el nivell lèxic, la tonicitat i l’atonicitat de les síl·labes des del punt de vista dels accents de cada mot, aïlladament. Després, llegiu els dos versos en veu alta i apliqueu-hi la tesi que, en l’elocució catalana, no podem trobar més de dos àtones seguides. Finalment, escolteu la cançó i trobeu-ne el ritme. Ajudeu-vos, si us cal, amb d’altres versos de la cançó.

Pauta de l’exercici

Si analitzem el nivell lèxic accentual, la tonicitat i l’atonicitat de les síl·labes des del simple punt de vista dels accents lèxics de cada mot, ens trobem amb aquest esquema:

Muntanyes del Canigó,

   A   T    A     A    A A T

fresques són i regalades

   T     A     T   A A   A T A

Si, llegint en veu alta, hi apliquem la tesi rítmica que no podem trobar successions sintàctiques de més de dos àtones i que el català tendeix a ritmes binaris i ternaris, ens surt aquest esquema rítmic:

Muntanyes del Canigó,

   A   T    A /  A    T / A T

fresques són i regalades

   T     A  /   T A /T  A/ T A

En el primer vers, doncs, trobem el que anomenem un dàctil o clàusula dactílica (ATA) i dos iambes (AT); en el segon, quatre troqueus (TA). El primer vers, així, presentaria una recurrència rítmica ben diferent al segon. Ara bé, és una cançó tradicional, molt popular encara avui. Si seguim el ritme de la música, si escoltem la cançó, l’escansió encara és diferent:

Muntanyes del Canigó,

    A  A    T /   A   T/ A T

fresques són i regalades

   A      A    T / A T / A T A

En el primer vers, un anapest (AAT) i dos iambes (AT); en el segon, un anapest, un iambe i un dàctil (ATA). Un ritme, doncs, clarament recurrent -que només es diferencia pel fet que els versos senars acaben en paraula aguda i els parells en plana-, que encara es fa més evident si practiquem la mateixa anàlisi als dos versos següents, en els quals no cal efectuar tants processos de variació de tonicitat i atonicitat, especialment en la primera clàusula de cada vers. De fet, només ens trobem amb una necessària variació rítmica en la segona clàusula del primer vers, seguint el que ens indica la cançó:

 

sobretot ara a l’estiu

  A   A T /A   T /   A T

que les aigües van gemades

    A   A  T /  A     T  /   A   T A

Una cosa sembla clara: la majoria de les persones que han cantat –o escoltat- “Muntanyes del Canigó”, al llarg dels anys, no han estat conscients que anul·laven l’accent lèxic de “muntanyes” i donaven força accentual a la seva darrera síl·laba, col·loquialment àtona: és a dir, no la pronunciaven -cantaven- com a paraula plenament plana, sinó gairebé com a aguda. Simplement, així ho canten i els sona del tot natural. Perquè capten –ni que sigui inconscientment- l’estructura mètrica que s’imposa damunt la llengua. Com aquell que parlava en prosa i no ho sabia.

Allò que converteix un segment fònic -unes paraules, unes frases- en vers és -almenys en la mètrica tradicional- la reiteració d’una sèrie d’elements, el que coneixem com unitats mètriques: el nombre de síl·labes, la rima i el ritme. “Muntanyes del Canigó” ho acompleix en escreix: la utilització d’un mateix metre, l’heptasíl·lab, el vers majoritari de la nostra poesia popular -i fent el recompte, com és preceptiu en la tradició mètrica catalana, fins a la darrera síl·laba tònica de cada vers-; la combinació de rima fonètica establerta en funció que els versos senars són blancs -és a dir, no presenten una repetició de sons- i que els parells són de rima consonant; i la combinació de rima accentual, en la qual, i de manera simètrica, els versos senars són acabats en paraula aguda -el que es coneix per rima masculina- i els parells ho són de en paraula plana -rima femenina. Així com la reiteració d’un mateix esquema rímic en els versos, tal com hem vist.

Muntanyes del Canigó,                  7-M AAT/AT/AT

fresques són i regalades                 7AF AAT/AT/ATA

sobretot ara a l’estiu                       7-M AAT/AT/AT

que les aigües van gemades          7AF AAT/AT/ATA

Un conjunt d’elements reiterats i combinats que -a “Muntanyes del Canigó”- es presenten en un seguit de quartets, tots ells estructuralment idèntics, amb el mateix escandiment mètric que aquest primer quartet que hem analitzat.

Material complementari

a) text i música

Tres versions del text: http://www.prodiemus.com/arxius/00073t.pdf

Partitura: http://www.prodiemus.com/arxius/00073p.pdf

Interpretació per l’Escolania de Montserrat: http://www.youtube.com/watch?v=LQv2dZFsDT4

Interpretació de Victòria dels Àngels: http://www.youtube.com/watch?v=JgTwOZjdhDY

b) els accents que canvien

Salvador Oliva, per remarcar que la intensitat de l’accent varia segons el context, que el pot arribar a fer desaparèixer, va proposar un exemple basat en cinc mostres que prenen el mateix punt de partida lèxic, la mateixa paraula:

a)b) maneta c) mà morta d) mà trencada e) mà generosa

A b) el lexema «mà» perd tonicitat -la “a” esdevé àtona-, mentre que a c) la manté, però la primera síl·laba de «morta» s’endú la intensitat de l’accent -és un cim accentual-; a d) «mà» presenta una pèrdua d’intensitat menor, encara menys perceptible a e) –perquè l’accent del segon mot li és cada cop més allunyat. De més a menys intensitat, doncs, l’ordre seria:

«mà», «mà generosa», «mà trencada», «mà morta» i «maneta»

La raó d’aquesta distinció és el context i la proximitat o distància entre accents. Per això, Salvador Oliva proposa establir dos grans blocs de síl·labes tòniques: les que tenen accent irrenunciable i les que el tenen renunciable. Així, en els exemples anteriors, tenen accent irrenunciable —són cim accentual o accent màxim— «mà» i «mà generosa», mentre que «mà trencada» presenta un accent renunciable, que es desaccentua a «mà morta» i que ha desaparegut a «maneta», que és ja una síl·laba àtona. D’aquí, Oliva conclou que la darrera síl·laba tònica de qualsevol seqüència té sempre accent màxim, mentre que les altres síl·labes tòniques el tenen quan estan situades entre dues àtones, o bé quan van seguides de dues àtones. Això lliga amb la tesi que el català tendeix a presentar seqüències de ritme binari (una tònica i una àtona) o de ritme ternari (una tònica i dues àtones), o bé mixtes.

c) les clàusules rítmiques

L’estructura dels mots catalans, segons Gabriel Ferrater, com la dels mots romànics, germànics i eslaus, presenta cinc esquemes accentuals recurrents -o clàusules rítmiques-, per als quals es manté la denominació dels peus mètrics clàssics:

dàctil: «úrsula»: TAA
anapest: «hortolà»: AAT
amfíbrac: «escola»: ATA 
iambe: «avui»: AT
troqueu: «ara»: TA

Nota bibliogràfica:

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats.